La pausa de la Setmana Santa ha multiplicat les fotografies a les xarxes socials. Els dies extra de descans i les activitats de lleure que se’n deriven provoquen una allau de postals d’exhibició del benestar per deixar constància del seu poder transformador. Com que el somriure és una manera de demostrar-ho, a les xarxes socials han aparegut experts que donen consells per gestionar l’expressió facial per garantir-ne l’èxit. S’ha d’evitar la mitja rialla de compromís o la ganyota tensionada amb la finalitat de resultar convincent o aconseguir certa fotogènia. Cridar el Lluís allargant la “i”, canviar a l’anglès per dir “cheese” o sil·labejar “pa-ta-ta” ja no s’estila.

L’any 2001, Martin Seligman, professor de psicologia de la Universitat de Pensilvània, començava a notar la càrrega emocional de les dècades investigant la depressió i la malaltia mental. Sentia que aquell enfocament professional basat en intentar guarir el trauma l’estava imbuint d’una certa tristesa. Això el va fer reflexionar sobre les teràpies psicològiques, sovint tan centrades a reparar el mal que s’obliden d’injectar-nos una bona dosi d’optimisme que ens faci afrontar la vida amb més il·lusió i alegria. Seligman acabava de ser elegit president de l’Associació Americana de Psicologia i va obrir camí en una nova direcció: l’anomenada psicologia positiva. Volia estudiar, científicament, quins són els mecanismes que ens fan sentir que la vida val la pena. No pretenia construir cap teoria abstracta sinó establir conductes eficaces que es poguessin testar i mesurar. L’any 2005, Seligman i el seu equip d’investigació van reclutar quatre-cents onze voluntaris i els van dividir en cinc grups. Un grup faria una relació de records positius, l’altre identificaria les seves fortaleses personals. Un tercer grup introduiria petits canvis especificats en el seu dia a dia i un quart es limitaria a descriure records d’infantesa. El cinquè grup assumiria una tasca més elaborada: escriurien una carta d’agraïment a algú important a la seva vida, algú a qui no havien donat les gràcies com cal. Després li trucarien per telèfon, hi quedarien sense explicar-li el motiu i, un cop tinguessin la persona davant, li llegirien la carta en veu alta. No podia ser una targeta amb un raquític “gràcies per tot” per anar per feina. La carta havia de tenir unes tres-centes paraules i especificar els motius de l’agraïment, els detalls d’aquell fet i de quina manera el gest d’aquella persona havia canviat la seva vida. Aquest exercici el van batejar com la visita de la gratitud.

A la sala d’espera d’un centre mèdic coincideixo amb un senyor, al voltant de la seixantena, que porta un cabestrell al braç. La precarietat de la cobertura de telèfon ens obliga a prescindir del mòbil i comentem la lentitud en l’atenció als pacients. Encetem una conversa sobre les respectives xacres i m’explica que descarregant una taula enorme del camió se li va dislocar l’espatlla. Treballa fent de transportista per a una empresa de logística. Està angoixat perquè ja fa un mes que està de baixa i no millora. Ha perdut la força al braç i no pot agafar pesos. Tampoc pot conduir per culpa del dolor. Té por de perdre la feina i, a la seva edat creu que li seria molt difícil trobar-ne una altra. Transporta mobles d’aquests que comprem per internet: taules, llits, armaris, calaixeres, sofàs i tota mena de mobles de gran volum. Em recita totes les marques comercials que els venen perquè està convençut que les conec. I té raó. Són portals molt populars de decoració i mobiliari. Diu que ni m’imagino la gran quantitat de repartiments que resulten fallits al llarg de cada jornada laboral. Mobles que han fet un trajecte tan llarg, des de països d’arreu d’Europa, canviant diverses vegades de centre de logística i de camió, que els embalatges es deterioren i es malmet la mercaderia. Moltes vegades, descarreguen paquets molt pesants i un cop el deixen al client i comprova l’estat del moble, els demana que s’ho tornin a emportar. De fet, bona part dels trajectes són devolucions. Han de tornar a recollir el que van lliurar uns dies abans ells mateixos o els seus companys. Diu que hi ha vegades que ha estat fins a tres vegades a la mateixa casa pels intents infructuosos que el moble arribi com cal. També m’explica la pila de vegades que no són prou treballadors per carregar el pes del moble. El dia que es va lesionar descarregant la taula, en el document del transport hi especificava “mínim quatre treballadors”. Per posar-la dins el camió, al magatzem, eren quatre homes amb l’ajuda d’una grua. Per deixar-la al domicili eren només dos, que és el més habitual. Cada entrega és una aventura, i moltíssimes són amb un fracàs final. Hi ha sofàs o armaris que no passen pel forat de l’escala de l’edifici ni caben a l’ascensor. Després de tot l’esforç d’intentar-ho han de renunciar a l’epopeia. Sovint, el fracàs va acompanyat d’esbroncades i laments de clients insatisfets. L’home em reconeix que ell de negocis no en sap, però que no entén com aquestes empreses de mobles subsisteixen tenint en compte les pèrdues que ell constata, tant de material malmès com de repartiments fallits. Mercaderia llençada, em diu, que ves a saber on va a parar. Hi ha una gran quantitat de mobles que després de passejar-se per les carreteres amunt i avall, no acabaran a casa del comprador. Ell ja s’hi ha acostumat, però m’assegura que no me’n faig el càrrec de la quantitat de mobles escrostonats, trencats o amb defectes de fabricació i muntatge. Li passa tantes vegades a cada jornada que quan tot surt bé li sembla un miracle, perquè gairebé cada entrega té un problema. Agafa el mòbil, entra a l’aplicació de fotos i comença a tirar amunt les imatges perquè vegi el munt de fotografies que acumula al telèfon per deixar constància dels desperfectes. No només ho fa per passar l’informe sinó per protegir-se de qualsevol responsabilitat.

