La senyora Pi és ecologista. Va deixar de fer servir la cafetera de càpsules pel bé del planeta, compra sabó de la roba en pastilla per evitar la despesa d’aigua i intenta que els fills es rentin el cap amb un sabó ecològic que compra en una botiga a granel. Els fills li diuen que allò al cap no s’ho posen. Ella planifica estratègies. Els pren les ampolles mig plenes i les amaga. “Ja no veureu l’ampolla mig plena!”, riu diabòlica per dins. No fa servir desodorant d’esprai, li agrada més el de boleta, tot i que no està segura de quin deixa més empremta de carboni i això la fa patir.

De mitjana, una bossa de plàstic es fa servir només durant 12 minuts, però pot trigar més de tres-cents anys a descompondre’s completament. Segons l’informe Perspectives mundials del plàstic de l’OCDE, en només dues dècades la producció anual de residus plàstics a tot el món s’ha duplicat, passant de 180 milions a més de 350 milions de tones. Es preveu que els residus plàstics gairebé es tripliquin a tot el món per al 2060: la meitat de totes aquestes deixalles es continuaran dipositant en abocadors i menys d’una cinquena part es reciclaran.

Llençar i comprar un objecte nou quan s’espatlla és una dinàmica profundament arrelada socialment i que els infants viuen amb naturalitat amb les seves joguines. Què estem perdent quan deixem de reparar? I, sobretot, què estem transmetent als infants amb aquesta actitud?