Cinema Paradiso (1988) va fixar en l’imaginari popular una certa manera d’homenatjar l’amor al cinema i l’experiència de veure’l projectat en una sala fosca, però hi ha altres maneres de filmar la cinefília. En lloc de lacrimògena i desmesuradament nostàlgica, podria ser emocionant i sensible, un homenatge que arribés al cor sense renunciar a l’ambició intel·lectual i l’atreviment narratiu. Que explotés les possibilitats del cinema com a llenguatge, i no només els recursos del melodrama sentimental. Una pel·lícula, en resum, que fos més com Cinéfilos, d’Arnaud Desplechin, que estrena la plataforma Filmin aquest divendres, una preciosa carta d’amor al cinema que hibrida amb naturalitat les formes de l’assaig fílmic, l’autoficció i el documental d’autor.