La setmana passada, l’actor Ryan Gosling, cèlebre pel seu paper com a Ken de la Barbie, va anar de convidat a The Tonight Show amb Jimmy Fallon per promocionar la seva nova pel·lícula. L’entrevista es va aturar quan Gosling va comentar que just aquell dia era l’aniversari de la seva dona i que era allà als estudis de televisió. El presentador i l’actor van voler fer una sorpresa a l’actriu Eva Mendes, que esperava discretament el seu marit a la sala de convidats. Un assistent la va portar fins al plató i van fer sortir una banda de música perquè li toqués el Happy birthday amb tota la fanfàrria. Eva Mendes, que des que es va casar amb Gosling ja no participa en projectes cinematogràfics, es va mostrar molt agraïda i afectuosa amb el seu company. L’endemà, els mitjans de comunicació nord-americans es van afanyar a recuperar la imatge i anunciar en titulars un fet que els semblava insòlit: feia més de deu anys que la parella no apareixia junta públicament, ni tan sols en els esdeveniments de catifa vermella. Per descomptat, preservar la privacitat de la família i de les dues filles que tenen en comú deu ser un motiu prou important per prendre aquesta decisió. És una manera d’intentar protegir al màxim el matrimoni i les criatures de les malvestats de la fama. Però Hollywood, per més Barbies feministes que faci, no ha canviat tant. A la indústria cinematogràfica li agrada molt gestionar el desig del públic. Al capdavall, és un sector que viu de les il·lusions i la capacitat per fascinar. Els grans seductors sempre han hagut de semblar disponibles pel públic, encara que sigui d’una manera simbòlica. No és que s’hagi d’amagar la biografia real, però prefereixen no projectar sobre els grans sex symbols les responsabilitats emocionals i afectives d’un pare de família compromès amb les rutines domèstiques.

La lliga professional d’hoquei femení nord-americana, la PWHL, fundada el gener del 2024, s’ha convertit en molt poc temps en un dels fenòmens més rellevants de l’esport femení. El primer partit, retransmès simultàniament per les tres cadenes nacionals canadenques, va congregar gairebé tres milions d’espectadors davant les pantalles. Des d’aleshores, les audiències i l’assistència als pavellons no han parat de créixer. En la segona temporada, la mitjana d’espectadors als estadis s’ha duplicat respecte a la inaugural, i la lliga ha anat encadenant rècords d’assistència. El marxandatge també ha obtingut uns resultats sorprenents. A més, les medalles d’or i plata als Jocs Olímpics d’Hivern de Milà-Cortina se les han emportat les seleccions dels Estats Units i el Canadà, respectivament. La majoria de les seves jugadores competeixen a la PWHL, un fet que prestigia encara més la lliga.

Gisèle Pelicot, la dona a qui el seu marit va drogar durant molts anys amb la finalitat de violar-la i oferir-la a altres violadors mentre en gravava les imatges, acaba de publicar el llibre Un himne a la vida (Ara llibres amb traducció d’Imma Falcó). El títol potser força un optimisme vital del qual costa encomanar-se mentre el llegeixes, tot i que l'autora està determinada a fer, de la seva resiliència, un al·legat per una societat millor i un desig personal de ser feliç malgrat tot.

