<![CDATA[Ara.cat - Flist-flast]]> 10 <![CDATA[La Catalunya que crema]]>

Un estiu dels anys vuitanta un home va prendre una decisió revolucionària. Va agafar les coses, els sis xiquets, la senyora, l’esgotament, la pols, la punyetera calor, la puta bastida de paleta que duia a sobre, i va anar quatre dies de vacances a tocar de casa: a la piscina del seu poble de la miserable misèria de la Catalunya interior. La gent el va prendre per boig. Que fot aquest? El que podia, el que tenia: no hi havia virolla per a més. I van ser feliços.

]]> <![CDATA[John Ford a la Segarra]]>

El foc és un llapis que ensenya geografia. Gràcies a la pedagogia de les flames molts (no pocs) catalans han descobert que hi ha una comarca a Catalunya que es diu la Segarra (la Noguera ja la deixem per al curs vinent). Aquest incendi és un fosforescent color sang que subratlla la Catalunya real i el món real. Disculpeu si us esquitxa: no és quètxup.

]]> <![CDATA[L’Aragó empega Lleida]]>

El papa Pius XII mira cap al cel. Alberto Martín Artajo, ministre d’Afers Exteriors espanyol, a la càmera. Fan les paus sense mirar-se als ulls. Com si no ho veiessin. Calor atòmica el 27 d’agost del 1953 a la residència papal de Castel Gandolfo. Els termòmetres de la geopolítica i del geoesperit sant rebenten: el Vaticà i el franquisme signen el concordat. Traducció: Una església de PVC beneeix una dictadura de sang. El cel s’obre. I es cola l’infern.

]]> <![CDATA[Trens Catalunya DF]]>

El van acusar de patir al·lucinacions sensitives. De flipar-se. Però aquells “senyals” els va baixar del seu cap i els va dur als peus de tothom. L’enginyer Rafael Campalans va ser l’encarregat el 1914 de traçar els “senyals” de Catalunya: carreteres, telèfons, ferrocarrils, obres hidràuliques... Ell, ara, ens comunica, des del més enllà, que els “ulls sensibles albiren els senyals de les coses, del seu temps”. Aquesta va ser l’obra total, 360 graus, holística, de la Mancomunitat, primera pedra des de 1714, de la Catalunya estat i estat del benestar: “el demà”. Percebre el futur i fer-lo real. Campalans, mestre sanador, va sentir el txucutxú.

]]> <![CDATA[Menjar fusters]]>

En un poble de tres mil habitants aquest any pleguen els dos fusters que quedaven. S’ha acabat. No n’hi haurà més. Els paletes, lampistes, pagesos, modistes... esperen tanda. O ja són al taüt tancant caixa. Passa a tots els pobles. Darrere seu: res. Això ningú ho vol veure. Vivim com si no passés res. I passa tot.

]]> <![CDATA[Psicòstasi Barcelona 2048]]>

Takayuki Maejima se n’adona de seguida. Aquests paios hi són abans que Leonardo da Vinci naixés. I que Erasme de Rotterdam, Maquiavel, Copèrnic, Cervantes, Galileu, Shakespeare, Nostradamus... Sí, hi són des del 1447. Aquí. Sense parar. Sense coitus interruptus. Present continu. Gerundi existència. No hi ha res igual a Europa. Al món. I al sistema solar. Són l’Associació Antic Gremi de Revenedors. Sempre han tingut feina. Ara en tenen tanta que ja estan preparant l’aniversari dels seus 600 anys. Per això publiquen el llibre 2048x100. Cent veus per al futur d’una ciutat. Això, com serà Barcelona el 2048?

]]> <![CDATA[Senglars que fan nyam-nyam]]> Nyam-nyam. Ja hi tornem a ser. Una persona es veu que denuncia el Parc de Collserola perquè un senglar li va fotre mossada i no hi havia senyals advertint de perill de bèsties. El món, com repetim, gira però no avança. Abans una definició de notícia era que “Un home mossega un gos”. Ara, que un home podrà denunciar un senglar. I el tema ve de lluny. De molt lluny. ¿Heu parlat, últimament, amb el senglar de Calidó?

]]> <![CDATA[La Catalunya profunda i cremada]]> Doncs jo crec que ens falta més flist-flast. Més bufes, cleques i clatellots. Aniríem millor. Calen uns street fighters catalans. Un Xoc de Trons, Neutrons, Protons, Electrons. Els de l’Ebre pegant-se verbalment amb els de Girona per veure qui fa els millors xuixos aquàtics per a seitons gormands. Els del Baix Llobregat fotent-se pinyes dialèctiques amb els de les Garrigues per saber qui sap morrejar millor en condicions atmosfèriques desfavorables. Ens cal aquest país. L’enfrontament és admetre l’existència de l’altre. Per les sanes hòsties dialogant del tu a tu ens (re)coneixerem. Més que una nació hem de ser una explicació. Però ara el que som és una negació i una carbonització.

