Els cinc assajos que conformen Per què alguns homes odien les dones? han estat escrits al llarg de més de mig segle de carrera de l’escriptora Vivian Gornick (Bronx, Nova York, 1935). Novaiorquesa il·lustrada, cronista de la intimitat i feminista nonagenària amb referents clars com Natalia Ginzburg, l’autora opina que l’única manera que l’amor romàntic tingui èxit és acceptar l’altre en tot el seu ésser, més enllà del potencial sexual que pugui tenir. La tria de textos que conforma Per què alguns homes odien les dones? explora les vides i les trajectòries artístiques d’escriptores com Joan Didion, Paula Fox o Margaret Drabble, i també d’escriptors com Henry Miller, Philip Roth, Louis-Ferdinand Céline, Saul Bellow o Norman Mailer, misògins de bandera. En paral·lel, Gornick reflexiona sobre el feminisme dels 70 als Estats Units, el seu vincle amb els afers literaris, la tasca complexa de fer-se un lloc en el camp intel·lectual d’aquell moment, l’amistat entre dones, l’art d’escriure històries i l’escriptura de cartes.

A 'Connexions impossibles', Carla Turró i Jordi Nopca exploren els lligams entre dues figures literàries. Aquest pòdcast descobreix la vida de personatges tan diversos com Rodoreda, Faulkner, Roig, Gornick o Salinger i els connecta entre ells. Al cinquè capítol de 'Connexions impossibles', Jordi Nopca i Carla Turró exploren les unions entre Vivian Gornick (1935), escriptora i assagista estatunidenca reconeguda per la seva mirada profunda sobre les dinàmiques humanes i feministes, i Alicia Kopf (1983), escriptora catalana que ha destacat pel seu estil únic, que fusiona les seves inquietuds personals amb la ficció literària.

Vivian Gornick (Nova York, 1935) s’ha passat la vida escrivint literatura del jo en el sentit més ampli i polifacètic de l’expressió: crítica literària i cultural, periodisme, assagisme, memòries... També ha dedicat molts anys i moltes energies a impartir classes sobre les diferents formes que pot prendre “la narrativa personal”. La situació i la història. L’art de la narrativa personal, traduït al català per Mar Molero Dolz i publicat, com altres títols de l’autora, per L’Altra Editorial en català, és un destil·lat de tots els coneixements adquirits al llarg de tota una vida de llegir, escriure, pensar, ensenyar i aprendre. El resultat, savi i vívid, dens i sintètic, és formidable.

“La Lily Bart [de La casa de l'alegria], d'Edith Wharton, i la Clarissa Dalloway [de La senyora Dalloway], de Virginia Woolf, són variants de la dona que veu perfectament quina vida li espera després de casada, i el que veu la corglaça”, llegim a La fi de la novel·la d’amor, un assaig profitós –com tots els llibres de l’autora– sobre com la literatura ens ha venut les relacions sentimentals entre homes i dones. Perquè fins fa no gaire, per prescripció social, les dones tenien com a màxima aspiració un marit que fos refugi i recer, a excepció de les que no la tenien, que eren moltes menys.

Aquesta setmana, curiosament, he tingut a les mans dos llibres que em conviden al mateix, a rellegir. D’una banda, per fi he pogut agafar Comptes pendents, de la Vivian Gornick (Trad. Martí Sales, L’Altra), una autora que adoro des que la vaig descobrir, no fa gaire. De l’altra, acabo de rebre un llibre que em dosificaré, perquè vull que em duri: Jardins secrets. 99 llibres per tornar a llegir, de l’escriptor i crític literari Ponç Puigdevall (La Magrana). L’autor ha recopilat 99 ressenyes seves, però, de manera metafòrica, de seguida ens diu que són “un inventari d’experiències de lector”. S’ha deixat portar pel seu gust personal, no hi ha cap voluntat de fer un cànon, explica. Totes admeten, això sí, l’experiència de la relectura.

Com educa els fills, una mare feminista? Els pot posar al centre de tot? Com els pot transmetre que tenen dret a viure en un món igualitari, que poden exigir, insistir, reclamar, indignar-se? Com els pot donar a entendre que tenen dret a ser lliures, a pensar per ells mateixos, a prendre les seves pròpies decisions? Com pot ensenyar a la seva filla a bregar amb la por a ser assetjada pel carrer quan camina sola? A qüestionar un món que moltes vegades s'explica des del patriarcat? Viure des del feminisme no és senzill, perquè implica una crisi constant, amb un mateix però també amb el sistema i amb el món en què es viu. Els dilemes es poden multiplicar amb la maternitat. "Mai vaig voler convertir la meva filla en res en particular, no hi ha discursos, no hi ha consignes, no hi ha principis a respectar a qualsevol preu", diu Martine Delvaux (Quebec, 1968). Novel·lista, assagista i professora de literatura a la Universitat del Quebec, Delvaux és una reconeguda feminista que firma El mundo es tuyo (Firmamento), una carta a la seva filla, que ara té 16 anys, i en què reflexiona sobre la maternitat i com, sovint, es menysté l'adolescència de les noies.

