Aquestes últimes setmanes hem vist com els metges tornaven a sortir al carrer per mostrar el desacord amb el nou Estatut Marc. Unes protestes que fan emergir una realitat que s’ha d’afrontar: el sistema sanitari està funcionant amb una tensió constant entre la vocació, la resistència i la precarietat. Ara La 2 Cat ens proposa una manera d’acostar-nos a aquest ecosistema a través de la docusèrie Hospital de proximitat. Les càmeres accedeixen a diferents centres sanitaris de Catalunya i van acompanyant metges, infermeres, personal de manteniment, pacients i familiars. La producció és austera, però això li proporciona una gran honestedat narrativa.

L’actor i exdiputat de Ciutadans Toni Cantó ha conduït ara la seva erràtica trajectòria professional cap a la televisió fent de presentador d’un debat al canal À Punt. És l’enèsim cop d’efecte de la televisió pública valenciana per desacreditar-se. Divendres a la nit va estrenar El debat preguntant-se “El feminisme està en crisi?” Òbviament, a Cantó el feminisme li importa un rave. Més aviat li fa rabieta, que és el que es va notar en la pantomima que va muntar. Amb l’ego inflat davant les càmeres, va orquestrar una fal·làcia que només buscava desacreditar el feminisme i ridiculitzar-lo. Les quatre tertulianes de la taula van participar d’una farsa, perquè és el típic programa al qual et conviden per utilitzar-te i no per escoltar-te. El cinisme de Cantó es va fer evident de seguida quan, després de presentar-les, va voler deixar clar que “en aquest programa no es negarà la violència contra les dones”. Una estratègia preventiva molt estranya i tendenciosa, que delatava que el plantejament del debat era enganyós. Advertien que no es negarien les xifres de dones assassinades (que només faltaria) per, tot seguit, carregar-se el feminisme. Enmig del xou tronat, amb un públic igualment manipulat, van fer un cara a cara en el qual participava un comunicador amb unes teories masclistes, ultraconservadores i xenòfobes. Van incorporar, via telemàtica, la intervenció de Juan Soto Ivars, que va presentar un llibre en el qual assegura que el baix índex oficial de denúncies falses per violència masclista és mentida i que les estadístiques reals són més elevades, amb molts homes víctimes de l’abús d’un sistema feminista esbiaixat.

Una de les estrenes de La 1 és el programa documental Los archivos secretos del NO-DO, un programa de Minoria Absoluta que explora en els arxius de la Filmoteca Española. Hi ha més de sis mil llaunes de pel·lícula que no es van utilitzar en el noticiari propagandístic del règim de Franco, material descartat per diverses raons. Per tant, no es tracta de ressuscitar els fragments més curiosos de l’informatiu, ni d’escoltar la veu del franquisme, la de Matías Prats Cañete, avi de la nissaga de periodistes, narrant les peripècies de Franco i les estampes de la dictadura.

L’eclosió de la teleporqueria als anys noranta ha comportat, amb el pas del temps, una certa mirada que idealitza tota aquella deixalla. Alguns han volgut interpretar el Crónicas marcianas de Xavier Sardà com una televisió de culte i bona part dels titelles que van esprémer com estrelles incompreses de la cultura popular. Superestar, la sèrie que acaba d’estrenar Netflix, homenatja tota aquesta generació dels anomenats freaks televisius, intentant humanitzar-los. Tamara i la seva mare, Margarita Seisdedos, són l’eix vertebrador de la història, i al seu voltant també s’hi recreen les misèries de Leonardo Dantés, Paco Porras, Loly Álvarez, Tony Genil i Arlequín. Tots junts van originar el que després s’ha anomenat tamarismo, aquest moviment mediàtic kitsch de personatges una mica marginals que van aconseguir formar part de la televisió més exitosa. Uns protagonistes que s’entrecreuen no només televisivament, sinó en la seva quotidianitat esperpèntica, empesos per una megalomania no exempta d’una gran inconsciència i víctimes d’una immaduresa inquietant. Entren en conflicte, rivalitzen, col·laboren, es copien i es traeixen per intentar tirar endavant malgrat la cruel hostilitat mediàtica que els envolta. Nacho Vigalondo, el creador, hi participa també com a actor secundari en el paper de Joaquín Sardana, un alter ego de Xavier Sardà, que presenta un programa titulat Tiempo de marte. Produïda per Los Javis (Calvo i Ambrossi), Superestar fusiona el segell televisiu de tots ells. D'una banda, el to delirant, una mena de realisme màgic molt personal, una mica oníric, que juga amb la comèdia dramàtica i la crítica social pròpia de Vigalondo, i de l’altra, la veneració de la cultura pop, la necessitat de redimir personatges marginals o diferents dotant-los d’un relat emocional que posa èmfasi en la seva dignitat. També és evident la mà de la directora Clàudia Costafreda en el tractament emocional i la cura pels personatges.

