“Jo era molt de platja. Vaig arribar a ser un autèntic fanàtic des Trenc, al sud de Mallorca, on podies estar-hi nu tranquil·lament. Hi anava amb els amics, amb la meva parella. Ens hi passàvem el dia, estirats, un llibre, música i aquella aigua transparent, meravellosa”. Enric Majó (Rubí, 1945) fa servir el temps pretèrit i ho remarca: “Si parlo en passat és perquè ara fujo del sol, ara em trobo millor a l’ombra. Tot té el seu moment, l’existència són cicles i la vida és per acoblar-t’hi”. Ara assegura que prefereix quedar-se a casa o fer algun viatge tranquil amb la parella. I una cita que en els últims anys no es vol perdre: l’actor és una de les veus del Festival Mussart, a la Mussara, a principis d’agost. “Poble abandonat, cases en runes i un miler de persones al voltant de la poesia. És màgic, del millor de l’estiu”.

No calia que ho digués. “Soc una persona inquieta. M’agrada fer coses i passar-m’ho bé”. Sergi Caballero (Barcelona, 1966), a Mallorca, entre les vinyes que fan els vins 4Kilos i el 12Volts, i sense la pedra damunt el cap que li ha posat l’amic i col·laborador Biel Capllonch per a la foto, ja enllesteix la que serà la campanya d’imatge del Sónar 2018. Una edició en què el festival, del qual és impulsor i un dels directors, compleix un quart de segle marcant tendència. Hi haurà canvis? “S’ha de canviar sempre. Necessito reinventar-ho tot contínuament per divertir-me i divertir. O juguem i ens transformem o ens avorrim. I així en tot, com un matrimoni, que si et penses que tot va bé i no cal fer res, mor”, respon. Sergi Caballero és artista, és creatiu, i aplica aquesta màxima quan cuina, quan fa les composicions musicals amb Pedro Alcalde per als ballets de Nacho Duato, quan desenvolupa projectes d’arts visuals, quan fa pel·lícules com Finisterrae (2010), La distancia (2014) o el curtmetratge Ancha es Castilla / N’importe quoi,o també quan es converteix en vinater.

És genuí. Vida i obra caminen de la mà de Ponç Pons (Alaior, 1956) com una unitat indissociable. El poeta menorquí, que acaba de veure traduït a l’anglès el poemari El salobre, amb el qual va guanyar el Premi Carles Riba 1996 i que té bona part de la seva narrativa, teatre i poesia traduïts a una vintena d’idiomes, necessita i gaudeix de la Menorca autèntica que reivindica als seus llibres. Escriu sempre a mà, en uns quaderns que li fa una amiga de Barcelona, Marta Canet Aymerich. “Jo escric fins i tot quan no escric, i tot em du a la Poesia”, confessa i remarca la majúscula. Escriu a Sa Figuera Verda, la finca que és el seu refugi: “És el meu Walden, el terreny verge i salvatge on tinc la cabana. Escric envoltat d’animals i, quan es fa fosc, entre espelmes”. No té llum elèctrica a la cabana de fusta. És un lloc i un estat inspiradors per a l’autor d’ Estigma, de Nura, de Pessoanes o de Camp de bard, entre d’altres. “Necessit veure arbres i plantes, sentir-me part de la naturalesa”. Menorca, camp i mar: “M’agrada molt navegar amb Seferis [pel poeta Yorgos Seferis], la meva petita barca, aturar el motor enmig del mar i deixar-me bressolar pel seu silenci, que és diferent al del camp”.

Ha passat l’estiu amb Fons d’armari. D’aquí a no res torna els caps de setmana com a copresentadora d’ El suplement. La periodista de Catalunya Ràdio Mercè Folch (el Masroig, 1975) fa dos anys que no té vacances estivals. “I aquest és el primer estiu que no he agafat cap avió. Per a mi, sempre que he pogut, els estius han sigut sinònim de viatges llargs. Es tracta d’obrir les finestres mentals”, diu. Tanmateix, en bona mesura, les seves vacances no estan gaire desvinculades de la feina. Demostra el seu interès pels temes humanitaris el fet que, quan se li pregunta pels darrers viatges o pels que més l’han marcat, apunta als llocs d’origen dels grans conflictes internacionals dels darrers anys: “Busco conèixer a fons aquelles realitats que després explicaré o aquelles que estem explicant. Sempre intento anar a llocs que m’aportin coses personalment i professionalment”.

