"Me fui cuando tuve la íntima convicción de que todo estaba perdido y ya no había nada que salvar, cuando el terror no me dejaba vivir y la sangre me ahogaba."

La Carmen és una senyora de 96 anys nascuda en un poblet de la serra d’O Courel (Lugo) que de petita havia de travessar un bosc a cavall per anar al poble del costat o a recollir el ramat. L’advertiment de la seva mare era: “Compte amb els homes”. No havia de vigilar amb els animals de la muntanya, ni les tempestes, ni la foscor, ni una caiguda: havia de vigilar amb els homes. En la majoria d’aspectes el món d’aquella nena pràcticament ja no existeix, però encara hi ha massa dones que han de tenir por dels homes i que volen deixar de tenir-ne. Com que la societat avança de crisi en crisi, hi ha moments i persones que ajuden a posar llum i a canviar la percepció col·lectiva de les coses. D’alguna manera són esdeveniments que ens obren els ulls.

Els països que funcionen avaluen les seves polítiques i aprenen sense rendir-se. No rendir-se de generació en generació mantenint l’horitzó de l’interès general i resistir la inèrcia de la reacció per no retrocedir. És el que s’anomena cultura democràtica, una suma de decisions individuals i col·lectives que marquen els estàndards de comportament polític o, dit d’una altra manera, allò que els votants són capaços de suportar dels seus representants.

Mai tants nord-americans havien anat a votar i poques vegades un recompte de paperetes havia mantingut tant de temps tanta gent amb la nàusea sobre el futur. Hi havia hagut precedents, com l’any 2000, quan la disputa va durar 36 dies, però es va focalitzar en un sol estat, Florida, amb les seves famoses paperetes papallona, que van portar George Bush Jr. a la Casa Blanca per només 537 vots. Aleshores, el candidat demòcrata va concedir la victòria amb elegància i va donar per acabada la seva carrera política. Aquest cop no ho esperin.

Sembla que el nostre món vagi contra les roques i ens hàgim de centrar en la nostra pròpia respiració, però és precisament quan la por i la decadència que comporta són tan visibles que té més sentit resistir per evitar les conseqüències socials a què condueix la indiferència per les coses nobles.

Carlos Lesmes té raó: la presència del rei en l’entrega dels despatxos als nous jutges no era un acte protocol·lari. Felip VI, per supèrbia o per mal assessorament, fa temps que ha oblidat el seu paper constitucional i que posa en perill la institució que pretén defensar. S’equivoca des de l’inici del seu regnat transformant el paper simbòlic i moderador que garantiria la supervivència de la Corona en un factor de desestabilització institucional. Felip VI va trencar el 3 d’octubre del 2017 el seu paper simbòlic i la neutralitat política que la Constitució li atorga, i ho ha tornat a fer ara arrenglerant-se amb el sector de la judicatura que, per encàrrec del PP i per hidalguía pròpia, va decidir potinejar, i deixar que les brutes mans del partidisme potinegessin, l’administració de la justícia.

Vam aprendre que per estirar el fil d’una gran notícia s’havia de “seguir la pista dels diners”. “ Follow the money ”, li deia, a Tots els homes del president, Gola Profunda a Robert Redford, en un sòrdid aparcament de Washington a les dues de la matinada. En realitat, Mark Felt, director adjunt de l’FBI quan va facilitar les pistes clau als periodistes del Washington Post, no tenia tanta habilitat per a les frases rodones, però va guiar Bob Woodward fins que li va fer entendre que la clau de l’escàndol del Watergate eren els diners en metàl·lic de la campanya de Nixon que s’havien destinat a pagar als assaltants de la seu de l’oficina del Comitè Nacional del Partit Demòcrata. La traçabilitat dels diners va portar no només fins a l’origen de la guerra bruta republicana sinó també fins a descobrir les gravacions de Nixon a la Casa Blanca que provaven l’intent d’encobriment i deixaven constància del narcisisme del trampós del president.

Sempre "Convé tenir un lloc on anar", com sentencia l'I Ching, el llibre fonamental de la filosofia xinesa que també es coneix com a Clàssic dels canvis o Llibre de les mutacions. Sempre convé saber on es vol arribar i també on estàs a recer, però ens n'adonem, especialment quan els canvis ens superen i ens posen en crisi, ja sigui de manera individual o col·lectiva.