Fa temps que els usuaris de l’aeroport de Heathrow lamenten els problemes de congestió de les instal·lacions. Més enllà del debat sobre si cal o no una tercera pista, moltes crítiques tenen a veure amb la gran quantitat d’usuaris que es passegen desordenadament per les terminals dificultant una circulació fluida. Heathrow dona servei a una gran quantitat de passatgers en una superfície més reduïda que altres grans hubs europeus. Fa una setmana, preguntat per aquesta qüestió, el director general de l’aeroport, Thomas Woldbye, va carregar la responsabilitat en els usuaris. Segons ell, no és un problema d’espai sinó que la gent camina per on no toca. El diari The Guardian va recollir les seves declaracions: “El problema és que tots els britànics es mantenen a l’esquerra i, normalment, els europeus es mantenen a la dreta. I ho fan en ambdós sentits. Així, acabem xocant els uns amb els altres, i ho dic per experiència personal”. Woldbye va insinuar que si no fos per això, tot seria més fàcil: “Només cal assegurar-nos que tothom que va en un mateix sentit es mantingui a l’esquerra i que els que van en el sentit contrari vagin per la dreta. Sé que és una simplificació, però és el plantejament que ens caldria ara mateix”.

Primer van ser les imatges de plats de restaurants a la pantalla del mòbil: cafès amb dibuixets fets amb una escuma de llet molt densa, hamburgueses apetitoses i brunchs fotogràfics que funcionaven com postals gastronòmiques que semblaven convertir-se en estil de vida. El menjar entrava a les xarxes com a espectacle visual i com una estratègia de prescripció d’establiments. Després van arribar les receptes senzilles pensades per ser reproduïdes des del telèfon, una cuina domèstica accelerada gràcies al ritme d’un vídeo curt i eficaç. La pandèmia va contribuir a la seva popularització i la curiositat es va convertir gairebé en necessitat. La tendència va derivar en receptes molt més complexes que ningú tenia cap intenció de cuinar mai però que convidaven a mirar el procés com qui observa un ritual màgic: masses que fermenten, barreges inaudites, coccions lentes i maceracions sofisticades. L’espectador hi quedava atrapat, no perquè pensés provar-ho a la cuina de casa, sinó per veure en què es transformava aquella elaboració meticulosa. Saturats de propostes culinàries, el focus d’atenció de seguida es va desplaçar del plat a l’acte de menjar: persones davant de la càmera amplificaven el so de cada mossegada per provocar un estímul sensorial a l’espectador. Primeríssims primers plans de la queixalada, les salses regalimant, el cruixir d’alguns ingredients, el crepitar delicat de l’esponjositat del pa, el so de la cullera escurant el plat. Un fetitxisme alimentari en el qual l’interès ja no radicava en la cuina ni en el lloc, sinó en el gaudi de la textura i el so. Progressivament, el menjar ha deixat de ser una activitat plaent per convertir-se en un pretext de companyia: l’aparició dels vídeos eat with me, els menja amb mi. Aquí no hi ha recepta ni cal un plat excepcional. L’espectacle tampoc necessita ser suggeridor. Només és algú assegut en una taula amb la càmera al davant, com si mengés amb tu. Es posa un plat a taula o destapa un tàper com qualsevol dels que la gent s’emporta a la feina. Poden ser uns ous remenats bastant mediocres acompanyats d’un trist arròs bullit. No cal que sembli suculent. Fins i tot és possible que el menú ni tan sols formi part de la cultura gastronòmica pròpia. L’únic que fa la persona és convidar-te a compartir aquell moment. Ofereix companyia a qui ha de menjar sol. Fer-li més amena la pausa laboral per matar la gana o, senzillament, dissimular un silenci domèstic massa incòmode de suportar. Hi ha qui posa aquests vídeos de fons mentre dina davant l’ordinador de la feina, com qui encén la ràdio. Però és només la creació d’una il·lusió. En realitat, la interacció és inexistent. Hi ha vídeos en què el comensal menja a poc a poc i en silenci, marcant un ritme saludable d’ingestió que s’ha de seguir per imitació. D’altres expliquen circumstàncies vinculades a l’acte d’alimentar-se, com si donessin conversa. Parlen de la importància de mastegar un determinat nombre de vegades o de prendre consciència de cada cullerada. És una presència lleugera que no exigeix cap esforç a l’espectador. Només cal anar mastegant i familiaritzar-se amb un desconegut que fingeix dirigir-se a un hipotètic algú que hi ha a l’altra banda de la pantalla.