“Els meus estius són bàsicament per escriure”, admet Albert Forns (Granollers, 1982). L’autor de Jambalaia (premi Anagrama de novel·la en català), d’Albert Serra (la novel·la, no el cineasta) -amb la qual va guanyar el premi Documenta- i dels poemaris Busco L que em gemini i Ultracolors és dels que no fan gaire distincions entre la vida i la feina. Porta les seves passions -l’art, la literatura i el món digital- als llibres, de la mateixa manera que són el leivmotiv del seu esbarjo. “Soc dels bojos que fan rutes literàries. He fet un viatge a París seguint els llocs que esmenta Vila-Matas, i he anat als països nòrdics amb El nord de Josep Pla a la mà; més ben dit, després de llegir-lo, subratllar-lo, buscar els pobles... Encara que amb el temps han canviat notablement, aquest canvi m’interessa. És una manera diferent i més engrescadora de viatjar que agafant la Lonely Planet ”.

Fa més de 25 anys Sílvia Marsó explicava que la seva platja preferida era l’escenari i que la millor gandula per a ella era la butaca del camerino. L’actriu no ha canviat en aquest sentit: “Aquest estiu ha sigut màgic, no podia ser millor. Tinc una obra meravellosa, apassionant, un equip extraordinari i un text exquisit. Tot plegat és una gran injecció d’il·lusió, millor que unes vacances”. Sílvia Marsó (Barcelona, 1964) va començar l’estiu amb els darrers assajos del musical 24 hores en la vida d’una dona, basat en la novel·la de Stefan Zweig, obra que protagonitza i produeix i que es va estrenar, en la versió castellana, el 4 d’agost passat al Patio de Comedias de Torralba de Calatrava. Directament del seu mòbil recupera la foto que il·lustra aquest article: “Anàvem de l’hotel al poble a peu tot l’equip, actors i músics, carregats d’energia i alegria. La veritat és que per tot arreu on anem ens ho passem molt bé”. Els espera una llarga gira que els portarà, entre altres llocs, al Teatre Talia de València, entre el 5 i el 15 d’octubre, i posteriorment començaran a voltar per ciutats espanyoles i per Catalunya.

Trobem Amparo Sard a Son Servera, acabant d’embalar les obres de la seva propera exposició, al setembre a la galeria Werkstatt de Berlín. La trobem al seu estudi, que és la casa que era de la seva besàvia al mateix poble de Mallorca on l’artista va néixer el 1973, i on passa tant temps com pot, entre les exposicions que se succeeixen per mig món i el dia a dia com a professora associada de belles arts a la Universitat de Barcelona. Fa anys que no s’atura per fer vacances, ni estiu, ni hivern. És una de les nostres artistes amb més projecció internacional. De fet, la revista holandesa LXRY ja ha anunciat la llista dels 25 millors artistes del món que publicarà el 2018, una tria feta per experts de diversos països, en la qual Amparo Sard està inclosa. “Podria lamentar-me perquè no tinc estiu, fa uns anys que la feina no em deixa parar, però no ho faré perquè faig el que m’agrada i no em puc queixar gens de com va”, diu qui, en els darrers anys, ha mostrat la seva obra al TEA de Tenerife, a Londres, a Nova York, a Chicago, a Bombai, al Marroc o, entre altres llocs, al Macro de Roma, una mostra que li va suposar el reconeixement amb la Medalla d’Or del govern italià.

