La dibuixant Rocio Vidal, més coneguda com a Rocio Rainvart, va conèixer els seus dos amors a través de la seva gran passió: els còmics. L’A. és la seva parella niu –amb qui conviu– i fa 13 anys que estan junts. El D. també és la seva parella i fa 4 anys que estan junts. Comparteixen un grup de Telegram i sovint fan plans amb les seves altres parelles, com un grup d’amics ben avinguts. “Als poliamorosos ens agrada jugar el joc al nivell difícil”, diu la fundadora de Sextories, una editorial en què es parla de diversitat de cossos, de gèneres i de diversitat relacional. “La monogàmia és una opció meravellosa per a molta gent, nosaltres sentíem que ens agradava la possibilitat, no estar buscant activament algú, però si la vida et portava algú per a qui senties coses, poder-ho explorar –explica–. En un món de consum de cossos on és més fàcil enganyar, posar les banyes i després seguir amb la teva vida, nosaltres ho encarem amb molta honestedat, i això és difícil i incòmode”, afegeix. 

Entre les frustracions que més expressen els joves hi ha la de les dificultats que tenen per emancipar-se. No poder marxar de casa quan ja s’és adult és un motiu més que raonable de malestar vital, però sempre que es tracta aquest tema el que sorprèn és que l’aspiració més comuna sigui individual. Els posen el micro i són pocs els que diuen ‘vull anar a viure amb la meva parella’ o ‘vull anar a viure amb els meus amics’. No, sembla que la idea d’independència està fortament lligada amb la d’una soledat volguda i desitjada, com si la convivència amb els altres només tingués la part desagradable de les tensions diàries i tots ens féssim nosa. ¿No és trist que el sistema ultraliberal que ha anat esmicolant totes aquelles estructures que escapaven del mercadeig hagi triomfat d’aquesta manera? Com en tants altres temes, el neoliberalisme ha aconseguit penetrar just en aquells terrenys que van ser alliberats per l’esquerra i el Maig del 68. Si de seguida es va saber instal·lar en el terreny de les llibertats sexuals per convertir totes les dones en productes explotables sexualment (obeint el Marquès de Sade, que ens volia totes putes), en el terreny de l'organització social va ocupar còmodament l’espai de la revolta contra la institució de la família per enviar-nos el missatge que no ens fa cap falta, que podem i hem de voler estar sols. Com si tots fóssim homes solters amb feines ben pagades, homes sempre sans i amb prou diners per pagar-se les tasques que els pobres només poden fer de manera comuna. Com si no hi pogués haver una alternativa al model tradicional i patriarcal. Tot i que la família, en aquestes latituds, ha canviat molt en les últimes dècades i s’ha convertit per a les noves generacions en un espai molt més protector, molt més cuidador del que havia estat, molt més respectuós amb els fills, es veu que no n’hi ha prou i ningú surt a afirmar que la seva aspiració sigui formar una unitat familiar pròpia. Cosa que no seria, ni de bon tros, un problema, si haguéssim estat prou imaginatius per inventar alternatives a aquesta vella institució. Pocs dels qui van crear comunes van sortir satisfets de l’experiència, el poliamor és un model a l’abast de poques persones perquè si estimar-ne una de sola ja és difícil (tenint-ne cura i establint-hi un vincle sòlid i compromès) l’amor a diverses bandes encara és més complicat. Hi ha qui ha tingut èxit en la pràctica d’aquesta alternativa a la monogàmia, però gairebé sempre es tracta de persones amb una maduresa emocional gens comuna. Tot i que el poliamor s’hagi posat de moda i, com la fluïdesa del gènere, t’hi has d’apuntar si no vols passar per boomer, el cert és que hi ha més ganes de polisexe que de poliestima. 

Només es tracta d'un canvi d'etiqueta? O potser d'un canvi d'hàbits culturals i sexuals? Potser estem davant d'una veritable revolució? O no cal exagerar, perquè, tot plegat, ja ho havíem vist abans o, si més no, llegit als Diaris d'Anaïs Nin? És, en certa manera, el debat que ha provocat al Regne Unit l'emissió, durant el desembre, de la sèrie de sis capítols The Couple Next Door, de Channel 4.

Un dels primers records que tenim les persones que escrivim és devorar històries. Jo m’he alimentat d’històries des de petita. Les que s’inventaven les meves mares abans d’anar a dormir, sobre noies aventureres amb algun poder estrany i divertit; les que llegia jo mateixa, de fantasia i misteri, o les que m’explicaven el cinema i la televisió, que fins ben entrada l’adolescència mirava només quan baixava de les muntanyes i visitava els avis a Barcelona.

