Des de fa uns anys són ben visibles els efectes de la crisi climàtica. Sigui estiu, tardor, hivern o primavera, les temperatures corresponents són cada vegada més altes, i els fenòmens meteorològics associats, per més que siguin els habituals, guanyen intensitat temporada rere temporada. En les onades de calor el termòmetre tira més amunt que mai (i baixa menys que mai pel que fa a les mínimes nocturnes); en les èpoques de transició l’aigua escalfada del mar carrega més que mai les tempestes, tant si van associades a una gota freda com si no, i els hiverns de poca pluja són cada vegada més sovintejats i llargs, cosa que obre la porta a més períodes de sequera. I esclar, la particular combinació d’aquests factors deixa molts boscos a mercè de les flames: ens hem acabat familiaritzant amb els incendis de sisena generació, els que queden fora de la capacitat per atacar-los.