Pensem que amb les astracanades de Trump estem descobrint Amèrica de nou, la que hi havia oculta rere les il·lusions del Partit Demòcrata i de Hollywood, però potser estem descobrint els nostres propis límits. El que més m’ha impactat els últims mesos no han estat les ocurrències del POTUS o del seu estrafolari mentor, Elon Musk, sinó el boicot del públic en general a la nova pel·lícula de Disney, Snow White. La reposició ja no ens indica el canvi de valors des del 1937 fins avui, sinó quants canvis de valors més som capaços de tolerar. Perquè ara no és Trump qui proposa una involució: ara és el mateix públic. I el que més em preocupa és que jo, possiblement, m’hi incloc.

Disney torna a rendibilitzar el seu catàleg mitjançant una nova versió en imatge real de Blancaneu amb les corresponents cançons i narratives adaptades als temps actuals i a les necessitats econòmiques del projecte. Bruixes sinistres i moments esgarrifosos a banda, el film del 1937 estava molt orientat a l’audiència infantil. La trama romàntica més concreta que s’incorpora al remake dota d’un cert pes dramàtic l’enamorament inexplicable de l’obra prèvia i alhora injecta elements adreçats al públic que s'acosta a l’adolescència (mentre aporta una visió de l’amor com un procés més igualitari, de millores i inspiracions recíproques). Els nois poc proclius a interessar-se per les princeses podran identificar-se amb una mena de Robin Hood imperfecte immers en una lluita contra la tirania. Aquesta trama amenitza (o alenteix?) una narració correcta que avança de manera un xic feixuga i que difícilment resultarà memorable.