Després de l’Eduardo Mendoza, que troba que val més no dir “Sant Jordi” (ara que els turistes ja s’ho havien après, catxis!), l’autor del Cobi, en Mariscal, ha volgut contribuir al disseny català. A El matí de Catalunya Ràdio ha dit: “A mi m’agrada molt canviar les coses. Em posa molt nerviós que encara diguem Semana Santa. ¿Semana Santa de qué? O Navidades. Són aquestes coses catalanes que... Això no es pot tocar, com el pa amb tomàquet. ¿Qué me estás contando? Venga, ¡a tomar por culo!”

Aquests darrers dies s’ha posat de moda criticar Sant Jordi, que, per altra banda, és criticable com qualsevol dia de l’any. El que passa és que, tradicionalment, és un dels dies més esperats pels catalans, que curiosament i en general, estan de bon humor i surten al carrer per barrejar-se entre roses i llibres, una combinació que a mi em sembla molt més encertada que la pinya a la pizza. Però amb el paladar de cadascú no ens hi podem ficar, encara que hi hagi poques coses tan fastigoses de menjar al mateix temps com la pinya i la pizza. Però no ens hi podem ficar. El cas és que, amb la quantitat de coses que no funcionen, posar-se a criticar el dia de Sant Jordi són ganes de fer-se veure, un fet que, per altra banda, entenc perfectament, perquè d’alguna manera s’ha de treure el cap entre tanta gent que ocupa espai, entre tant escriptor i escriptora, entre tant youtuber, influencer o podcaster. I escolta, que cadascú digui el que li sembli perquè tothom opina també el que li ve de gust. Ara no obrirem el debat entre l’excés de totes dues coses. I ni el dia de Sant Jordi, ni el món del llibre, i encara menys els sants, són perfectes, però se m’acut una llista llarga de coses que cal eliminar abans que aquesta diada. Per cert, recordo que és laborable, i que ningú no està obligat a celebrar-la. Ni com a ciutadà, ni com a escriptor, ni com a florista. 

El dibuixant Javier Mariscal ha atacat Sant Jordi, seguint els passos d'Eduardo Mendoza, que dilluns va afirmar: “Fora Sant Jordi. És el Dia del Llibre. Sempre s’havia dit el Dia del Llibre, i un dia sant Jordi s’hi va ficar. No hi pinta res".

Javier Mariscal (València, 1950) no acaba de processar que el Festival Animac de Lleida li hagi concedit el Premi Trajectòria, que recollirà aquest diumenge a la cerimònia de cloenda. “Si jo no soc animador –s’excusa–. Jo no soc res!”. I, tanmateix, ha fet de tot: còmics, tèxtils, escultures, quadres i dissenyar de tot, des de locals fins a mascotes olímpiques... Però no sempre l’han rebut amb els braços oberts. “Miquel Barceló em deia que no pintés, que els meus còmics eren l'hòstia. Els d’El Víbora igual: «Quins mobles tan bonics que fas». Òscar Tusquets em deia: «No facis mobles, que els teus quadres són molt bonics». La gent de l’art no em perdonava tenir obres a 30.000 euros en una galeria i després vendre al quiosc. I encara sort que no vaig guanyar l’Oscar amb Chico & Rita o els animadors m’haurien fotut un tret”.