Dissabte al matí, les televisions estaven pendents dels congressos del PSOE i el PP. Aquest tipus de comitès són actes de consum intern per a la militància, però hi ha una part d’exhibició evident a tall d’intent de neteja d’imatge. Per raons òbvies, el del partit socialista generava molta més expectativa mediàtica.

El programa de TVE Historia de nuestro cine celebra el seu desè aniversari. I per celebrar-ho, més enllà de resumir la mirada ibèrica del setè art a través de convidats de diferents generacions, ha requerit una felicitació oficial de la reina Letícia. La reina, que deu enyorar el seu passat com a periodista i presentadora, ha obsequiat el programa amb un discurset de tres minuts en un plató. Ella sola, mirant a càmera, i fent una dissertació sobre el poder cultural del cinema salpebrat amb frases cèlebres de grans directors espanyols.

L’últim diumenge de cada mes, La 1 emet RTVE Responde, el programa que dirigeix i presenta la defensora de l’espectador de l’ens públic, Rosa Maria Molló. És una de les periodistes històriques i més emblemàtiques de la cadena, tant per la seva etapa a la seu de Sant Cugat, amb programes com Giravolt, com per una prestigiosa trajectòria en els serveis informatius, assumint corresponsalies com la de Nova York, Pequín i el Pròxim Orient.

Black mirror ha tornat a Netflix amb la setena temporada per recordar-nos el món on vivim i l’abisme que sovint suposa el futur. Com que els capítols són independents, el grau de satisfacció és irregular i depèn molt de la sensibilitat individual per connectar més amb unes històries que amb unes altres. El que manté intacta és la capacitat per analitzar la condició humana davant del progrés digital. Hi ha capítols que estan plens de desesperança o fins i tot angoixa, i algun altre, en canvi, ens transporta a possibilitats insòlites que serveixen per aprofundir en el terreny de les emocions.

Si rondeu la cinquantena i vau viure amb certa intensitat la cultura pop de la vostra adolescència, passareu una bona estona amb Brats (Brats: las jóvenes estrelles de los 80) a Movistar+. El documental parla de la generació d’actors més joves d’aquella època, que van irrompre amb gran impacte en la indústria cinematogràfica dels vuitanta. Emilio Estévez, Rob Lowe, Demi Moore, Molly Ringwald, Ally Sheedy, Tom Cruise, Judd Nelson... van ser els protagonistes d’un cinema molt comercial que en aquell moment posava el focus en les històries per a gent jove, els coming of age. Una onada que va ser rebuda amb menyspreu per determinades elits culturals. Eren tants que hi va haver una certa necessitat d’encasellar-los i, a més, suposaven un relleu generacional a Hollywood que generava reticències. David Blum, un reporter de la revista New York, els va batejar en un article com els Brat Pack, en un joc de paraules que al·ludia al mític Rat Pack de Frank Sinatra, Dean Martin, Sammy Davis Jr. i companyia però amb connotacions totalment oposades. Brat significa malcriat en anglès i se’ls va etiquetar com una generació de joves superficials i insolents, amb poc talent i sobrepassats per la fama. El terme va fer fortuna, i Brat Pack es va convertir en un estigma per a la majoria d’actors i actrius d’aquesta generació, fins al punt que molts consideren que allò va canviar la seva sort en la indústria. Va esdevenir una llosa de la qual no es van saber deslliurar. De fet, alguns d’aquests actors declinen la seva participació en el documental perquè, quaranta anys després, encara malden per mantenir-se allunyats d’aquesta càrrega.

Albiraments d'ovnis, un giny revolucionari per recollir les caques de gos, trucades d’atracadors al Telenotícies o domingueros instal·lats al costat mateix de l’autovia. Són algunes de les notícies que Òscar Andreu i Òscar Dalmau han recuperat dels prolífics arxius de TV3. La plataforma 3Cat ha estrenat Tot torna, el nou programa dels Òscars que fa una contracrònica divertida del passat del país. Una paròdia informativa de deu episodis on es repassa l’actualitat entre el 1985 i el 2006. És una mirada foteta que recull moments delirants, peculiars o inaudits que en el seu dia van ser tractats amb el rigor que exigeixen els informatius i que, amb el pas dels anys, ens provoquen, com a mínim, certa perplexitat. Tot torna funcionarà entre l’audiència perquè juga amb la nostàlgia i la sorpresa de les imatges d’arxiu. Una estratègia molt efectiva i utilitzada a la televisió. En aquest cas, els fragments estan ben escollits, no els hem vist mil vegades i ho embolcallen amb originalitat. És un programa efectiu, treballat, molt acurat visualment i amb ritme. Permet observar les narratives televisives d’una altra època, l’evolució de la fonètica del català (quan encara es pronunciaven les vocals neutres).