La dona que escrivia amb “una sensualitat de terra verda i densa” 

El pare de Colette hauria pogut protagonitzar un dels seus contes: mutilat de guerra, en morir va deixar una dotzena llarga de volums enquadernats amb cura, on figurava que havia escrit unes memòries. Quan l’escriptora i el seu germà els van obrir van descobrir que els centenars i centenars de fulls eren en blanc. Tots. De dalt a baix. No hi havia res de res escrit, excepte una dedicatòria inicial a la seva dona.

]]>

La narració dels fets mentia però el record del desig deia la veritat

De petita, Montserrat Roig volia matar la seva germana. “Havia nascut després que jo –cosa que em dirien els altres i m’ho havia de creure– i la seva presència a casa, al pati, m’havia convertit en una princesa destronada”. Res que no passi a totes les cases:arriba un nadó i els germans se senten desplaçats. Però no tots els germans grans actuen com ho va fer la Montserrat, a la manera del Caïm bíblic. “La germana era una cosa petita i fastigosa que m’havia pres l’amor, la dedicació, de la mare. De manera que la vaig llençar per les escales que donaven al pati dels meus somnis. I la hi vaig llençar perquè, al capdavall de les escales, hi havia una tanca de ferro forjat que acabava amb un seguit de punxes, i cada punxa tenia forma de forquilla. La llençava per les escales perquè acabés enforquillada”.

]]>

Esperant el resultat de les eleccions americanes, pensava en Margaret Atwood. A la Biennal del Pensament d’aquest octubre, l’escriptora canadenca va explicar que seguia diàriament les enquestes electorals. Bastant activa a Twitter, fa pocs dies justificava uns dies de desconnexió, en part, per culpa d’una “angoixa obsessiva per les eleccions”. Em va venir al cap també Don Winslow, que a Twitter sempre escriu, furiós, en contra del president americà. Dijous l’interpel·lava i el comparava amb el Titanic, i l’informava que en aquell moment ja havia xocat amb l’iceberg. No m’imagino Paul Auster furiós, però quan el vaig entrevistar, l’any 2017, em va dir que n’havia parlat tant, de Trump, que ja no podia anomenar-lo pel nom, i que li deia “45”, perquè és el 45è president dels Estats Units. Molt enfadat, també va voler destacar que el “45” no té cap aptitud per ser president.

]]>

El món literari és mentida però la literatura és veritat

Quan la vida es posa a jugar amb tu, sempre té més possibilitats de guanyar. Ho escriu la mallorquina Neus Canyelles en un llibre preciós que he llegit aquest agost i que, francament, ha contribuït a millorar-me l’estiu: Les millors vacances de la meva vida, publicat per Empúries. Un llibre de prosa quirúrgica i delicada, amarat d’un dolor nascut de la fragilitat i de la decepció. Un llibre de títol irònic que és en si mateix la via de salvació, l’esperança que l’autora (creu que) no té.

]]>

L’escriptora aferrada a la política i a l’amor que va caure en l’oblit

Josephine Herbst (1892-1969) va ser una escriptora i periodista nord-americana que simpatitzava amb el comunisme i escrivia “novel·les proletàries”, artefactes de ficció que mesclaven art i propaganda marxista. “Una dona obstinada, decidida i irada, que s’aferrava a la política i a l’amor i escrivia, clavant cops de puny fins a l’últim moment”, en paraules de l’admirada Vivian Gornick. Es veu que als anys trenta Josephine Herbst va arribar a ser un nom equiparable als d’Ernest Hemingway i John Dos Passos. Però a la dècada dels quaranta va caure (o la van fer caure) del pedestal. La biògrafa Elinor Langer va voler rescatar la memòria d’aquella autora oblidada i en va escriure una biografia publicada el 1984. Deu ser aquest, dedueixo, el llibre que Vivian Gornick va passar a la seva mare perquè el llegís. La reacció de la mare: “Potser per a tu és interessant, però per a mi, no. Jo ja ho vaig viure, això. Què em pot aportar? No res. Tu el trobes interessant. Jo, no”.

