Aquesta ha sigut la segona Diada contra la repressió. I la segona Diada a la recerca de la unitat perduda. I tot sota la urgència d'estar a les portes que el Tribunal Suprem dicti sentència en el judici als presos polítics. El clima enrarit que ha precedit aquest Onze de Setembre, marcat per la dificultat de pactar una resposta unitària, feia molt difícil repetir les grans mobilitzacions del Procés. Segurament, doncs, té més mèrit haver reunit aquest cop 600.000 persones que reunir-ne més d'un milió en les il·lusionades manifestacions de quan encara no s'havia produït el dolorós xoc amb els aparells de l'Estat o de quan la repressió encara era molt recent.

Aquesta Diada té un punt de tensa espera, i fins i tot d'angoixa, davant la imminent sentència sobre l'1-O que marcarà un abans i un després en la història de Catalunya i Espanya. Precisament, per això, després de dos anys de desconcert, divisió i intercanvi de retrets, és urgent com a país recuperar el pols: aixecar la mirada i ser capaços de superar l'hipertacticisme i el curtterminisme extrem que s'han imposat després dels fets de l'octubre del 2017.

De vegades se'ns oblida que el PP, el partit que fa poc més d'un any ocupava el govern espanyol i bona part del poder municipal i autonòmic, encara té un munt de causes judicials obertes per corrupció. A València, per exemple, encara hi ha molts procediments oberts, entre els quals un per finançament irregular que apunta a l'expresident Francisco Camps, per al qual la fiscalia ha reclamat dos anys i mig de presó. Dimarts passat el Tribunal Suprem va condemnar l'expresident balear Jaume Matas a set mesos de presó i 10 anys d'inhabilitació pel cas de l'Òpera de Palma encarregada a l'arquitecte Santiago Calatrava. I aquest dijous han declarat a l'Audiència Nacional l'extresorer Luis Bárcenas, condemnat a 33 anys pel cas Gürtel, i l'ex secretària general del partit Dolores de Cospedal per l'anomenat 'cas dels ordinadors'.

Si fins ara ens preocupava l'auge de la ideologia d'ultradreta a Europa i el món, ara hi hem d'afegir un nou element d'alarma: la violència assassina. Fins a Nova Zelanda ha arribat l'ona expansiva d'aquesta perillosa bombolla d'intolerància i criminalització de la diferència, que en la seva versió extrema esdevé terrorista. La matança d'una cinquantena de persones en dues mesquites plenes de fidels –inclosos menors d'edat– de la ciutat de Christchurch globalitza l'horror. La ultradreta també és terrorista, igual que el jihadisme.

El testimoni del major Josep Lluís Trapero va impactar dijous com una bomba en el judici que se segueix al Tribunal Suprem sobre l'1-O. Cert independentisme va veure com els queia un ídol quan va revelar que els Mossos tenien a punt un operatiu per detenir el llavors president Puigdemont i la resta de consellers. I cert unionisme, que l'ha volgut dibuixar com el cap d'un presumpte exèrcit revolucionari català, també va quedar descol·locat. Entremig, però, les conclusions més importants van ser dues. La primera és que amb el seu testimoni, que va ser clar i convincent, s'acaba de desmuntar el relat de la rebel·lió. I la segona, que el cos dels Mossos d'Esquadra és una policia professional que actua amb criteris democràtics enfront d'uns cossos de seguretat de l'Estat que van voler convertir l'1-O en una jornada de violència.

Catalunya és una societat d'acollida i amb una gran capacitat d'integració de població nouvinguda, tal com ho demostra el fet que en el període 2000-2008 va rebre un milió d'immigrants i va créixer dels sis als set milions d'habitants sense que es produís cap cataclisme. De la mateixa manera, als anys 60 i 70 hi van arribar un milió d'immigrants provinents d'altres llocs d'Espanya, especialment d'Andalusia i Extremadura, com abans de la guerra havien vingut de Múrcia, l'Aragó i el País Valencià. En la immensa majoria dels casos van decidir fer arrels aquí i avui són tan catalans com el que més. De fet, Catalunya és una societat construïda amb catalans de tot arreu, i va tenir un president d'origen andalús, José Montilla, en el període 2006-2010. Per això resulten especialment irritants les paraules del president andalús, José Manuel Moreno Bonilla, que aquest diumenge va acusar des de Terrassa el Govern de voler "marginar els catalans d'origen andalús".