Punt de no retorn, la sèrie de la plataforma 3Cat, ha guanyat un Emmy Internacional aquesta matinada. Amb aquesta producció, Raül Gallego, el director, ha sabut anticipar-se a l’actualitat endinsant-se en la jihad islàmica palestina, ha captat la deriva bel·licista dels Estats Units i ha retratat el drama migratori a Europa. Quan el món s’oblidava d’Ucraïna, ha recordat les conseqüències més tràgiques d’aquesta guerra des de primera línia. Amb sensibilitat, ens ha descobert la dignitat dels indígenes del Canadà lliurant la batalla pel clima.

Coincidint amb les campanyes comercials del Black Friday, Netflix ha estrenat Buy now. The shopping conspiracy (Compra ahora. La conspiración consumista). Es tracta d’un documental de noranta minuts que posa de manifest les estratègies de màrqueting en les compres en línia per estimular el consum més enllà de les necessitats reals dels usuaris. La veu narrativa s’ha dissenyat com si fos un assistent d’intel·ligència artificial que interacciona amb els espectadors. Això delata la necessitat de despersonalitzar el posicionament crític i, a la vegada, intentar revestir el discurs d’una autoritat superior. La veu robòtica desenvolupa un tutorial en cinc passos per descobrir-nos les principals regles per incrementar els beneficis i assolir l’èxit empresarial.

Dijous a la nit, a La revuelta, es va produir una situació insòlita. David Broncano anunciava, a mig programa, que no podien continuar amb l’emissió perquè El hormiguero havia amenaçat el convidat que estaven a punt d’entrevistar. El pilot Jorge Martín, flamant campió del món de MotoGP, encara era al camerino, però no sortiria a l’escenari perquè havia cedit a les pressions exercides per part del programa de Pablo Motos. El hormiguero exigeix que cap dels seus convidats hagi passat abans per La revuelta i, al descobrir que el pilot hi estava a punt d’aparèixer, van activar els mecanismes de coacció per impedir-ho.

Aquest diumenge a la nit, TV3 celebra els quaranta anys del 30 minuts amb una nit temàtica que comença amb un reportatge que repassa la seva trajectòria. Una mirada diferent provoca una regressió emocional al passat que hem compartit, com a ciutadans i com a espectadors, a través de la finestra de la televisió pública. És emocionant, i no perquè el relat pretengui ser-ho forçadament. Però recuperar determinades històries i imatges et transporta a qui érem aleshores, com a país i com a individus. Cadascú connecta amb uns reportatges, però també amb el seu jo d’aleshores i tot allò que ha confegit la seva mirada. Un dels seus directors, Eduard Sanjuán, comenta amb els seus companys que "el trenta" “ha contribuït a l’esperit crític de la societat”. I té raó.

Quina meravella d’audiovisual que la casa reial ha facilitat als mitjans per farcir la commemoració dels deu anys de regnat de Felip VI. Unes escenes molt reveladores a l’altura de la institució, dignes de la modernitat que representa avui dia la Corona espanyola. Els mitjans que se’n feien ressò deien que la seqüència de dos minuts descobria el dia a dia del rei al seu despatx. Les primeres imatges el mostraven assegut a la seva taula, davant del retrat de Carles III. Felip VI fa veure que treballa. Treu la pinça d’un plec de papers i els canvia d’ordre. Quin gest, quina elegància. Els documents estan subratllats i amb marcapàgines, cosa que potencia la sensació de tasca laboriosa. Després apareix amb unes petites cartolines a les mans mentre deixa la mirada perduda cap a la finestra. Som testimonis d’una concentració prodigiosa, d’una disciplina de treball corprenedora. Després fa veure que subratlla i encercla paraules, com si estudiés. La intensitat intel·lectual d’aquesta escena deixa extasiat l’espectador per l’esforç del monarca, serè però ferm. Després descobrim el rei dempeus al costat d’un finestral mentre fulleja un petit llibre. No sembla que el llegeixi, només fa com si busqués alguna cosa a l’interior. Una prova de la seva erudició. Quin gran lector. En la següent seqüència ha desaparegut el llibre i el rei té un informe a les mans. Podria semblar un treball de quart d’ESO, però s’ho mira com si fos informació confidencial. Ara la seva mirada descansa en l’infinit, cap al jardí, com si tingués pensaments transcendents. Mentrestant, se sent de fons el so de les càmeres de retratar, però ell fa veure que no hi són, que està sol enmig de la calma del seu despatx. Quanta naturalitat. Quin encert fílmic. L’home es mostra circumspecte, recte. De cop, apareix sense americana. Quina prestància. Va amb mànigues de camisa, més informal, per transmetre encara millor el seu esperit treballador, el seu afany. Continua amb el mateix informe a les mans, així que interpretem que el contingut potser li està fent suar la cansalada. Com si passés per casualitat, el pla ens mostra subtilment les inicials que Felip VI porta brodades al pit de la camisa, un símbol de distinció.