Pensava que el problema era jo que m’havia perdut entre les diverses causes, jurisdiccions, possibilitats de recurs i jerarquia judicial, fins que un dels principals protagonistes de la política catalana defineix la situació actual, en una conversa privada, com “un cristo de por”. Descarregada de la pressió d’intentar veure la sortida i avançar esdeveniments, opto per fer un pla zenital que intenti descriure els diversos escenaris que avui es presenten.

Com seran els anys 20? ¿Seran els trepidants anys 20? ¿Els feliços anys 20? ¿Els terribles anys 20? Òbviament no ho sabem i per sort el futur no s’endevina, sinó que es construeix. El futur és una figura de fang que encara no està feta i en la qual es barregen la nostra acció, fets imprevisibles i condicions establertes, que com sediments s’hi han anat dipositant, de vegades gairebé imperceptiblement. Entre el que es veu a venir, la nostra habilitat i els inesperats cignes negres anirem construint un any que donarà pas a una dècada nova.

VISITA A LA PRESÓ. Mas d’Enric és una presó semblant a la de Lledoners, nova i freda. Carme Forcadell apareix impecable a l’altra banda del vidre. Fa molt de fred i arriba amb abric i bufanda, que deixa curosament en una cadira. Americana blava i camisa blanca, la seva característica mitja melena perfectament tallada i maquillatge discret. L’expresidenta del Parlament ha decidit mantenir intacta la dignitat institucional i personal; l’aparença externa és important per “apujar l’autoestima”, com s’aplica a ella mateixa i com recomana a les internes. Descriure la seva aparença no és una frivolitat, sinó la lectura del primer missatge a la visitant, una manera de comunicar que no hi ha rendició, que resistir amb dignitat és la seva victòria. Amb determinació explica que no pren ansiolítics ni somnífers, que fa esport, ioga i meditació i que ha conegut els habitants d’un món que li era desconegut, format per “delinqüents que en la majoria de casos també són víctimes”, algunes dones allunyades fins ara de la seva realitat, que en alguns casos ja van néixer en una presó i que fins i tot reconeixen que si no hi haguessin ingressat estarien mortes.

Poc després de ser nomenat, ja fa un any i mig, vaig preguntar a un amic seu com era el nou president de la Generalitat, a qui no coneixia. L’amic comú em va dir que era un home de formes exquisides, dels anys trenta, i que en el seu món ideal “esmorzaria cada dia amb Rovira i Virgili a l’Ateneu”. Després vaig descobrir personalment quina raó tenia el nostre amic amb allò de la bonhomia i les formes exquisides i com pesa en la personalitat del president de la Generalitat la fascinació intel·lectual per una Catalunya que no va poder ser i que configura el seu filtre de la realitat de la Catalunya del 2019.

Entrem en la setmana de la sentència en un ambient d’incertesa i precipitació d’un xoc. A Catalunya les principals forces sobiranistes admeten que n’han après, dels costos del 155, i que cal mantenir el control de les institucions. Ni la intervenció de la Generalitat, ni la dissolució del Parlament semblen ja sacrificis que acostin la independència ni el referèndum. En la pràctica, s’ha acceptat que no hi ha dreceres; sense dir-ho i en alguns casos insinuant públicament el contrari, però sense capacitat real de condicionar l’acció política.

L’emocionalitat arrasa la política, i els eslògans, les frases rodones com cops de puny i les píndoles ideològiques en 140 caràcters són més efectius que els diàlegs i els matisos. Amb aquest panorama que compartim els ciutadans de mig món venen dies difícils per al pensament crític i caldrà armar-se per no ser víctimes dels populismes, els dogmatismes i la mentida i evitar sumar-nos a la massa acrítica o al cinisme polític. En les pròximes setmanes la complexitat de la realitat ens interpel·larà a actuar com a ciutadans polítics i només ho podrem fer des de la reflexió i amb una informació veraç i valenta guiada per la llibertat i contra la manipulació. Quan el camí es torna costerut ens cal més que mai un manual de supervivència.