]]> Qui es preocupa per no ofendre quan escriu no és escriptor. La frase la va dir Vivian Gornick fa uns dies durant la seva participació al festival Primera Persona, al CCCB, mentre l’entrevistava la periodista Anna Guitart. I com que la idea és precisa i contundent, molta gent se n’ha fet ressò. La frase m’ha vingut a trobar des dels diaris, des de Twitter i en alguna conversa. I des d’aleshores, el neguit ha anat creixent i fent-se fort.

]]>

L’escriptora Vivian Gornick (Nova York, 1935) riu molt, li brillen els ulls -que ho observen tot-, té sentit de l’humor i mirada múrria. Ha donat veu a les dones que, com la seva mare, xerraven a les cuines i a les escales i creien que l’amor havia de ser el centre de la seva existència. I a la generació de dones següents, que han lluitat per poder dir que la seva feina era tan important com la dels homes i que l’amor no era la seva prioritat. “Primer feina i després amor”, diu l’escriptora. Com a feminista ha combatut molt per canviar sensibilitats. Vincles ferotges i La dona singular i la ciutat són dos llibres de memòries separats per gairebé trenta anys (el primer és del 1987, i el segon, del 2015) que L’Altra ha publicat en un sol volum en català (i Sexto Piso en castellà) que ha tingut un gran èxit. Ahir a la nit Gornick va tancar la primera sessió del Primera Persona al CCCB i al matí va atendre els periodistes. “És una força de la natura”, diu José Hamad, l’editor de Sexto Piso.

]]>

Les tempestes, la vida que no va ser i el verí de l’amor romàntic

]]>

El 2017 ha sigut el del premi Nobel per a Kazuo Ishiguro, el de les noves novel·les de Xavier Bosch, Pilar Rahola, Javier Cercas i David Trueba -totes elles entre les més venudes de Sant Jordi- i el del retorn de Jaume Cabré amb el recull de contes Quan arriba la penombra. També ha sigut l’any que s’han pogut llegir els llibres premiats amb el Sant Jordi ( El setè àngel, de David Cirici), el Mercè Rodoreda de contes (Vida familiar, de Jenn Díaz) i l’Anagrama ( La memòria de l’arbre, de Tina Vallès). Els estranys, de Raül Garrigasait, ha tingut també una repercussió notable, fet que li ha permès ser reconegut amb el premi Llibreter.

]]>

Aquest és un llibre que en són dos: dos textos separats per gairebé trenta anys (el primer és del 1987 i el segon del 2015) que l’editorial L’Altra ha decidit publicar junts per donar a conèixer la figura enorme de Vivian Gornick, una escriptora jueva nascuda el 1935 al barri del Bronx de Nova York. Gornick dona veu a les que mai no n’han tingut: preserva la memòria de les dones que xerren a les cuines i a les escales de les cases i configuren així la història secreta d’una ciutat. Pel que explica a Vincles ferotges, sembla que la seva infantesa hagi transcorregut en un país mediterrani ple de xiscles, riures, matrimonis desgraciats però irrompibles per culpa de la religió, sexe a flor de pell i reprimit, i calor, molta calor. Vincles ferotges és, d’una banda, un llibre sobre la relació, plena d’amor però a vegades malaltissa i sempre excessiva, entre Gornick i la mare, o almenys entre dos personatges que responen a aquests noms, però també és un llibre sobre com una dona que estava destinada a fregar escales i ser mare de família decideix seguir una vocació intel·lectual i encadenar-se a un escriptori de per vida. Com es fa aquest salt? Quina perxa necessita una filla per saltar per sobre dels murs que envolten un barri on només manen els homes? Però, sobretot, ¿com es fa per satisfer una mare omnipotent i castradora? Ja us ho avanço: no se la satisfà mai. “Aquesta relació ens matarà a l’una o a l’altra”.

]]>

Una aposta arriscada que alguns no ens cansarem d’aplaudir

Retalls de memòries d’una dona que viu i escriu a Nova York. Dos llibres en un. L’aposta de L’Altra Editorial per donar-nos a conèixer Vivian Gornick (el Bronx, 1935) és certament arriscada. Però és una d’aquelles decisions que faran que l’editora Eugènia Broggi es fiqui a la butxaca per sempre més uns quants lectors, entre els quals m’hi compto. Perquè l’Eugènia no ho sap, però m’ha fet un regal a mida: tinc una flaca reconeguda pels relats memorialístics escrits per escriptors, valgui la redundància. Que els signi una autora novaiorquesa, feminista i que es confessa influïda per Natalia Ginzburg és per a mi una suma d’al·licients afegits.

]]>