No es pot negar que la continuïtat compartida dels còmics de superherois és una gran troballa narrativa que ha permès construir complexos universos de ficció i alhora crear en els aficionats la necessitat de llegir més còmics dels recomanables. Tanmateix, el pes de tantes dècades de trames acumulades acaba ofegant qualsevol intent de mantenir la il·lusió de canvi pròpia del gènere: són ja massa històries clòniques, massa reinicis lampedusians i massa retorns als orígens. Per això a DC estan potenciant des de fa temps un segell per a còmics fora de la continuïtat, Black Label, en què els autors poden fer i desfer al seu gust amb els personatges sense preocupar-se del que venia abans ni del que passarà després. Un alliberament en tota regla que pren com a model El cavaller fosc de Frank Miller, potser el còmic de superherois més influent dels últims 40 anys, juntament amb Watchmen.

La saga Wonder Woman tindrà una tercera pel·lícula que comptarà de nou amb Gal Gadot com a protagonista i amb Patty Jenkins de directora, segons ha comunicat Warner Bros. L'anunci arriba dos dies després del llançament de Wonder Woman 1984, seqüela de Wonder Woman (2017), que s'ha estrenat de forma simultània als cinemes i a la plataforma HBO Max.

'Wonder Woman 1984'

Un 'blockbuster' ni meravellós ni feminista

De tan eixordador com ha sigut el rebombori generat per la decisió de Warner d'estrenar simultàniament a sales de cinema i a HBO Max les seves pròximes pel·lícules sembla que hem oblidat que els cinemes no només necessiten setmanes d'exclusivitat per als blockbusters, sinó també blockbusters competents que generin en el públic la necessitat d'anar al cinema (i també tornar-hi en el futur). No és el cas de Wonder Woman 1984, que aquest divendres arriba a la cartellera, una seqüela tan esperada com finalment decebedora, víctima d'una duració exagerada i una direcció incapaç d'orquestrar satisfactòriament les seves ambicions èpiques i emocionals. Segueix llegint. Estrena als cinemes

]]>

'Wonder Woman 1984'

(2,5 estrelles)

Direcció: Patty Jenkins. Guió: Patty Jenkins, Geoff Jones i Dave Callahan a partir de personatges de William Moulton Marston. 151 min. Estats Units, Regne Unit i Espanya (2020). Amb Gal Gadot, Chris Pine, Kristen Wiig i Pedro Pascal. Estrena als cinemes

]]>

Ja corre per les xarxes el tràiler de Wonder Woman 1984, seqüela d'una de les pel·lícules més taquilleres del 2017, Wonder Woman. Amb Gal Gadot un altre cop com a protagonista, el tràiler presenta les noves incorporacions de la saga: Kristen Wiig com a Cheetah i Pedro Pascal com a Maxwell Lord. L'estrena està programada per al 5 de juny del 2020, amb Patty Jenkins novament com a directora. Si el primer film de la saga estava ambientat durant la Primera Guerra Mundial, Wonder Woman 1984 avança en la cronologia del personatge i situa aquesta nova aventura als anys 80, abraçant de ple l'estètica de l'època i cançons emblemàtiques com Blue Monday, de New Order.

]]>

REW

<<

“El meu pare va pertànyer a la Força Aèria de l’exèrcit dels Estats Units. Era un lingüista rus que va treballar al departament d’intel·ligència. Vaig estar a Europa, principalment a Alemanya”. La infantesa i la primera adolescència de Kelly Sue DeConnick (Ohio, 1970) va estar marcada pel món del còmic. “L’única ràdio i televisió nord-americana que teníem a les bases era el canal oficial de les forces armades”, explica. “Vaig començar a llegir còmics perquè només teníem aquell canal com a entreteniment i eren part de la cultura de les bases militars. Allà sobretot es consumien historietes de superherois”. El dia a dia de la Kelly Sue a la base era el següent: “Els meus pares treballaven fins tard, i quan sortia d’escola anava a casa d’uns amics que tenien un munt d’àlbums i em passava hores llegint-los. Em gastava la setmanada en còmics, els comprava a la botiga de la base i també a soldats que acabaven el servei i se’ls venien. N’aconseguia un grapat per només un dòlar. Els meus favorits eren Wonder Woman, Vampirella i les antologies de terror de DC”.

