Atresorava resina, fusta, or, carbó, llana, pernils, vi, oli... No era terra ben bé de pas. Però, muntanya enllà, era una terra cobejada. De sempre. És encara avui un dels territoris catalans amb més densitat de monuments megalítics. Els romans també hi van fer cap. Per arribar-hi des de la costa, la ruta més utilitzada era el camí de la Sal, emprat durant segles pels traginers des de Cardona, l’enclavament de la muntanya blanca: direcció a Solsona, passant per Sant Llorenç de Morunys, saltant el coll de Port, creuant la vall de la Vansa i d’allí, vorejant la serra del Cadí, fins a l’actual Seu d’Urgell, en l’aiguabarreig del Segre i el Valira i des d’on s’enllaçava amb la strata Ceretana, la que per la plana de la Cerdanya duia a Iulia Libica, és a dir, Llívia, fundada en l’època de l’emperador August. Hi ha qui s’aventura a dir que Anníbal, amb els seus elefants, havia seguit el camí de la Sal el 218 aC. Potser sí.