Una de les seccions més entretingudes i comentades del New York Times és el consultori del filòsof Kwame Anthony Appiah. En la seva columna setmanal, The Ethicist, el professor de la Universitat de Nova York dona resposta als lectors que li demanen consell sobre les situacions més delicades de la vida i els dilemes morals que els puguin sorgir: "Després de 35 anys, encara he de cuinar per al meu marit?", "Una vella amiga meva s’està morint. Hauria de dir-li que estic sortint amb el seu ex?", "Puc exigir que el meu fill, que té greus problemes, es faci una vasectomia?", "Els meus fills ja són adults. Puc deixar d’amagar-los què penso del seu pare?", "Hauria de dir a la meva família que la nostra estimada història d’origen és falsa?"

Oh, noble intermitent! Company rítmic de tants viatges! Far de cortesia automobilística! Sempre prudent! Sempre brillant! Sempre parpellejant amb una modèstia admirable! Avui et plorem! T’han convertit en una relíquia del passat. A tu, petit braç mecànic que un dia vas il·luminar les nostres intencions a la carretera, que ens vas protegir, que vas anticipar-te als nostres moviments, t’han relegat a la foscor i l’apatia. Una massa de conductors que confien en el do de la telepatia viària, que es creuen el melic del món, t’han condemnat a l’ostracisme. Per què carai haurien de senyalitzar les seves maniobres, si la resta de conductors es poden esforçar a endevinar-les?

L’octubre del 2019 es va fer viral una sessió del Folketing, el parlament danès. A la primera ministra Mette Frederiksen, que feia quatre mesos que havia assumit el càrrec, li va agafar un atac de riure que va encomanar-se a la resta de l’hemicicle. Durant l’obertura del debat parlamentari, Frederiksen va haver de comunicar una despesa del govern: havien comprat quatre elefants i un camell d’un circ perquè les bèsties ja no fossin més explotades. Als cinc animals els van jubilar junts perquè havien conviscut durant molts anys i hi havia el risc que la tristesa de la distància afectés la seva salut. En el moment de parlar dels quatre elefants i del seu camell inseparable, Frederiksen es va enriolar i ja no va poder parar. Quan algú té aspiracions polítiques elevades s’imagina que haurà d’intervenir en els grans debats internacionals, prendre decisions en conflictes geopolítics, negociar equilibris dins la Unió Europea i gestionar decisions que afecten l’economia, la seguretat i el futur del país. Parlar de l’amistat entre elefants i camells i de la logística de garantir-los una jubilació digna trencava els esquemes habituals de les intervencions. Frederiksen era perfectament conscient que estava explicant una decisió governamental, però semblava una broma. Ella mateixa va adonar-se de la desproporció entre l’aparell de l’Estat i la naturalesa prosaica de l’afer. No se’n reien de les pobres bèsties sinó de la situació comunicativa. La formalitat pròpia de les intervencions institucionals xocava amb les vicissituds domèstiques dels animals de circ. La resta de diputats, sensibles a l’excepcionalitat d’aquelles circumstàncies, van esclatar a riure quan van veure que la primera ministra perdia el control de la situació.

Amb motiu del National Bird Day, que s’ha celebrat als Estats Units, l’Smithsonian Institution ha publicat una fotografia impactant: una dona dreta enmig d’un magatzem immens, envoltada de centenars de calaixos oberts plens d’ocells morts. N’hi deuen haver desenes de milers, perfectament classificats per espècies i colors. Una escena fascinant i, a la vegada, una mica macabra. Què hi fan, allà arxivades, totes aquelles bèsties embalsamades, com si dormissin unes al costat de les altres? No és cap excentricitat museística. És el resultat de la tasca ingent de Roxie Laybourne, la dona de la fotografia. Una científica que va dedicar la seva carrera a una feina meticulosa i gairebé invisible, tot i que molt decisiva. Una trajectòria que va marcar un abans i un després en la recerca ornitològica i que ha tingut un impacte directe en la seguretat aèria del món sencer.