Per a moltes generacions, Barri Sèsam és, segurament, el seu vincle inicial amb la televisió. I el patró es repeteix en moltes parts del món. Els personatges que habitaven aquell univers entranyable van fer que molta gent aprengués que aquella caixa que ocupava el menjador de tantes cases podia fer-nos sentir moltes emocions. El que hem après de nens i ens ha fet riure queda per sempre.

Aquesta setmana, el cop d’efecte de Pedro Sánchez s’ha fet notar en els programes d’entreteniment que s’han convertit en megàfons polítics amb un clar biaix de dretes. Dilluns al vespre, a Antena 3, després d’una jornada intensa per la compareixença del president del govern espanyol, Pablo Motos avançava d’urgència la tertúlia política que fa habitualment a El hormiguero on tots els col·laboradors pensen el mateix. Els periodistes Rubén Amón, Rosa Belmonte, María Dabán i Juan del Val estaven alterats. El discurs comú advertia a l’audiència del perill del dret a la informació a través de boutades, exageracions enginyoses, que buscaven impactar. Com sempre, gaudien posant-se ells com a protagonistes, víctimes principals d’una persecució. Rubén Amón va arribar a dir que detindrien Pablo Motos i els integrants d’aquella tertúlia, i va afegir que a les formigues de pelfa “os van a decapitar”. Pablo Motos, altament amoïnat, va resumir la política de Sánchez: “¿Cuál es la idea de país de Pedro Sánchez? Voy a gobernar para los que están conmigo. ¿Y a los otros qué? ¡Los eliminamos!”. Amón, que cada dos per tres rebia aplaudiments del públic, va dir que el president espanyol “ha amenazado con supervisar las tertulias”. Motos, seriós, va rematar: “¡Por aquí que no venga!”. La claca del públic s’activava per donar-li suport. El van comparar amb un psicòpata: “Hay que ver la sensibilidad que tiene Pedro Sánchez a la sangre siendo él Jack el Destripador”. Afegien: “¿Qué va a hacer con los que somos críticos? ¡Situarlos al otro lado del muro!”. Les paraules clau de les intervencions tenen a veure amb un imaginari devastador: detenir, decapitar, eliminar, amenaçar, sang i mur... Dijous, Pablo Motos va repetir la tertúlia amb més periodistes –Núria Roca, Cristina Pardo i novament Javier del Val– reiterant els missatges de dilluns.

Un dels elements que més han contribuït a sacsejar el món i la nostra percepció de la realitat en els últims trenta anys és, segurament, internet. Ara, a Netflix, un documental ens hi permet accedir per la porta del darrere i entendre de quina manera s’ha anat transformant des que només era una xarxa rudimentària. La red antisocial: de los memes al caos és un retrat divulgatiu i entenedor sobre la manera com internet ha anat guanyant influència i ha acabat xuclant les nostres vides. Només començar descobrim alguns dels testimonis que, als anys 90, eren joves antisocials enganxats a la pantalla, que es van refugiar en aquest món digital incipient. Són les persones que, des de primera línia, com usuaris actius, van participar d’aquest creixement social d’internet, de la construcció de les seves entranyes, i van observar com esdevenia cada cop més poderós. És simptomàtic observar de quina manera, des d’un bon inici, l’humor agressiu va prendre el poder d’aquesta comunitat, i això en va determinar la identitat. La red antisocial: de los memes al caos ens explica de quina manera internet passa de comunitats com 4Chan on practicar l’humor subversiu a ser el substrat de grupuscles feixistes, i com dona lloc a col·lectius com Anonimous fins, en certa manera, esdevenir una comunitat de justiciers en línia, on l’humor extrem esdevé el caldo de cultiu per estimular conspiracions, l’antisemitisme i el sexisme. Aquests pioners de la xarxa ara reflexionen sobre aquests trenta anys a internet i els canvis de perspectiva que tenen sobre l’ús de la tecnologia: “Ara sabem que si passes molt de temps davant de la pantalla pots crear un engany massiu, que la realitat es distorsiona i pot crear alguna cosa elaborada a la teva ment que és delicada i conflictiva. I això pot ser una cosa fascinant. I pots passar-te el dia obsessionat amb això juntament amb altres persones. Pot semblar real com qualsevol altra cosa. "Però el que estem fent és construir unes fantasies elaborades i grotesques a partir de la nostra pròpia infelicitat", diu un d’ells. Certament, internet ha fet trontollar la nostra realitat, i el documental reflexiona sobre fenòmens com la influència, la manipulació de l'opinió pública, el sentit de comunitat, l’anonimat, la llibertat, els discursos d’odi i les conspiracions. El documental és un resum del poder transformador d’internet i el seu impacte social.