Un pota negra del PP català -encara en queden, però a la rereguarda política- recorda en privat com els intents reiterats de fer moure l’expresident del govern espanyol, Mariano Rajoy, resultaven improductius per a l’establishment empresarial i polític d’ordre durant les presidències d’Artur Mas i Carles Puigdemont. Explica com els encarregats del dossier català, amb l’aleshores vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría i el cap de gabinet de Rajoy, Jorge Moragas, controlaven fèrriament l’entorn reduint l’anàlisi de la crisi catalana a la Moncloa a una visió simplista que alimentava la cadena d’errors que insuflaven raons a l’independentisme.

La història ens diu que quan la política espanyola arriba a la temperatura d’ebullició, cosa que passa cíclicament, la via sanguínia -fins i tot sanguinària- s’imposa a la racionalitat i a la temprança amb conseqüències devastadores. Assistim al reescalfament polític a Madrid, on el PP de Pablo Casado ha sucumbit a l’estil amenaçador de Vox i ha tirat per la borda l’herència discreta de Rajoy amb un verb inflamat i provocador digne del més pur populisme joseantoniano. Vox s’ha convertit en l’agent del caos en la política espanyola i ha accelerat la radicalització de les posicions dins del bloc de la dreta, que forma amb el PP i Ciutadans. Mentre Casado compara l’independentisme amb ETA oblidant les negociacions del seu mentor, José María Aznar, amb els terroristes, el procés de blanquejament de l’extrema dreta des de la formació de govern a Andalusia continua en l’àmbit polític i mediàtic a gran velocitat.

En política, el llarg termini va deixar de calcular-se en anys fa molt de temps. Ja no es tracta de pensar en projectes que s’han d’executar a dècades vista ni tan sols a una legislatura vista. A la conselleria d’Economia dels anys més durs de la crisi es deia amb ironia -que congelava el somriure- que el llarg termini eren les nou del vespre. Avui en la política catalana i espanyola el llarg termini sobre el qual s’han de prendre decisions estratègiques cada matí no arriba ni al migdia. La impossibilitat d’una estratègia política de país és fruit de la incertesa que impliquen les majories parlamentàriament inestables, el bloqueig estable dels blocs electorals sobiranista i constitucionalista, i l’existència d’elements profundament desestabilitzadors, com són la presència organitzada de la ultradreta de Vox i la pròxima celebració d’un judici als líders independentistes catalans basat en la construcció d’un relat de violència inexistent i inspirat en la idea de l’escarment. S’hi sumen també les estratègies populistes que van a cop de tuit i d’infoxicació.

La moderació té mala fama i la ira es confon amb valentia. La cooperació i l’empatia amb les idees de l’altre s’interpreten com una feblesa i el menyspreu i la paraula com un ganivet es converteixen en senyals de fermesa i determinació dirigits als soldats. L’apel·lació a les solucions ràpides s’imposa. Com hem viscut en altres moments de la història, no hi ha excusa per actuar amb ignorància sobre les conseqüències de deixar la política en mans de la ira i aquest serà també el nostre desafiament, com ho ha sigut tantes vegades per als nostres avantpassats en la història d’Espanya i d’Europa.

Un any després del sisme cal fer inventari. A Catalunya el Procés va embarrancar per impaciència, desconfiança i pel quedar bé. Impaciència a cada pas, que no permetia consolidar els avenços del sobiranisme dins la societat catalana ni tan sols valorar-los en la seva importància. Impaciència que es convertia en objectius maximalistes, condicionats per la CUP, i en calendaris rígids que perjudicaven l’acció política i la imprescindible flexibilitat que demana el diàleg.

Fa un any que està tancat a la presó. Jordi Cuixart saluda afable com sempre i està prim com sempre, parla pels descosits, riu. Calça amb una particular elegància espardenyes negres amb mitjons foscos i per un segon podríem arribar a oblidar-nos que la conversa és a la presó i que quan ens acomiadem ell tornarà a la cel·la. Està determinat, conscient de cada gest, i pel que m’expliquen altres persones actua, també a Lledoners, de frontissa.