Diverses pàgines web centrades en l’àmbit empresarial s’han fet ressò d’una suposada estratègia innovadora per contractar treballadors. L’han batejat com el coffee test i es posa en pràctica en el procés de l’entrevista preliminar. Consisteix en oferir un cafè –o una beguda similar– al candidat i, a l’acabar la conversa, comprovar què fa aquella persona amb la tassa. Si se n’oblida i la deixa bruta sobre la taula se suposa que no és un bon fitxatge perquè delata la poca predisposició de l’empleat a treballar. Denota despreocupació per l’entorn laboral. En canvi, si s’ofereix a rentar la tassa es demostra iniciativa i un bon encaix amb la cultura de l’empresa. Com és habitual, s’ha tendit a exagerar l’abast del mètode perquè la idea representa que fa fàcil el que és complex. Es presenta com un truc molt simple que revela una suposada lectura humana d’un candidat. Detecta el que no es pot comprovar en un currículum. És obvi que la idea és cínica i absurda, però també és cert que en el món de l’empresa i dels recursos humans subsisteixen tota mena d’individus que s’han aficionat a fer de la irrellevància una genialitat, sobretot si els permet accelerar la feina. Són idees que substitueixen criteris objectius sense encert assegurat per criteris morals difusos. És el món dels directius-xamans, que camuflen la incompetència i l’error per la fal·làcia de l’olfacte i un sisè sentit. El cap clarivident que acaba sabent més del candidat que el mateix candidat.

En els últims mesos circula per les xarxes socials una nova modalitat de vídeos gravats amb càmera oculta. Són imatges de mainaderes controlades via telemàtica pels pares de les criatures, sobretot dels Estats Units, que pengen a Instagram o a X escenes domèstiques que han enregistrat: “He trobat la mainadera comportant-se així amb el meu fill”. Les imatges no semblen especialment problemàtiques. Són pròpies de la quotidianitat de fer-se càrrec d’un nen petit. Una noia donant el menjar a una criatura o una senyora cantant una cançó amb una nena d’un parell d’anys que està asseguda sobre el marbre de la cuina. Són escenes que, aparentment, no tenen res d’especial. Però si mires els comentaris, descobreixes la intenció. Uns es mostren favorables a l’actitud de la cangur: “Quina escena més tendra! Quina sort trobar una nanny així!” D’altres es mostren indignats: “Si fos el meu fill jo ja hauria acomiadat aquesta dona”. Els vídeos pretenen fer una avaluació de la mainadera delegant el judici a l’audiència. Com si les opinions servissin a aquells pares per validar la seva percepció o, senzillament, decidir si confiar o no en aquella treballadora. Els vídeos enregistrats amb càmera oculta ja no són un suposat sistema de protecció dels nens. Ara són una protecció de l’ansietat dels pares.

A través de les xarxes socials, corre la brama d’una nova moda que fa perdre la fe en la condició humana. Se suposa que ha nascut una afició inaudita que consisteix en treure a passejar el gos sense tenir gos. No es tracta de demanar la bèstia en préstec o acompanyar l’amo de l’animal en les rutines d’esbarjo. Es basa en anar pel carrer o per la muntanya amb una corretja a la mà sense que hi hagi un gos lligat a l’altre extrem. Se’n diu hobby dogging. En les imatges de la notícia hi surt, per exemple, un home amb la mirada perduda mentre té el braç rígid al seu costat, una mica més endavant del tronc. Ho fa amb posat indiferent, de quotidianitat, com aquella gent que fa trenta anys que passegen gossos i ni tan sols necessiten observar el ca perquè ja es coneixen les passes i els hàbits l’un a l’altre. De la mà li penja una corretja que deu tenir algun sistema per mantenir la corda en tensió, com si realment hi hagués un gos invisible que caminés una mica per davant seu. L’escena és digna d’una pel·lícula dels Monty Python. Estàs esperant que darrere seu hi apareguin uns cavallers que cavalquen sense cavall fent el so del trot amb closques de coco. En altres vídeos que parlen de l’increment d’aquesta afició es veu un grup de dones en un circuit d’agility on els gossos han de superar un recorregut d’obstacles mentre l’amo els empaita al seu costat. Les senyores van totes amb una corretja a la mà. Fingeixen controlar un gos invisible que corre al seu costat mentre fa eslàloms entre banderins, equilibris damunt d’un tronc i salta tanques. Van l'una darrere l’altra, com un entrenament militar, mirant el llaç que, imaginàriament, hauria d’envoltar el coll de la seva bèstia. Malauradament, no hi ha cap vídeo que il·lustri el moment de la salutació entre dos practicants de hobby dogging, fingint que els seus respectius gossos invisibles també es coneixen i es flairen el cul.

