La gran notícia de les eleccions a Castella i Lleó és que, per primera vegada en molt de temps, no s'han complert les expectatives que auguraven un salt endavant de Vox. D'unes enquestes que pronosticaven una baixada del PP i un Vox disparat fins als 19 escons i superant el 20% dels vots, hem passat a un escenari que reforça el bipartidisme i fa que tant populars com socialistes creixin més escons (+2) que els d'Abascal (+1). Per tant, és legítim preguntar-se si l'onada d'extrema dreta està arribant al seu màxim, sobretot si tenim en compte que la campanya ha coincidit amb el galdós paper de Donald Trump amb la guerra de l'Iran.

Alberto Núñez Feijóo ha arribat a la conclusió que per arribar a la Moncloa necessita conviure amb uns veïns incòmodes, com és Vox. No hi ha, doncs, alternativa. De fet, ara el que necessita és demostrar que els governs PP-Vox funcionen, i que és un esquema que es pot repetir en l'executiu espanyol. El somni del govern en solitari, si ja és difícil per a la majoria dels seus barons, resulta aritmèticament impossible en un Parlament on també juguen els vots catalans i bascos, com és el Congrés. Ara bé, aquesta convivència pot arribar a ser, per molts motius, encara més complexa que la que afronta Pedro Sánchez amb els seus socis. Per què? Doncs perquè el paradigma polític està canviant a tota velocitat davant dels nostres ulls.

L'Aragó va aquest diumenge a les urnes per primera vegada de manera anticipada i sense coincidir amb altres comicis, però hi ha molt pocs dubtes sobre quin serà el resultat electoral. Previsiblement, la majoria conservadora (PP+Vox+PAR), que ara és de 36 escons de 67, s'enfilarà per sobre dels 40, en consonància amb l'onada conservadora que es viu a Espanya, però que, com ja va quedar palès a Extremadura, beneficia bàsicament a l'extrema dreta. Tampoc hi ha cap dubte que el PP serà primera força i que, per tant, Jorge Azcón té totes les paperetes per ser investit president de nou. Tot i això, els darrers dies de campanya s'ha vist un Azcón tens, crispat, aixecant el to especialment contra Vox. Per què? Doncs perquè, igual que li va passar a María Guardiola, va decidir avançar les eleccions per superar el bloqueig de Vox als pressupostos, i ara tot apunta que quedarà encara més lligat de peus i mans al partit de Santiago Abascal. En resum, una jugada pensada per reforçar el PP pot acabar reforçant Vox i complicant-li la vida al president aragonès.

Si fa només una dècada, quan va fer 40 anys de la mort de Francisco Franco, ens haguessin dit que pel 50è aniversari una força política d'extrema dreta i que reivindica la seva figura estaria marcant el ritme de la política espanyola, és probable que no ens ho haguéssim cregut. Però és així. A les portes del cinquantenari de la mort del dictador, Vox ocupa el centre del debat polític espanyol per diversos motius, però el principal és que està condicionant de forma molt clara l'actuació del principal partit de l'oposició, el PP.

Feijóo, l'home que xiuxiuejava als bascos i als catalans, va felicitar el president de la Ciutat Autònoma de Melilla, el molt caciquil Juan José Imbroda, amb la frase “No sé què et dona la teva dona, però cada dia estàs millor”, que va ser, naturalment, càlidament aplaudida per la concurrència. És ben segur que a Imbroda li devia semblar un compliment bonic, i possiblement a la seva dona també li ho semblés, si comparteix la manera de veure el món del seu marit i dels seus companys de partit. Són els que parlen d'“ideologia de gènere”, de “feminazis” i de falses denúncies per agressió o violació, a la vegada que lamenten que “ja no es pot dir res” i que “hauran d'omplir una instància” per tenir relacions sexuals, per culpa de la “dictadura de gènere” que veuen arreu.

Tots els camins porten a Roma. Després que Mazón anunciés que deixava el càrrec, amb un any de retard, la primera iniciativa que van tenir tant ell com Feijóo va ser demanar a Vox que es posés en marxa per arribar immediatament a un acord i formar ja un nou govern. D'aquesta manera, s'acaben definitivament les ambigüitats. Vox està guanyant la batalla de la dreta. I el PP ja li reconeix que té la paella pel mànec. És el gran èxit de Feijóo. Quan va arribar, el PP era hegemònic a la dreta i Vox tot just començava a fer-se notar. Ara és imprescindible. Només Vox el pot dur al poder i, al mateix temps, no deixa de retallar-li suports i de prendre-li els vots de gent que, posats a fer, quan les barrabassades neoautoritàries de l'extrema dreta ja no són tabú en la lluita contra el mal personificat en el president Sánchez, acaba preferint el model a la còpia. És a dir, l'onada reaccionària que desestabilitza Europa s'està instal·lant a bona part d'Espanya.

Si es col·loca una granota en aigua bullent, saltarà immediatament per salvar-se. Tanmateix, si es posa en aigua freda i s’augmenta gradualment la temperatura, la granota no percebrà el perill i morirà bullida sense intentar escapar-se. Aquest fenomen, conegut com la “síndrome de la granota bullida”, descriu un procés d’adaptació gradual al canvi que pot tenir conseqüències tràgiques i irreversibles. És una estratègia comunament emprada per explicar diversos fenòmens socials i polítics, inclòs l’ascens del nazisme i el seu resultat tràgic en forma de genocidi. És altament improbable, si no impossible, que Hitler hagués obtingut el suport dels ciutadans alemanys si s’hagués presentat a les eleccions del 1933 amb un programa polític que inclogués el seu pla d’exterminar jueus, gitanos, testimonis de Jehovà i altres minories a través d’un sofisticat sistema de camps d’extermini i cambres de gas. Una política així no hauria trobat suport entre la ciutadania alemanya. Ningú, ni tan sols els més convençuts de la superioritat de la raça ària, probablement haurien donat suport a un partit que sostingués tal barbaritat en el seu ideari polític.

Manllevo aquest títol de l’article del llibre de poemes i notes disperses La policia irà de bòlit (Documenta, 2025) de l’eximi Enric Casasses, perquè la prosa poètica de l’autor és una invitació a mirar-se la vida en general, i la vida en català en particular, amb la desinhibició de qui ho veu clar i sap dir-ho, que és el posat que cal adoptar per anar pel món quan triomfen l’histrionisme personal, la indecència política i el feixisme cultural.

No ens enganyem. Aconseguir l'oficialitat del català a la Unió Europea no és una tasca gens fàcil, perquè és un tema que desperta molts recels en altres països i la decisió s'ha de prendre per unanimitat. El govern espanyol, per complir amb els compromisos signats amb Junts, pretén que el Consell d'Afers Generals de la Unió Europea voti sobre la qüestió aquest dimarts després d'una ofensiva diplomàtica destinada a vèncer les reticències dels països que en tenen més dubtes, com ara els bàltics, on hi ha una important minoria russòfona que podria reclamar el mateix tracte.