10 A LA PLAÇA DELS Àngels, el Raval respira alleugerit d’estretors i Barcelona etziba al visitant una d’aquelles sorpreses seves, tan rotundes, que li fan entendre definitivament per què tanta gent de tot el món fa cap a una ciutat tan rica de racons i d’història com aspra i densa. Però la plaça dels Àngels té un problema que la fa desagradable, inconvenient i amb un punt de perill: els patinadors que l’ocupen com si fos la seva pista monoesportiva amb un festival intensiu de soroll, velocitat i testosterona, que fa impossible passejar-hi, conversar-hi o, simplement, contemplar-la. No estem parlant de canalla que patina els diumenges al matí sinó d’adults fets i drets que acaparen l’espai i acoquinen el personal qualsevol hora de qualsevol dia. Em sumo calorosament als veïns del Raval que ahir van fer una jornada a la plaça i van lamentar “el monotema” sobre rodes, i m’agradaria que l’Ajuntament i els patinadors trobessin la manera de tornar la plaça dels Àngels a tothom.

]]> AQUEST CAP DE setmana la premsa d’estat ha comparat l’actual situació de Catalunya amb la del País Basc dels anys en què ETA matava. Es tracta, naturalment, del tipus de propaganda bel·licosa que precedeix i justifica una ofensiva en qualsevol conflicte, en aquest cas l’ofensiva repressora que s’abat i s’abatrà aquests dies sobre Catalunya, a les portes del segon aniversari de l’1-O, la sentència i les eleccions del 10 de novembre. Ahir, Pedro Sánchez va demanar a l’independentisme que condemnés la violència. Ell, el mateix que l’1-O va exigir responsabilitats per les càrregues policials i va desitjar el restabliment dels ferits, i al cap d’unes hores va córrer a amagar-se disciplinadament rere la Corona, les porres i les togues. La força li dona a l’Estat molt d’avantatge. Però quan ha de recórrer a acusar de violència els pacífics, està admetent la derrota moral dels seus arguments.

]]> LA JUNTA ELECTORAL (JEC) va vetar la candidatura de Puigdemont, Comín i Ponsatí a instàncies del PP i Ciutadans, i ho va comunicar amb tan poc temps que va obligar a refer la llista en cosa d’una hora abans no s’acabés el termini per presentar-la. Com devia ser d’arbitrària la resolució que llavors la Fiscalia de Madrid va donar la raó a Puigdemont (no cal dir res més), però llavors el jutjat contenciós administratiu de Madrid ho va xutar al Suprem i l’alt tribunal ha acabat avalant la candidatura però se n’ha rentat les mans i ha tornat la pilota a la justícia ordinària amb l’ordre que tanqui el cas d’una vegada. No sé si després de tot aquest circuit algú s’atrevirà a concloure que l’estat de dret ha funcionat. Més aviat el dret de l’estat ha aparegut un cop més retorçat per la política, que ha posat contra les cordes magistrats decents i ens referma la convicció que si no fos perquè Europa encara infon algun respecte, a Puigdemont li aplicaria de bona gana el dret penal de l’enemic.

]]> HORES I HORES de televisió deshumanitzant polítics catalans i els catalans en general, discursos en què es compara els presos polítics catalans amb violadors (exactament el mateix que fa Trump amb els immigrants), partits que l’única campanya que han sabut fer és anar a passejar-se a Errenteria o a Torroella de Montgrí vejam si tenen la sort que els toquin la cara i surtin a les notícies, fan possible que a Coripe (Sevilla) converteixin una festa tradicional de Setmana Santa en l’afusellament públic d’un ninot de Puigdemont, amb munició de fogueig subministrada per l’ajuntament socialista, enmig del xivarri de grans i petits. Els han embrutit. Ja no són capaços de veure-hi violència simbòlica. L’“ A por ellos!” ha quedat instal·lat al sistema operatiu de la política espanyola, i molt em temo que està instal·lat al cor de bona part de la societat espanyola.

]]> MAI QUE SE SENTI menystingut perquè la seva parella no pot resistir la temptació de mirar la pantalla del mòbil mentre està parlant amb vostè, comenci a pensar que aquesta pot ser una batalla perduda perquè n’hi ha que fins i tot estan deixant de mirar el futbol per anar-se’n amb el mòbil. Vaja, que amb vostè no hi ha res personal (bé, potser sí, però en tot cas no exclusiu). I no em refereixo només als que tenen la tele engegada a casa i en comptes de mirar el partit miren el mòbil, sinó als que paguen un abonament, van al camp i es perden un gol perquè estaven contestant un whatsapp o penjant a l’Insta una selfie de “Jo i el Barça”. Donar una ullada a les graderies del Camp Nou i captar infidels al joc amb el cap abaixat i el rostre il·luminat és ben curiós. Em pregunto si quan mirin e-sports també miraran el mòbil.

]]> AQUEST CAP DE SETMANA ha corregut l’opinió que el que estava a punt de passar a Madrid era el mateix que ha passat a Catalunya aquests últims anys: unes masses manipulades han agafat una bandera i han aixecat un mur de divisió, mentre que la gent que s’estima els matisos pateix perquè clama en el desert per la concòrdia. (Mans blanques, on éreu quan Sánchez més us necessitava?) La comparació no s’aguanta gaire sobretot per una diferència fonamental: a Catalunya, la lluita ha estat perquè pugui votar tothom, i a Madrid ha estat perquè no pugui votar ningú. La primera va ser pacífica, i la segona abona la violència policial i la represàlia judicial. A la dreta, ja sabem que Aznar és el director i Casado, Rivera i Vox els actors. Ara que la manifestació ha punxat, ¿tornarà el Sánchez decidit del “No és no” o deixarà que Felipe continuï actuant de president a l’ombra?

]]>