A la cafeteria, una dona plora sola en una taula. Intenta dissimular-ho. És silenciosa i gira el cap cap a la finestra per no creuar la mirada amb ningú. La delata el mocador de paper amb què es va eixugant les llàgrimes. La mestressa s’hi ha fixat. No gosa dir-li res, però de tant en tant fa una llambregada discreta des de darrere la barra per comprovar si cal oferir-li ajuda.

Una proposta artística molt divertida ha desfermat la ira d’Abogados Cristianos. L’obra, creada per l’artista Álex Peña, es va instal·lar a Sevilla i era una atracció infantil com aquelles que trobes en centres comercials, que es belluguen quan hi poses una moneda. Aquesta, però, era gratuïta. La màquina de fira representava amb un estil naïf ben coquetó el pal·li de la Mare de Déu del Rocío. La canalla podia asseure’s al tron de la Mare de Déu i l’atracció es balancejava, tal com ho fa la imatge sagrada quan la treuen a passejar a la processó. Quan s’engegava el giny fins i tot sonava la Salve rociera. La proposta s’emmarcava dins les activitats impulsades pel ministeri de Política Territorial i Memòria Democràtica per commemorar el llegat del pintor José Pérez Ocaña dins dels actes España en libertad 50 años.

Als Estats Units, hi ha homes que fan apostes esportives a través d’esbrinar, diuen, el cicle menstrual de les jugadores de la WNBA. Asseguren que així prediuen el seu rendiment en els partits i el resultat. L’auge d’aquest tipus d’apostes, anomenades blood money [diners de sang], ha coincidit amb un moment d’especial esplendor de la lliga femenina de bàsquet, que està experimentant un increment tant d’espectadors com d’assistents als partits, sobretot amb una gran incorporació de públic masculí. Ho ha publicat la periodista Molly Longman en un reportatge per a la revista Wired després d’una investigació en què ha pogut constatar com s'ha incrementat aquesta tendència a les cases d’apostes. Un dels inductors d’aquesta pràctica és un creador de contingut a les xarxes que va popularitzar l’estratègia garantint un 68,75% d’encert en les juguesques. El personatge presumeix d’estudiar les jugadores, analitzar les seves dades durant un mes i deduir en quina fase del cicle menstrual deuen estar en cada moment, si la fol·licular, l’ovulatòria o la lútia. El reportatge de Wired fa èmfasi en el sexisme del personatge, que parla de les jugadores com a “víctimes” a l’hora d’analitzar-les. Longman recorre a veus expertes científiques per desmentir les teories ridícules d’aquest savi. Si s’analitza el discurs de l’individu, és fàcil comprovar la seva misogínia extrema, perquè ni tan sols és capaç de concedir una etapa de plenitud esportiva en les dones: sempre troba un suposat llast que fa que les jugadores, per un motiu o altre, siguin incompletes o tinguin mancances.

Hi ha una frase en l’àmbit acadèmic que, malgrat la seva suposada bona intenció pedagògica, a partir d’una determinada edat sona com una maledicció. Com més gran ets, pitjor. Te la diguin a l’institut quan ets adolescent, en un grau superior, a la universitat, o fent un màster quan ja ets un veterà bregat en la matèria, l’ordre cau com una mala notícia: “Heu de fer un treball en grup”. Només sentir-la, els estudiants saben que comença una gimcana d’excuses i obstacles. Premen les dents, agafen aire i aixequen les celles conscients que tot just els acaben de situar al límit d’un precipici que en les pròximes setmanes tocarà baixar derrapant i a dures penes. El final de trajecte tindrà un regust agre i un resultat més precari del que haurien volgut. En última instància, només queda l’alegria d’haver-te tret el mort de sobre.

Si us ve de gust escoltar una cançó preciosa, que us arribi a l’ànima, aquí teniu una proposta que potser no escoltareu a la ràdio ni sentireu cantar en cap concurs de televisió. Quan descobriu la història que s’hi amaga al darrere, us emocionareu. Aneu a Spotify o alguna plataforma de streaming i busqueu un àlbum titulat Too much que firmen un grup d’amics, Els de la Taula Rodona. Una de les sis cançons es titula For a friend. L’autora és Adhara Ventura. Ella és baixista, però per a aquesta ocasió tan especial també hi ha posat la veu, perquè necessitava enviar un missatge a un amic: “Give me a sign, just to know that you’re in peace” (Dona'm un senyal, només per saber que estàs en pau). És un tema ple de maduresa, amb ritme de bossa nova i jazz. Quan et diuen que Ventura només té setze anys, la sensibilitat i la sinceritat que desprèn la cançó et commouen profundament.