L'actriu Greta Fernández (Barcelona, 1995) es posa a la pell de la Isabel a Unicorns, d'Àlex Lora, que retrata les frustracions d'una jove mil·lennial en permanent exploració tant en l'àmbit professional com en l'amorós, en el qual experimenta amb les relacions poliamoroses. La pel·lícula s'estrena aquest divendres, 30 de juny.

Els exemplars de la primera edició, publicats l’any 1966, valien vint-i-cinc pessetes. Fracàs era el número tres de la col·lecció La Novel·la Popular d’Edicions Alfaguara i, si fa no fa, el llibret tenia la mateixa mida que el que ara ha publicat Viena, una mica més gran dels anomenats “llibres de faldriquera”.

La nit temàtica del Sense ficció va ser televisivament entretinguda. Primer amb un documental sobre el poliamor i després amb un altre que tenia el penis com a eix central per investigar la masculinitat.

Soltera, arromàntica, monògama, poliamorosa, swinger, anarquista relacional... Les opcions per definir la nostra situació sentimental i les nostres maneres de relacionar-nos s’estenen més enllà dels límits de la monogàmia i són cada vegada més diverses. “Tot i que la parella tradicional continua sent la preferent, hi ha moltes persones que senten que no encaixa amb el seu sistema de valors”, explica la psicòloga, sexòloga i terapeuta de parella Verónica Vivero, que creu que “cada cop ens donem més permís per experimentar i provar noves formes de vinculació, sobretot entre els joves”, tot i que factors com la precarietat i la mateixa pandèmia ho dificulten. “El concepte de parella s’està flexibilitzant perquè ens qüestionem més com estimem i som més conscients de les dinàmiques tòxiques alimentades per l’amor romàntic”, considera Vivero. “Ja no val tot en nom de l’amor. Ja no es qüestiona tant si un vol estar solter o no o si la parella és d’un tipus o d’un altre”.

REW

<<

“Que si no fos actriu, què seria? No ho sé, la vida m’ha portat fins aquí. Vaig començar dues carreres i no en vaig acabar cap. Eren filologia àrab i filosofia. La de filosofia la vaig començar massa d’hora. Voldria fer-la ara. Amb 18 anys no vaig saber entrar-hi. I filologia àrab m’interessava moltíssim, i en aquell moment només érem tres o quatre alumnes. Llavors va venir la sèrie de TV3 El cor de la ciutat i vaig veure que realment m’apassionava actuar. Que m’ho passava bé”, reflexiona Nausicaa Bonnín (Barcelona, 1985), que valora la figura del seu pare: “El pes del cognom Bonnín és gran, i jo sempre havia sigut la filla d’Hermann Bonnín. Ara ell riu perquè li pregunten si és el pare de la Nausicaa, i li fa il·lusió. Ha sigut una persona absolutament imprescindible dins de la història del teatre català, i admiro profundament el que ha fet”.

]]> Tot i que les històries sobre amors plurals acaparen cada vegada més pàgines en les revistes de tendències, continuen sent molts els detractors d’aquesta forma d’entendre les relacions afectives. Les crítiques són punyents i directes. Es parla de la mercantilització de l’amor i de la incapacitat d’establir relacions duradores dins una societat en què el capitalisme ha afectat fins i tot el que fem les persones sota els llençols.

]]>

Hi ha moltes persones en aquest món que per naturalesa no són geloses. La possessió no entra en el seu vocabulari i fantasiegen amb la idea de veure la seva parella gaudint amb tercers.

]]>

En algun moment en la meva joventut em vaig adonar que en tots els meus problemes amorosos sempre hi havia certs punts en comú. Les mateixes dinàmiques tòxiques es repetien una vegada i una altra, com en un disc ratllat ad infinitum en el tocadiscos de la meva intel·ligència emocional.

]]>

L’aparició de Superman el 1938 va convertir els còmics en un fenomen massiu i popular, però la seva suposada perillositat va provocar alarma social. Entre els seus escassos defensors, destacava un psicòleg de renom, el doctor William Moulton Marston, tot i que també assenyalava l’excés de violència i l’atribuïa al protagonisme exclusivament masculí. Considerava tan necessària l’existència d’una superheroïna que ell mateix es va encarregar de crear, el 1941, Wonder Woman (WW), una princesa amazona d’una civilització amagada sense homes inspirada en la poeta grega Safo de Lesbos. El còmic capgirava el rol femení tradicional, ser salvada per l’heroi de torn, i com a objecte de rescat s’alternaven un militar, el pilot Steve Trevor, i un grup de noies que afegien subtext lèsbic. Els guions del Dr. Moulton pretenien educar els lectors en la idea de la superioritat de la dona, en poder i tarannà, malgrat el domini masculí. Per a ell, només el matriarcat era garantia de pau i progrés i per aconseguir-ho calia que les dones seduïssin els homes fins a convertir-los en esclaus submisos.

]]>