“Amb els amics sempre he sigut el pesat que porta la càmera i vinga a fer fotos. N’hi ha que porten la guitarra...” El fotògraf Biel Capllonch (Palma, 1964) podria fer un serial de llibres de les seves selfies amb gent al darrere, amics o desconeguts, escenes que reflecteixen un humor, una ironia que li és reconeguda com a professional, tant al seu treball més personal com a la fotografia publicitària, a la qual dedica bona part dels seus dies i nits. “No és d’ara, no té res a veure amb la tendència actual. Jo em feia selfies amb la càmera analògica. Tota la vida me n’he fet. Suposo que és perquè he anat molt sol pel món. Soc jo sempre qui fa les fotos, ningú me’n fa, i jo soc molt pràctic, per això fa molts anys que vaig agafar el truc de com fer-me fotos. També ho faig per una qüestió d’ego, això segur, per si ningú altre pensa a deixar constància de la meva existència [riu]”.

Parla de pressa i amb entusiasme. Avui, 22 d’agost, és el seu aniversari. Xantal Llavina (Barcelona, 1975) recupera una foto d’aquest mateix dia de quan va fer 1 any. “És a casa de l’àvia Siseta, on vam fer la festeta, amb la meva germana Sandra i els cosins Ramon i Meritxell”, explica la periodista, que d’aquí només uns dies torna amb novetats als seus programes, el Revolució 4.0 a Catalunya Ràdio i l’ Autèntics.cat a El Punt Avui TV. Assegura que de petita era “molt xerraire, molt inquieta”, que era la que començava les guerres de coixins, que la cosa més seva és la família i que s’ha convertit en “la instigadora dels dinars familiars”. Ens parla dels estius del Maresme, dels pares, el Joan i la Mariàngels, de les àvies Siseta i Mercè, de la seva parella, l’actor Quim Masferrer, i de la filla de dos anys que tenen. “La meva filla m’ha transportat a la infància, m’ha fet tornar a ser una nena, quan tot era nou”, confessa.

Passa l’estiu anant i venint, entre Menorca i Barcelona, on viu des dels 17 anys, quan hi va arribar per estudiar. Pilar Benejam va néixer a Ciutadella, i enguany farà 80 anys. A qui des del 1972 va ser catedràtica del departament de didàctica de la llengua, literatura i ciències socials de la UAB, amb tres carreres a l’esquena (magisteri, pedagogia i geografia i història), quan se li demana per les seves coses respon sense pensar-ho: “No he fet res més que estudiar”. No ho diu com un llast: “Aprendre ha sigut el motor de la meva vida. He intentat ser seriosa amb la feina, però també passar-m’ho bé. L’alegria és del tot necessària per viure”. Explica que de ben jove els companys de classe sempre acudien a ella per als apunts, per als dubtes... “Em deien que era una empollona suportable [riu]. I és que jo els ajudava i estudiava més que la majoria, sí, però després m’agradava riure i anar a fer una copa”.

“De petit volia ser director de cine. Pensava que el director era el que mirava per la càmera i, quan vaig saber que no, que qui ho fa és el director de fotografia, ja vaig saber què volia ser”. Així ho conta Josep Maria Civit (Barcelona, 1954), a qui trobem en una única setmana de descans estival, la que ha donat Brian de Palma al rodatge de Domino, entre la feina feta a Copenhaguen i la que faran en les properes setmanes a Almeria. No és l’única pel·lícula en la qual treballa ara un dels directors de fotografia catalans amb una trajectòria més sòlida i dilatada. A principis d’estiu -el veiem a la foto-, Civit era a Londres, a les ordres d’Agustí Villaronga, en una part del rodatge del proper film del cineasta mallorquí, Born a king, una coproducció espanyola, anglesa i de l’Aràbia Saudita, on aniran a rodar a l’octubre per evitar les altes temperatures actuals. “No paro aquest estiu”, diu: “La veritat és que els meus estius sempre em tenen ocupat”. En tot cas, n’està satisfet. “Passo l’estiu entre dues ments privilegiades: la d’Agustí Villaronga i la de Brian de Palma. I n’estic encantat. Ens movem d’un lloc a un altre, però a mi, respecte de la feina, el que m’interessa és que a cada pel·lícula faig un viatge al cap del director. És ell qui té la pel·li al cap”.