La del lehendakari Iñigo Urkullu ha sigut segurament l’exposició més clara i més pedagògica per explicar tot el que va passar durant l’octubre del 2017 que s’ha sentit aquesta setmana davant del tribunal que jutja els fets de l’1-O. El retrat que fa Urkullu d’un president català, Carles Puigdemont, preocupat per la falta de comunicació amb el govern espanyol i desitjós de trobar una via negociada que evités el xoc, i d’un Mariano Rajoy paralitzat i incapaç de prendre qualsevol iniciativa política, explica molt bé el desenllaç final. Urkullu es va mostrar afligit i no va amagar la seva sensació d’impotència quan va relatar que, malgrat posar sobre la taula diferents opcions per destensar la situació, no va aconseguir el seu objectiu.

Les imatges de les càrregues policials de l'1-O van donar la volta al món i sens dubte van provocar la crisi reputacional més greu que ha patit Espanya des de la recuperació de la democràcia. Tot i així, ni el president del govern del moment, Mariano Rajoy, ni la llavors vicepresidenta, Soraya Sáenz de Santamaría, ni el ministre de l'Interior del mateix govern, Juan Ignacio Zoido, han assumit davant del tribunal que jutja el Procés l'ordre de carregar. És més, s'han desvinculat totalment del disseny de l'operatiu policial i han descarregat tota la responsabilitat en els seus subalterns. El més clar va ser Zoido ahir quan va declarar que ni havia donat l'ordre d'actuar ni l'ordre d'aturar l'operatiu a mitja tarda. De fet, l'exministre va demostrar ahir un coneixement més aviat escàs de tot el que feia referència a l'àrea d'Interior.

La justícia espanyola va viure aquest dimecres un episodi absolutament escandalós just en ple judici de l'1-O. L'expresident del Barça Sandro Rosell va sortir en llibertat després de passar 643 dies en presó provisional per decisió del tribunal que el jutja aquests dies a l'Audiència Nacional, que no veu motius per mantenir-lo tancat. La decisió va ser rebuda amb la lògica eufòria i alegria de la família i els advocats, i també es va expressar en el rostre de Rosell en el moment d'abandonar la presó. Però aquesta imatge mereix una reflexió molt seriosa sobre el funcionament del sistema judicial espanyol i l'abús que es fa de la presó preventiva, tal com s'ha pogut comprovar amb els processats en el cas de l'1-O.

Amb les intervencions de Jordi Cuixart i Carme Forcadell ha finalitzat aquest dimarts la primera part del judici de l'1-O, la dels interrogatoris als acusats. I el resultat és que, fins ara, els processats s'han defensat amb fermesa i les fiscalies han ofert una imatge molt pobra. Tot i això seria un error caure en el triomfalisme perquè la part decisiva del judici comença ara, amb els testimonis i les pericials. Aquí hauran de ser els advocats de la defensa els que siguin prou hàbils per desmuntar el relat de la violència que mantenen les acusacions.

La veritat és que amb la d'aquests dies només hi ha hagut dues vagues de metro durant el Mobile World Congress, però la majoria de ciutadans tenen la sensació que han sigut moltes més. En part perquè sí que hi ha hagut amenaces de fer-la més vegades i en part perquè quan es va complir l'amenaça, el 2016, el caos de mobilitat i l'afectació als barcelonins va ser molt gran. I, recordem-ho, es va sumar a altres parades al llarg d'aquell any que van fer anar de bòlit els ciutadans fins que es va aconseguir firmar un conveni col·lectiu molt beneficiós que, tot i així, no va evitar posteriors amenaces d'aturades que sempre coincidien amb esdeveniments especialment multitudinaris que compliquen la mobilitat. Si durant el MWC del 2016 el que va passar va ser que l'Ajuntament de Colau no va cedir inicialment a les reivindicacions del treballadors, en la negociació de l'anterior conveni, el del 2012, Xavier Trias sí que havia cedit i havia ofert l'augment salarial que volien per evitar la vaga durant el congrés.

Sempre hi ha alguna cosa més important que la cultura. Ha sigut així en els moments de crisi i en els de bonança. Tant és la raó, el cas és que si cal sacrificar alguna cosa, és la primera que rep. S'està veient aquests dies en el cas de la Capella de la Misericòrdia, al Raval. El 2013 l'Ajuntament de Barcelona va cedir-la per conveni al Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba) perquè pogués ampliar les seves instal·lacions i mostrar en millors condicions la seva col·lecció. En aquell moment, però, en plena crisi, no hi havia pressupost per fer les obres i es va ajornar l'ampliació a l'espera de millors moments. Al mateix temps, des de feia anys el departament de Salut estava pendent que l'Ajuntament de Barcelona li cedís un solar per poder construir un nou CAP Raval Nord, ja que l'actual havia quedat petit i desfasat. En tot el Raval Nord, però, l'Ajuntament de Barcelona no ha sigut capaç de trobar durant aquests anys cap solar, ni cap edifici que pogués adquirir i enderrocar, que servís per a aquest fi. I han ofert la Capella com a alternativa, malgrat que en teoria ja no era seva perquè l'havien cedida durant 30 anys al Macba.

