Hi ha gestos que valen tot un concert. Laurie Anderson té el públic de L'Auditori sotmès a un encanteri quan comença a sonar Junior dad, la cançó de Lou Reed i Metallica. De sobte, se sent la veu de Reed, el difunt company d'Anderson. La pantalla del fons mostra una imatge d'ell, no gaire nítida però sí inequívoca. Ella agafa el violí i camina cap a la pantalla, com si volgués fondre's amb el record. S'ha de ser malànima per no emocionar-se. És només un dels molts moments memorables del concert que va oferir Laurie Anderson dilluns a Barcelona dins de la programació del Festival de Jazz. Desconstructora de mena, l'artista nord-americana, de 78 anys, està immersa en una gira amb Sexmob, el grup de Steven Bernstein, un músic avesat en l'avantguarda jazzística de Nova York lligada a la Knitting Factory. Tot plegat són vuit músics a l'escenari, amb recursos tímbrics per parar un tren i, sobretot, per presentar lectures diferents de temes d'Anderson i de versions, com la que van fer d'A hard rain's a-gonna fall, de Bob Dylan, a partir de l'arranjament del Kronos Quartet, i la meravellosa It is a lovely day d'Arthur Rusell