]]> <![CDATA[Un nou Estatut? Un nou tururut!]]> Hi ha una pregunta que encara no està contestada: quantes estelades queden als balcons i finestres de Catalunya? Com va dir l’oftalmòleg: he vist coses que vosaltres els humans no us creuríeu mai de la vida. He vist els pobles i ciutats plens, farcits, sobreeixint d’estelades durant anys i panys. Va ser una resistència visual mai vista. Va ser una sortida de l’armari, la calaixera, el sofà, única a la història d’aquest país d’anís. Ara encara n’hi ha, però escadusseres, despistades, esgrogueïdes, esfilagarsades. Ara la majoria ja no hi són perquè s’han desat a casa. Com sempre fa el català després de la guerra: viu porticons endins. Al búnquer, al cau, al taüt, a planxar les ferides. Què farà tota aquella gentada?

]]> <![CDATA[Cerquisme i colauisme]]> Em pregunto si ja han vacunat el Cobi. La mascota olímpica viu des de fa anys a la residència dels somnis paralítics. El quisso amb manteta passa el rosari de la nostàlgia invocant aquella ciutat de felicitat en un cel d’orgasme pirotècnic. La capital s’ha polit els estalvis i la droga del 92 i ara torna a ser aquella pidolaire, estràbica, desmemoriada, emmetzinada, empiocada que no sap on va vagant moribunda pels carrers. Algunes ànimes de càntir, que no saben ni el que és un càntir, van veure en el colauisme un nou somni per a Barcelona... Ha, ha; he, he; hi, hi; ho, ho; hu, hu. Quin tipus de rialla trieu?

]]> <![CDATA[Els tres actes de Carrasco i Formiguera]]> Primer acte. La resurrecció de la pell de brau-frau o com donar gat per llebre als catalans. Sant Sebastià, 17 d’agost de 1930. Capital de l’estafa dita Pacte de Sant Sebastià. Es troben republicans de la Península invertebrada. Volen espolsar la dictadura de Primo. Enderrocar la monarquia. Els la suen aquells catalans que seuen a taula, però sense Catalunya no hi ha República. Els pseudorepublicans espanyols juguen al mus: enganyar, amb cartes marcades. Són ludòpates del poder i addictes al nacionalisme loctite de Castella. Només un català els canvia les regles de joc. Ell juga a la botifarra (estratègia, visió, equip, lògica): Manuel Carrasco i Formiguera.

]]> <![CDATA[Trumpisme animalista]]> Som aquí: al món al revés. Benvinguts. Ens guia per aquest país un conte de l’escriptor Ramon Reventós. Veureu, Déu decideix castigar els homes d’una altra manera: fent un diluvi a l’inrevés. En comptes d’aigua, una tempesta de sequedat. Apareix el bomber Noè que en aquesta geografia es diu Joan. I construeix un edifici-vaixell ple de grans botes, bocois. Tots plens d’aigua. Després pugen els animals de totes les espècies del planeta. I au, arriba el diluvi de sequera. El sector peix està molt assedegat i es foten tota l’aigua. Només queden botes de vi. Primer els animals no en volien beure. Però després no se’n mouen. Tot el dia amorrats, tot el dia mamats. Comença a ploure de veritat. Però els animals només volen vi. Un dia s’acaba. I s’han de tornar a acostumar a beure aigua per no morir de set. Aquells animals dòcils, mansois, calmats, tornen a ser feres ferotges. La veieu? Aquesta és l’Arca que s’està construint a casa nostra.

]]> <![CDATA[Indiana Jones al Museu de Lleida]]> Amb els cognoms de les seves àvies, Francesc Canosa firmaria Francesc Finestres Regí. 

]]> <![CDATA[Eleccions 14-F via escudella]]> Ja arriben les votacions i jo només penso en escudella. Moltes enquestes i molta mandanga, però ningú té L’escudellòmetro de Santiago Rusiñol a la boca. Utopia gastropolítica de 1905 on un doctor xalat es treu del ventre una màquina que canviarà la humanitat. Imagineu amb el 3D de l’època una olla mida XXXLLL. Gegant, colossal, immensa on dins hi haurà oceans d’escudella. No us equivoqueu. No és pas per alimentar el desnerit canvi climàtic. És per acabar amb la fam a la terra. Fi a les desigualtats socials via estómac. A totes les cases hi haurà una aixeta i en rajarà escudella. Ja ho diuen: “Menja escudella i viuràs com una vedella”. Muuuuu!!!

