Kiko Amat (Sant Boi de Llobregat, 1971) porta més de cent tatuatges i, mentre parla, es recol·loca el bigoti i les arracades. La repetició constant de moviments –diu–, com les bromes i paraules que es repeteixen en els seus llibres, i les pel·lícules que revisiona una vegada i una altra, li agrada i sempre li ha anat bé. Parla contra la "cultura sèria" al pòdcast Pop y Muerte, va publicar al febrer el seu darrer llibre, Dick o la tristeza del sexo (Anagrama), i aquest novembre serà un dels representants de la literatura de Barcelona a la Fira Internacional del Llibre de Guadalajara.

S’ha fet molta literatura –o metaliteratura– sobre el procés de l’escriptura d’un llibre. Aquests escriptors patint per cada frase, alcoholitzats o drogats, segregant un dolor infinit per haver d’infantar un text amb les dosis d’originalitat o almenys gravetat formal i dramatisme que justifiquen el seu herculi esforç. Davant Dick o la tristeza del sexo, en canvi, jo m’imagine el seu autor, Kiko Amat, passant-s’ho refotudament bé amb la seua redacció. Perquè encara que el que s’hi aborda és una vivència sexual desaforadament traumàtica, la intenció de l’autor i els recursos que posa al seu servei no deixen de ser plenament jocosos.