Durant deu anys, la periodista i professora Mar Camps (Palamós, 1991) va estar-se dient que no tornaria mai al poble. “Celrà era un lloc que m’havia estat donat, no hi havia construït res –reflexiona–. No m’imaginava Celrà com el meu lloc”. Sense trobar on arrelar, va fugir a Calàbria, a la punta d’Itàlia, “una terra de pas, de gent que emigra, de gent que hi arriba amb pastera, de gent que no acaba d’encaixar enlloc”. Aquella experiència, escrita a foc lent durant gairebé cinc anys en forma de dietari, s’ha convertit en la seva primera novel·la: Sense mans pel camí fondo. Una autoficció on la protagonista, la Júlia, també frega la trentena i “enveja les persones que no dubten, que tenen clar on volen arribar, que han trobat el seu jaç”.