Sirat és una epifania dramàtica del 2025 coescrita i dirigida pel gallec Oliver Laxe (París, 1982), que representarà Espanya als Oscars 2026. És una pel·lícula protagonitzada per Sergi López i Bruno Núñez que, com a argument, exposa la recerca d’una filla desapareguda als deserts del sud del Marroc per part d'un pare i el seu germà. La pel·lícula es va estrenar al 78è Festival de Cinema de Canes 2025, on va guanyar el Premi del Jurat (ex aequo amb l’alemanya Sound of falling). Més enllà de ser una pel·lícula, és la proposta d’un viatge que zigzagueja per les crisis personals i col·lectives, pels precipicis de la pèrdua de valors de la societat actual i que et fa entrar, ho vulguis o no, en la ferida de la vida o, el que seria el mateix: et fa saltar a l’abisme de la fragilitat.

Tres produccions catalanes han estat preseleccionades per l'Acadèmia del Cine Espanyol per representar Espanya en la lluita per l'Oscar a la millor pel·lícula internacional: Romería de Carla Simón, Sirat d'Oliver Laxe i Sorda d'Eva Libertad. La lectura de les pel·lícules candidates l'han fet dos acadèmics espanyols que també són membres de l'Acadèmia de Hollywood: l'actriu Emma Suárez i l'actor Juan Diego Botto. Amb ells hi havia el president de l'Acadèmia del Cine Espanyol, Fernando Méndez-Leite, i la notària Eva Fernández Medina. La representant espanyola als Oscars de l'edició anterior va ser Segundo premio, que finalment no va aconseguir la nominació de l'Acadèmia de Hollywood.

L’endemà de guanyar el Premi del Jurat del Festival de Canes, Oliver Laxe (París, 1982) va tornar a la seva terra d’elecció, la serra dels Ancares, per projectar Sirat a Navia de Suarna, un poblet de Lugo de menys de 1.000 habitants. Un gest que explica moltes coses d’aquest cineasta gallec forjat entre Galícia, Barcelona i el Marroc que s’expressa durant tota l’entrevista en el català que va aprendre mentre estudiava a la Universitat Pompeu Fabra. Sirat, que s’estrena aquest divendres, és una de les sensacions cinematogràfiques de la temporada.

Ethan Edwards (John Wayne), el protagonista de Centaures del desert, va forjar el motlle per a tot un arquetip d'antiheroi: el de l'home que s'endinsa en territori comanxe per salvar una innocent i acaba confrontant-se amb la part més fosca de la seva masculinitat. El personatge de John Ford ressona en Luís, el protagonista de Sirat, un pare disposat a internar-se al més profund del desert marroquí per tal de trobar la seva filla, perduda en alguna rave. El personatge que encarna Sergi López fa gala del mateix tarannà obsessiu però amb una mentalitat més oberta que el de Wayne, i no tarda a seguir una troupe que treballa de rave en rave. Però el quart llargmetratge del gallec Oliver Laxe sí que entronca amb el film de Ford a l'hora de capgirar el vincle de conquesta entre home i territori estrany del western clàssic.

Per valorar la importància del Premi del Jurat del Festival de Canes que ha guanyat la pel·lícula d’Oliver Laxe Sirat (ex aequo amb l’alemanya Sound of falling) es pot anar a l'hemeroteca: cap producció majoritàriament catalana —i aquesta ho és en un 60%— ha aconseguit guanyar un premi de la competició oficial de Canes en 78 edicions del festival. És una fita històrica. Però també es pot mirar una altra dada: poc després de l’anunci del premi a Sirat, la revista Screen va anunciar que la pel·lícula de Laxe s’havia venut a més de vint països, inclosa tota Llatinoamèrica, el Regne Unit, Alemanya, el Japó, Corea del Sud, Itàlia, Turquia i els Estats Units.

La producció catalana Sirat, dirigida pel gallec Oliver Laxe, ha fet història al Festival de Canes, on s’ha endut un dels premis més importants del palmarès, el Premi del Jurat, ex aequo amb Sound of falling, de l'alemanya Mascha Schilinski. Canes és un talismà per a Laxe, que ha presentat les seves quatre pel·lícules al festival, sempre en seccions diferents i sempre premiat. La pel·lícula de Laxe, una road movie a través del Sàhara en què Sergi López és un pare que busca de rave en rave la seva filla desapareguda, és una obra que combina la capacitat del cinema per sorprendre i sacsejar l’espectador i una dimensió espiritual més profunda i reflexiva.