Nascuts en la quarta onada del feminisme, el Me Too i les polítiques igualitàries, els nois i les noies adolescents que ara són als instituts estan més separats que els seus pares a la mateixa edat. A ells el feminisme se'ls ha entravessat, perquè sostenen que se'ls assenyala a tots com a agressors i al final resulten discriminats perquè tot es fa per afavorir les dones. En canvi, les noies assumeixen que el feminisme significa igualtat, però per mantenir la convivència amb els companys rebutgen els posicionaments que consideren radicals.

L’altre dia una amiga m’explicava que havia anat a la presentació d’un assaig sobre noves masculinitats i que, malgrat que el que s’hi deia era interessant i enraonat, malgrat que el llibre semblava un bon llibre, malgrat que tot plegat era entretingut, malgrat la intel·ligència manifesta de l’autor, en un cert moment va tenir una sobtada i irreductible sensació d’absurd. Per què? Doncs perquè es va adonar que, com sempre, la immensa majoria de les persones presents eren dones, cosa que és trista i ridícula; al capdavall, el tema de les noves masculinitats a les dones ens afecta de retruc (si bé, no ho nego, ens afecta molt, o fins i tot massa), però en qui més repercuteix és en els homes. ¿No haurien de ser ells els que s’hi interessessin? Per què estem nosaltres, un cop més, aguantant els seus rotllos?