De totes les errades que he comès en el meu periple maternal, que en són moltes i variades, també hi ha hagut un gran encert: apuntar els meus fills a l’esplai. És l’esplai del poble, es diu Globus Roig, i com tots els esplais eduquen en el lleure i sobretot eduquen en una cosa enorme: que els més petits tinguin com a referents adolescents que els fan de monitors, que juguen amb ells i que els porten de colònies a canvi de res. Tornem a aquest concepte perquè no ens passi per alt. A. Canvi. De. Res. És la generositat màxima en un món on els adolescents tenen fama de no aixecar el cap del telèfon i viure en un scroll infinit sense criteri propi. Posem en valor aquest reducte de joves que han decidit hipotecar tots els caps de setmana i les seves vacances per estar amb els nostres fills.

Els meus fills no llegeixen i he intentat no ofuscar-m'hi. Sempre penso que hi haurà un dia o un llibre que els canviarà el xip i, de sobte, voldran llegir. Té raó la Maria Pombo quan ens va dir que hem d’assumir que hi ha gent a qui no li agrada llegir. Però il·lusa de mi m’havia empassat aquella llegenda del “si tu llegeixes, ells llegeixen” i per desgràcia a casa nostra aquest mantra no funciona. Si estenc la roba ningú surt al pati, si algú para taula doncs la para sol i si jo estic llegint una novel·la els meus fills miren una sèrie.