1. Amb l’excusa de les drogues, arrabasses el petroli. L’any 2012, quan Trump presentava reality shows, Hugo Chávez, ja en aquell moment, va fer dos vaticinis. El president de Veneçuela va dir: “Quan s’acabi el petroli al món, quedaran encara cinc països amb reserves importants: Rússia, l'Iran, l'Aràbia Saudita, l'Iraq i Veneçuela. Tots els presidents que han passat per aquí, en els últims cent anys, i que han pretès dominar el negoci petrolier veneçolà, han estat enderrocats. I la causa no és una altra que el petroli, perquè els països poderosos d’occident el necessiten, aquest petroli”. Mesos més tard, Chávez encara va afinar més: “Hi ha una operació que es veu a venir, que estan preparant des de fa temps. Fa alguns anys ja m’ho van advertir. Em van dir: «T’acabaran acusant a tu de narcotraficant. No que el govern dona suport, o que el govern permet... No, no, no. A tu, Chávez. T’acabaran aplicant la fórmula Noriega. És un dels plans que els Estats Units estan preparant. Es vincula Chávez directament amb el narcotràfic i, aleshores, qualsevol cosa és vàlida contra un narco. Es fa un viatge a qualsevol país del món, arriba un comando i se l’emporta. Bé, així és com actuen els Estats Units. Ho van fer amb Iraq, que deien que hi havia armes de destrucció massiva i no n’hi havia»”. El guió estava escrit i, catorze anys després, s’ha seguit fil per randa.

1. Durant l’estiu passat, 2.763 catalans majors d’edat van respondre, durant vint minuts, una enquesta online. Tant en català com en castellà, les preguntes que els feia l’empresa Soluciones Netquest de Investigación eren les mateixes. Per encàrrec de l’Institut Català Internacional per a la Pau (ICIP), l’estudi volia constatar en xifres a una realitat que tots percebem: que els joves, també els joves catalans, tornen cap a idees de dretes, tant políticament com socialment. I només cal parar l’orella, al carrer o als bars o als vestidors d’un club esportiu, per adonar-te que els nois s’estan radicalitzant més i més ràpidament que les noies. Les dades de l’estudi, naturalment, donen la raó a la hipòtesi de sortida. Cap sorpresa.

1. Aviso, d’entrada, que aquest article tindrà un gir final que us pot posar de mal humor. Tant com m’hi va posar a mi aquest dissabte. Per raons laborals he passat trenta hores a Ciutadella. S’hi celebrava la vintena edició de la Fira del Llibre en Català i m’hi van convidar per fer la xerrada al Vermut Literari de dissabte. A la diàfana plaça des Born, potser una de les àgores amb millor claror de tot el Mediterrani, hi havia una carpa necessària per prevenir de les pluges d’octubre o dels patacs de sol que ens haurien cremat la closca. A dins, set de les vuit llibreries que hi ha a Menorca hi tenien la parada amb l’estesa de llibres en català i la senyera com a faldó, un costum que hem normalitzat sense adonar-nos com és d’absurd usar la bandera d’un país com a gran llençol tapa-cames. En una illa amb cent mil persones empadronades –si fa no fa com Sant Cugat– hi ha vuit llibreries. La ràtio no està gens malament. Millor encara és la gentada que ha passat per aquesta fira, que només dura dos dies. Divendres, molts escolars. Dissabte, una munió de famílies que remenaven llibres i anaven de parada en parada sense cap pressa.

1. Segurament és una de les fotos de l’any. Fins i tot de la dècada. És Netanyahu, al Despatx Oval, parlant per un telèfon amb cable. Seguint les instruccions de Donald Trump, el líder d’Israel li està demanant disculpes al primer ministre de Qatar. El president dels Estats Units, seriós a més no poder, li aguanta el telèfon a Netanyahu, a qui no vol ni mirar. La semiòtica no enganya. El missatge és clar. “Té, Bubú; truco, te’l passo i li demanes perdó perquè t’ho dic jo”. Del fet se n’ha parlat molt, perquè ha estat clau per a tot el que ha vingut després fins a arribar a l’alto el foc a Gaza, tan esperançador com llargament anhelat. S’ha escrit molt menys, en canvi, del detall estètic que ens va cridar l’atenció des del primer moment. Per què la Casa Blanca, l’any 2025, va passar aquesta fotografia només en blanc i negre?