A casa, a Palma, a la barriada de Pere Garau -“Una de les poques de la ciutat on encara no veiem la cara dels turistes”, diu-. Laia Martínez i López (Berga, 1984), també coneguda com a Laia MaLo, ha agafat una grip d’estiu. L’escriptora, traductora i músic confessa que ella sap d’on li ve la febre: “La setmana passada vaig acabar el que serà el meu cinquè llibre, un poemari que publicarà l’editorial Lleonard Muntaner a començaments de l’any que ve. Els últims dies del llibre necessito tancar-me, abstreure’m del món i només estar per ell. Li dic al Jaume [Jaume Reus, músic, la seva parella a la vida i a Jansky, el duet d’electrovèrsia que conformen] que s’encarregui de tot, que jo no puc anar a comprar, ni cuinar, ni res de res, només estar pel llibre, fins que l’acabo. Un cop acabat, agafo la grip; no falla. Era adolescent i la meva mare sabia que em posava malalta quan m’enamorava, cada vegada una bona grip, per l’energia que hi deixava. Ho valido. Quan acabo un llibre o un disc, hi he posat tanta passió que em quedo sense defenses” [riu].

Amb Antxón Gómez anem del cinema a la cuina -“un camp de creativitat, per a mi”-; del descans a l’Empordà a la nit barcelonina dels anys 80 com un dels creadors del Zig-Zag i de l’Otto Zutz, tan trencadors; de Steven Soderbergh -amb qui ha fet les pel·lícules del Che- a Pedro Almodóvar -amb qui porta més de vint anys treballant-; de Jean Reno a Raúl Arévalo, com a director artístic dels anuncis d’Estrella Damm; de les làmpares al paper de paret, com a col·leccionista; de la política, que el va portar a Barcelona abans de la mort de Franco fugint de la policia, a la química, que és la seva formació, i a l’escenografia. El ventall de curiositats i experiències del que és un dels directors artístics més reconeguts del cinema espanyol és tan immens com divers. “Soc un acumulatiu, passional, enfollit pels objectes, pel disseny. Busco i busco, i quan busques trobes. La vida és molt això, buscar i buscar. També la felicitat és una recerca, no és un estat final”. Antxón Gómez (Sant Sebastià, 1952) remet a la curiositat com el gran motor de la vida: “El pare sempre deia que cal ser curiós. I li vaig fer cas, i tant si n’hi vaig fer. De fet, és la curiositat la que m’ha portat a la feina que faig, a la passió per col·leccionar, per cuinar, per estar en mil coses, per viure”.

L’estiu no és sinònim de vacances per a Montse Virgili. Trobem la periodista als micròfons, com a responsable de l’Interferències, el programa cultural dels migdies de Catalunya Ràdio. Assegura que això de treballar a l’estiu ho porta bé, contenta i amb música. “Des de sempre que la música és molt important a la meva vida. I m’hi dedico, així que no puc demanar més”. La música, la literatura, el cinema, la gastronomia... “M’agraden les coses que passen en un espai tancat”, confessa. Ens dona una foto -“No soc gaire de fer-me’n”- del setembre passat al Gambeat Weekend. Rhythm’n’blues, garatge, psych... “Vaig a tots els concerts que puc. M’atreuen coses i músiques diferents, però potser la que més és la música negra”. Montse Virgili admet que és “balladora”, que als concerts no és de les que es posen a la primera fila, que escolta i es belluga. “De tota manera, jo soc més de «Em sé les cançons i te les canto totes»”, diu, i riu.

Trobem Marc Cartes a la cuina. A l’actor li agrada posar-se als fogons. Però amb ell no parlem de menjar, ni tampoc de la nova temporada que li espera com un dels protagonistes de la sèrie Com si fos ahir, que TV3 estrenarà al setembre a l’hora de la sobretaula. Tampoc parlem de la seva ja llarga i prolífica carrera al teatre, la tele i el cine. Cartes deixa tot això de banda perquè ens vol contar la que va ser “una experiència inoblidable” de la seva vida -“De les nostres vides, la meva i la de la meva dona”, matisa-. Ens adverteix que no ho ha contat mai públicament, però que en privat no para de recomanar-ho. Marc Cartes ara té 46 anys, va néixer a Andorra, el 1970. Comença el relat.