L’atropellament d’Antoni Gaudí el 7 de juny del 1926 per un tramvia a la cruïlla dels carrers Bailèn i Gran Via és coneguda i forma part de la mitificació popular del genial arquitecte, igual com el fet que els qui inicialment el van socórrer van pensar que es tractava d’un captaire. La seva senzillesa i austeritat quedava així reforçada. Tres dies després Gaudí finia a l’hospital de la Santa Creu, l’hospital dels pobres, on l’havien portat a causa del seu aspecte i on ell es va voler quedar. Fins aquí, prou sabut.

A quants àlbums antics de fotografies que corren per les cases no hi deu haver fotos tirades al terrat? Hi pujaven els avis o els pares amb aquelles càmeres amb poca tecnologia disponible (en deien “màquines de retratar”), a trobar la llum que no hi havia al pis perquè la foto no sortís fosca, i un fons sense complicacions que el carrer no podia donar. Suposo que a cada lloc devien buscar la seva referència d’horitzó. A Barcelona estava clara, era la Sagrada Família, amb aquelles quatre primeres torres pelades de la façana del Naixement, al carrer Sardenya, que van ser la imatge de la ciutat durant gairebé quaranta anys. Tan fixada va estar, la imatge, que per a molts barcelonins amb aquelles quatre agulles ja n'hi hauria prou. 

Antoni Gaudí es va dedicar exclusivament a la Sagrada Família els últims dotze anys de la seva vida. Aleshores ja s'havia consagrat com un arquitecte genial, i la Sagrada Família és, a més, un edifici excepcional. Malgrat tot, a Gaudí li agradava saber què pensava de la seva feina la gent més humil. Quan va acabar les obres de la torre de Bernabé, Gaudí li va preguntar al rellotger que donava corda als rellotges del temple què li semblava. Quan aquest home li va respondre que era "increïble", Gaudí es va il·luminar, i es va passar tot el dia repetint a tothom que aquest home havia dit que la torre feia goig. Ho expliquen l'arquitecte director i coordinador de les obres del temple, Jordi Faulí, i l'arquitecta i estudiosa de Gaudí Chiara Curti, que aquest diumenge han protagonitzat la commemoració del centenari de la festa d'inauguració de la torre de Bernabé, l'única que Gaudí va veure acabada. "El que va fer Gaudí és ensenyar-nos un mètode, és a dir, construir per parts completes, per despertar la capacitat de les persones de meravellar-se –explica Curti–. A la Sagrada Família Gaudí havia començat per la petita capella de la cripta i després va acabar la cripta. Va continuar amb l'absis, i quan va estar acabat, va construir la façana del Naixement i va acabar una torre". La torre de Bernabé és la més oriental, i no és gratuït que fos la primera que va acabar. "Sant Bernabé és l’últim dels apòstols. De fet, ni tan sols va conèixer Jesús, i, d'alguna manera, és el més semblant a nosaltres, perquè nosaltres també creiem sense haver conegut. Aquest gest va significar posar en relleu la contemporaneïtat d'aquest apòstol".

La Sagrada Família ultima els treballs per culminar la que serà la cirereta del pastís dels actes per commemorar el centenari de la mort d'Antoni Gaudí. Tot i que no es podrà visitar fins més endavant, la creu mirador que coronarà la torre més alta de la Sagrada Família estarà llesta el juny del 2026 coincidint amb l'aniversari de la mort de l'arquitecte que va dissenyar la basílica. Aquesta figura de 17 metres d'altura, 13,5 d'amplada i 100 tones de pes farà que la torre de Jesucrist arribi als 172,5 metres (ara en fa uns 155) i convertirà la Sagrada Família en l'edifici religiós més alt d'Europa. Serà una de les fites d'un temple que encara té per endavant, però, el repte de l'escalinata. Un assumpte que la junta constructora ha assumit aquest dijous que acabarà als tribunals.

A primers de maig va tenir lloc l'estrena mundial, al Royal Festival Hall de Londres, de Simfonia de la Sagrada Família, una peça en tres moviments de Richard Blackford (Londres, 1954), que s'inspira en les formes i l'espiritualitat que transmet el temple de Gaudí i, en concret, en les tres façanes: Nativitat, Passió i Glòria. Blackford, que viu a cavall entre Mallorca i la capital britànica, té una molt dilatada carrera que el 2014 va fer un gir sobtat: es va consolidar aleshores la trajectòria d'un autor contemporani que només cal sentir per adonar-se que és i sona, també, com un de clàssic. La prova, a més de la simfonia gaudiniana, que s'acompanya d'una pel·lícula ad hoc, pot ser Pietà o Voices of exile, una composició que ressona especialment aquests dies, per raons tristament evidents.