1. Una parella esmorza, cada dia, a la mateixa cafeteria. Agafen el diari que hi ha al taulell i s'asseuen normalment a la mateixa taula. Al nostre local encara tenen l’hàbit de comprar diaris per a la clientela. Al bar tenen, ras i curt, un variat de capçaleres per satisfer totes les ideologies. La parella –cabells blancs, roba bona, colònia cara– ronda la vuitantena, i calculo que fa més de cinquanta anys que es van casar. Fa molts mesos que els observo i el ritual, precisament per la insistència, posa la pell de gallina. S’asseuen de costat, colze amb colze, i just al mig hi col·loquen el diari, estratègicament, d’una forma gairebé mil·limetrada, de la manera que paren taula al Palau de Buckingham. El més bonic de tot és que llegeixen junts el diari i el van comentant, notícia rere notícia. A vegades ell estira el fil, a vegades és ella qui vol aprofundir en un fet determinat. En qualsevol moment, un titular els estimula una pregunta i aleshores s’endinsen una estona en les bardisses d’aquell tema. No tenen mai pressa. Quan no gira pàgina l’un, la gira l’altra, i de tant en tant mossegada al croissant, cadascú al seu. No discuteixen, no s’indignen, no s’esveren. Parlen amb un fil de veu, sense molestar ningú. Tampoc no existeix al planeta ningú més que ells dos, en aquell moment. Els passa el món pel davant, s’informen alhora, comparteixen el moment sagrat del dia i, quan arriben a la contraportada, últim glop del cafè amb llet, bon dia tingui i fins l’endemà. M’agrada veure com passen els ulls per damunt de guerres, de genocidis, de misèries polítiques, d’opes hostils, de penals a favor del Madrid i de corrupcions de tota mena, i ho assimilen tot amb una tranquil·litat d’esperit i una tendresa compartida que fan una certa enveja. Per l’amor, per la companyia i, desenganyem-nos, per veure que el periodisme encara té hores importants en una civilització atrafegada, per les presses, per les bestieses i pels impactes immediats. Veient-los, penso que no està tot perdut. I ja tinc ganes que sigui dimarts per tornar-los a contemplar.

1. Cervera, la Segarra. Nit del 20 de maig de 1992. La Roser mira la final de la Copa d’Europa per televisió. Koeman marca el gol més important de la història del Barça i, amb l’eufòria del moment, la dona salta, cau a terra i es deslloriga el turmell. Tot i el dolor, la Roser i el Julià decideixen celebrar aquella victòria a base de bé i, just nou mesos després, neix el seu fill. Marc Márquez i Alentà és fruit d’una alegria i d’una caiguda. Ves per on, dues de les característiques que, amb el temps, més vegades hem vist a la prodigiosa carrera del motorista. En Marc és un rialler compulsiu, un optimista de mena, un ésser humà que, amb aquesta actitud vital, ja endevines que sempre assolirà els seus objectius. També és veritat, però, que en els últims sis anys ha caigut cent vegades de la moto i ha patit tota mena de lesions. La més greu, la patacada a Jerez l’any de la pandèmia. Després de quedar com una desferra humana, qualsevol altre hauria aparcat la moto i s’hauria retirat.

Setembre. El dia 1 cau en dilluns. Benvinguda sigui la rutina. Adeu-siau, durant uns mesos, a una imatge pertorbadora: la del turisme de fila índia. Qui sap si, a partir d’avui, les xarxes socials deixaran d’inundar-nos d’imatges de cues quilomètriques de persones que pretenen fer cap a un destí que, amb poca gent, deu ser paradisíac. En temporada alta, en canvi, arribar a la meta ha estat una prova de paciència, de resistència i, potser, d’estupidesa humana. No hi ha hagut dia que no hàgim vist vídeos de la caravana de cotxes aturats, durant hores, per intentar arribar al port de Sóller. De vegades l’embús anava molt més enllà de la rotonda de Caubet. Per aparcar a Positano, i veure la cascada de cases acolorides que pengen sobre la costa Amalfitana, has de llevar-te molt abans que el sol. Altrament, arribar-hi per carretera és una quimera feixuga, desesperant. A Santorini, els turistes només veuen les postes de sol, endreçats l’un rere l’altre, com en una fila escolar que s’allargassa durant hores. Però no tots els paradisos de postal són al Mediterrani. Per arribar a Gaztelugatxe, i intentar pujar els 241 graons fins a l’ermita de Sant Joan, tant se val que tinguis reserva prèvia. El problema, d’ençà que la sèrie Joc de trons va rodar-hi unes escenes colpidores, és poder-hi accedir sense fer hores de caravana infinita. T’acabes coneixent de memòria cada revolt de la costa basca. Al Mont-Saint-Michel, igual. O molt pitjor. Només t’hi pots acostar a les hores de marea baixa i si tens plaça d’aparcament reservada amb antelació. Un cop has deixat el cotxe, les fotografies de la processó de turistes per arribar a peu a l’abadia fan esgarrifar. La massificació és això, una patologia altament contagiosa que passa, en un tres i no res, de vici absurd a dèria malaltissa. Com si, pel fet que costi tant d’arribar-hi, aquell racó de món ja ens hagués d’agradar més. Al contrari. Els qui fugim dels embussos d’una manera obsessiva ja donem tots aquests indrets per visitats. Compensa? Per a una multitud es veu que sí. Per a mi, gens.