L’egopolítica mana. L’acompanya, pertot, un abassegador narcisisme digital. Tothom s’exhibeix, qui més qui menys té un (pseudo)artista al cos, un afany incontrolable de mostrar-se i de mirar-se. El vell romanticisme artístic ha donat pas a un deformat romanticisme massiu comercial: l’ego convertit en mercaderia. També en mercaderia política. Són temps d’emotivitat apassionada i mercantilitzada. El pudor ha donat pas a l’expressivitat més desinhibida. La literatura (i la cultura) del jo s’expandeix i té el seu correlat en la política personalista. Les ideologies han deixat pas als individualismes esclatants i esperpèntics. Vivim temps d’inflamació de l’ésser singular. Tots hem estat sempre singulars, però ara ho som més i més i més... El gregarisme de les masses del segle XX, quan el que comptava era formar part de l’onada, ha estat substituït per l’individu fort, suposadament genial, únic, superlatiu.

Cada època té un model predominant d’individu, marcat per un perfil ideològic i estètic. A finals dels anys 60 i durant els 70 ens vam alliberar alegrement de la cotilla religiosa i vam combatre la dialèctica guerrafredista nuclear: marcava la pauta el "fes l’amor i no la guerra". Van caure corbates, les faldilles es van escurçar. Vam mirar a l’Orient amb curiositat espiritual. Hi havia obertura mental i optimisme ambiental. Crèiem en el progrés. Es volia fer lloc per a tothom en el festí d’un capitalisme per reformar, d’unes classes socials per igualar, d’una llibertat per expandir. La cosa no va anar ben bé així, esclar.