El moviment independentista va viure aquest dijous una jornada amb una cara i una creu. La cara sens dubte va tenir lloc al Tribunal Suprem, on Jordi Sànchez va desmuntar de forma inapel·lable les tesis de l'acusació, segons la qual el que va passar a Catalunya el setembre i l'octubre del 2017 va ser una rebel·lió violenta. El nerviosisme dels fiscals, en concret de Javier Zaragoza, va ser tan evident que el president de la sala, Manuel Marchena, li va cridar l'atenció en diverses ocasions, ja que davant de la manca evident de proves fefaents d'aquesta violència va haver de forçar interpretacions i fer valoracions opinatives.

Dijous comença al Vaticà una cimera històrica per tractar el cas dels abusos sexuals a l'Església i prendre mesures clares per combatre aquesta plaga. Aquest és l'objectiu que reunirà a Roma uns 190 líders religiosos de tot el món i també algunes de les víctimes que van patir aquests abusos, que seran escoltades en diverses sessions. De manera prèvia ja hi ha hagut pronunciaments de 'mea culpa', com el d'ahir de les associacions que agrupen els superiors i superiores d'ordes religiosos de tot el món, que han reconegut en un comunicat que massa vegades han mirat cap a una altra banda i no han fet res per evitar o prevenir aquests casos. I en aquest context hi ha també la trobada a Barcelona, organitzada per la Unió de Religiosos de Catalunya, en què el sacerdot Jordi Bertomeu, oficial de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, va fer xerrades a religiosos catalans sobre la prevenció d'abusos a menors.

Pedro Sánchez va sacsejar aquest divendres el tauler convocant eleccions generals per al 28 d'abril, un mes abans de les municipals i autonòmiques. Aquesta era la data preferida pels 'barons' del seu partit, que no volien que coincidissin totes les eleccions en un superdiumenge. La jugada de Sánchez, arriscada com totes les que ha protagonitzat en la seva encara breu vida política, busca reforçar el seu lideratge en un context que considera que el pot afavorir electoralment. I quin és aquest context?

Finalment l'independentisme va optar dimecres per formalitzar el rebuig als pressupostos generals de l'Estat i abocar Pedro Sánchez a un final abrupte de la legislatura. Ja hi haurà temps per analitzar l'estratègia seguida i quins errors s'han comès. El fet és que s'ha renunciat a controlar el temps i mantenir un cert grau d'influència política, amb el benentès que la principal responsabilitat recau en el mateix Pedro Sánchez, que sovint no ha semblat gens interessat en pactar els pressupostos sinó en mantenir un teatret per presentar-se a les eleccions en més bones condicions. Ara només cal veure quin és el dia triat per Sánchez per a la cita electoral, que tot apunta que serà a l'abril, abans de les municipals i europees del 26 de maig.

Dotze líders independentistes, demòcrates i pacífics ja seuen al banc dels acusats en el que és, sense dubte, un judici històric, i no precisament pel seu caràcter estrictament jurídic, sinó per les evidents connotacions polítiques que l'envolten. De fet, la política catalana i espanyola fa mesos que gira al voltant d'aquesta cita, que marcarà un abans i un després en la vida democràtica a Espanya. La imatge de la justícia espanyola, i per extensió del seu estat de dret, pel sol fet que se celebri aquesta causa ja ha quedat qüestionada. Només cal veure els esforços del govern Sánchez per intentar contrarestar aquesta deriva negativa. La manera com es desenvolupi el judici, i naturalment el seu desenllaç final, acabaran de decidir l'abast d'aquest desprestigi, que podria tenir un segon moment quan previsiblement s'elevin recursos a la justícia europea.

El judici al Procés, en directe

En política no val tot, perquè aquesta estratègia sol tenir conseqüències nefastes. Tot i això, la dreta espanyola, dividida en tres faccions però unida en la seva obsessió per fer fora Pedro Sánchez de la Moncloa, ha decidit saltar-se els límits del més mínim sentit comú i convocar una manifestació conjunta aquest diumenge a Madrid contra el president del govern espanyol. Es tracta d'una tàctica, la d'agitar el carrer, que la dreta, llavors només el PP, ja va assajar contra Zapatero en el període 2004-2010. Però ara hi han afegit un grau més de tensió, ja que s'acusa directament Sánchez d'haver comès "alta traïció". I per què? Doncs per haver acceptat que en la taula de partits que ha de dialogar sobre Catalunya hi hagi una figura que s'ha convingut a denominar 'relator'.