Un paisatge inhòspit a la vella Nàpols: el Centro Direzionale, el centre de negocis projectat per l'arquitecte japonès Kenzō Tange als anys vuitanta, és una plataforma duríssima flanquejada per gratacels. Formigó per tot arreu. El Palau de Justícia de Nàpols el formen un edifici baix d’aires brutalistes i tres torres més. Una de les cares d’un dels gratacels està pintada de dalt a baix amb diversos retrats, un gra de sorra per intentar humanitzar el lloc. A l’altra banda de la carretera hi ha la presó de Poggioreale, coneguda com la presó de la Camorra, un dels centres penitenciaris més complexos del país. Entre totes aquestes construccions, des de fa uns mesos hi ha un edifici de l’arquitecta Benedetta Tagliabue: l’estació central de metro Centro Direzionale, que és com un acte de rebel·lió contra el seu entorn.

El verb curar té la doble accepció de "tenir cura" i de "guarir". L'arquitectura i l'art no són un medicament, però sí que poden contribuir al benestar de les persones malaltes, com es pot veure a Barcelona en la mostra Mortals+ de la Fundació Suñol i en l'exposició de la Fundació Enric Miralles Arquitectures de la curació: dissenyant espais de cura (Passatge de la Pau, 10 bis). Un dels protagonistes de la segona és el centre Kàlida Sant Pau, que està inspirat en les cases de la fundació oncològica Maggie's arreu del món; també una desena de projectes d'un eventual centre Kàlida al recinte de l'Hospital de la Vall d'Hebron que l'arquitecta Benedetta Tagliabue va posar com a exercici d'un curs especial que va impartir a la Universitat Yale a la primavera.

Tot un món en un càntir. L'autora del càntir d'Argentona d'enguany és l'arquitecta Benedetta Tagliabue, i hi ha abocat un munt de referències, des de la seva pròpia família fins a un homenatge a les dones treballadores i encarregades de les cures. I a l'arquitectura catalana més lúdica i, al mateix temps, sentida. Tot plegat, Tagliabue ho ha concretat esbargint en el càntir un reguitzell de detalls que recorden la delicadesa dels sostres de la Pedrera de Josep Maria Jujol, plena de lemes i símbols, i l'ampolla que aquest mateix arquitecte va dissenyar per a l'antiga Casa de Família de Barcelona. Així, s'hi pot llegir la frase “Amb l’anís l’aigua s’enriqueix”, al costat de la qual hi ha el nom "Enric", és a dir, un record al també arquitecte Enric Miralles, que va ser el seu marit i soci al capdavant de l'estudi EMBT.