]]> <![CDATA[Per què vau deixar de ser lleidatans?]]> Què ha passat? Sí, què ha passat des d’aquell 1214, quan els youtubers de l’època, els trobadors, fan la cançó de l’estiu: El rei que té Lleida. La ciutat fosforescent corona aquell pobre xiquet cavaller Jedi de sis anys rei d’Aragó, comte de Barcelona i senyor de Montpeller al Castell del Rei. Amb la seva espasa làser, Jaume I i Lleida s’eleven com un coet que veu néixer la indústria espacial del poder terrenal i sideral. Lleida, la ciutat de la cultura: té la universitat més antiga de Catalunya (1300). Lleida, la ciutat del nyam-nyam: el primer rebost, nevera, tupper de Catalunya amb la Fira de Sant Miquel (1232). Fins i tot un dels pares del nou periodisme (que és un invent català), el cronista Ramon Muntaner, escriu: “Barcelona és cap de Catalunya en la marina, e en la terra ferma Lleida”. I el Google Maps, les guies Lonely Planet, els Telenotícies i les xarxes socials diuen: “Salve, Ilerda!” Què ha passat entre tot allò i el dia que Lleida desapareix del mapa, s’esfuma dels mapes imaginaris i reals, físics i emocionals?

]]> <![CDATA[La revenja espectral de Joan Barceló]]> Jo vinc d’un planeta surrealista. Veureu, quan jo era petarrell, a mig dinar, m’enviaven al celler a buscar aigua. Quan obria la porta, estellada com per trets d’una guerra, i pintada d’aquell granat aprofitat per no tirar el pot, aleshores la meua careta de llambric espasmòdic i mig cos de corderet es reflectien al vidre que ballava swing només tocar la maneta. Aquell nen que veia no era jo. No em reconeixia. Als 9 anys ja vaig prendre consciència de la meua no existència.

]]> <![CDATA[Generació R (Residència)]]> Recordo analògicament una nit ventafocs de tardor de 1994. Sonava Girls and boys, dels Blur. Els del nostre voltant botaven com molles sense demà. Érem a la barra salvavides. Les ampolles de colors Pantone embogiment escurabutxaques. Jugàvem a cau d’orella al gat i la rata. I ella em va dir: “Seré una padrina entranyable”. Amén. Així serà. Pròxima estació: residència.

]]> <![CDATA[La Guerra Civil, un pastisser i David Simon]]> L’estiu passat vaig entrevistar un home per una cosa i aquest estiu torna per una altra cosa. Torna enmig de finestres de nit mig obertes. Atacs de mosquits suïcides. Manotades de ventilador canó. El filet de sang de la víctima. Perquè la sang també es pot comptar. Calculo els llocs on el pare d’aquell home, entre el 1936 i el 1937, es va amagar dins la seva pròpia casa: en un forat darrere un armari de paret, sota el llenyer, dins unes botes de vi... Pare de set fills. Pastisser pobre d’una botigueta de poble. Un ciutadà normal. Però a la llista letal hi posa: va a missa. Per això ha d’estar amagat a casa. Per això el volen matar. Però creieu que la història acaba aquí? No.

]]> <![CDATA[Exhumar el cadàver d’Enric Prat de la Riba]]> Una de les contribucions catalanes al planeta va ser perfeccionar que els morts anessin calents fins al nínxol. Amén. Al seu taller del Raval barceloní el mestre carrosser de l’hora suprema, Joaquim Estrada, va crear la carrossa fúnebre Estufa. Tots ben escalfadets. Com un aparador mòbil, la caixa quedava tancada per vidres que permetien veure el difunt i protegir-lo de freds, pluges i mortals que volguessin rematar el mort per alguna raó instantània o meditada. Carruatge pensat per a funerals de masses en directe rigor mortis. Així van circular els cossos de grans estrelles mediàtiques catalanes com Santiago Rusiñol, o Enric Prat de la Riba. Rusiñol avui no toca, perquè està jugant a la petanca amb porró, però exhumen el cadàver del president de la Mancomunitat de Catalunya. Alguna cosa es belluga dins la caixa 103 anys després de la seva mort (l’1 d’agost de 1917). Ho sentiu?

]]> <![CDATA[El cas Galinsoga, full de ruta independentista]]> On són les dones? Aquí, a les barricades. I què fan? “Doncs boicotejar La Vanguardia, al carrer, escampant Vanguardies, enviant sobres que fèiem. Agafàvem la guia de telèfons i començàvem a treure adreces i enviàvem les butlletes clandestines, les octavilles, i llavors vam fer lo de trencar els vidres de La Vanguardia ”. M’ho explicava Guiomar Amell. El 1959 tenia 21 anys. I amb les seves amigues de lluita formen part d’un dels moments atòmics de la història d’aquest país: l’afer Galinsoga.

]]>