]]> L’any passat vaig concedir tres estrelles a Batman vs. Superman en aquestes mateixes pàgines, no tant perquè cregués que es tractava d’una bona pel·lícula, com perquè em semblava un cas d’estudi paradigmàtic del Hollywood actual, segrestat pel world building imposat per les importacions del còmic de superherois. Warner i la DC havien parit un objecte fílmic sense autonomia, del qual era impossible treure’n l’entrellat tret que es coneguessin les vinyetes que li servien de referent i/o s’estigués disposat a passar per taquilla per completar el mosaic de franquícies a les quals la cinta servia de contenidor i avançament. Vaig pensar que era el tipus de producte que encaixaria amb el signe dels temps però que els nostres fills contemplarien amb distància incrèdula, com una cosa datada i un pèl ridícula. Finalment, no va caler esperar al salt generacional, i el film de Zack Snyder es va convertir en l’ase dels cops del cinema de superherois.

]]>

Actualment gaudim d'infinitat de protagonistes de còmic femenines, però fa relativament poc que les trobem a les historietes americanes de DC i de Marvel. El precedent més clar és Wonder Woman, creat l'any 1941 pels psicòlegs William i Sadie Marston com a exemple per a les joves americanes de la dècada dels quaranta, però el personatge de Diana Prince no va tenir una vida gaire inspiradora per a les feministes després de la mort primerenca de William Marston. Com molt bé expliquen Anabel Vélez a Superheroínas (Redbook, 2017) o Elisa McCausland a Wonder Woman, el feminismo como superpoder (Errata Naturae, 2017), les dones en els còmics de superherois eren considerades com la xicota, la filla, la neboda o la germana d’algun superheroi. No es van començar a veure dones empoderades fins a la dècada dels setanta, amb personatges com la Vídua Negra o Spider-Woman, però no va ser fins a l'arribada dels mutants de Chris Claremont, amb heroïnes com Kitty Pryde o Tempesta (o els joves cadells dels Nous Mutants), que les adolescents van començar a tenir un reflex molt ampli de diverses sensibilitats feministes. Després de la tornada a la cosificació més barroera al final dels vuitanta i principis dels noranta, autors com Greg Rucka, Gail Simone, James Robinson o Brian Michael Bendis van començar a introduir nous personatges femenins que tenien un protagonisme propi en comptes de ser eternes princeses segrestades per un drac esperant el rescat d'un cavaller amb malles. Els Marston i la seva Wonder Woman han inspirat molts joves creadors a inventar moderns referents feministes per a les noves generacions de lectores i lectors de còmics de superheroïnes.

]]>

L’aparició de Superman el 1938 va convertir els còmics en un fenomen massiu i popular, però la seva suposada perillositat va provocar alarma social. Entre els seus escassos defensors, destacava un psicòleg de renom, el doctor William Moulton Marston, tot i que també assenyalava l’excés de violència i l’atribuïa al protagonisme exclusivament masculí. Considerava tan necessària l’existència d’una superheroïna que ell mateix es va encarregar de crear, el 1941, Wonder Woman (WW), una princesa amazona d’una civilització amagada sense homes inspirada en la poeta grega Safo de Lesbos. El còmic capgirava el rol femení tradicional, ser salvada per l’heroi de torn, i com a objecte de rescat s’alternaven un militar, el pilot Steve Trevor, i un grup de noies que afegien subtext lèsbic. Els guions del Dr. Moulton pretenien educar els lectors en la idea de la superioritat de la dona, en poder i tarannà, malgrat el domini masculí. Per a ell, només el matriarcat era garantia de pau i progrés i per aconseguir-ho calia que les dones seduïssin els homes fins a convertir-los en esclaus submisos.

]]>