La sirena udolava amb força. Una veu amortida a través del megàfon informava els ciutadans que podien continuar la seva passejada. D’un costat, una família amb un gosset avançava sense prestar atenció a l’agitació del voltant. Des d’un turó proper, entre edificis amb finestres tapades amb fusta, s'albira la Central Nuclear de Zaporíjia, banyada per les últimes resplendors del sol. Aleshores vam treure la càmera i, de sobte, un home d’uns 50 anys va córrer cap a nosaltres. Es deia Oleksandr i era veí d’un edifici d’apartaments proper.