Avui, quan sembla que el cinema pot parlar de tot i ensenyar-ho tot, resulta com a mínim significatiu que l’indret on la major part de les pel·lícules no s’atreveixen a anar sigui el món laboral, justament el que determina el dia a dia de la major part de la població. És un dels grans triomfs del capitalisme: convertir la feina en una mena de tabú dramàtic, un residu on no val la pena que s’aturin les ficcions, no fos cas que comencem a preguntar-nos pel sentit o per la justícia de l’activitat que ocupa les nostres rutines. Afortunadament, encara hi ha alguns cineastes entestats en deixar clar de què viuen (i moren) els seus antiherois, com és el cas d’Alberto Rodríguez.

Si una producció de Netflix inaugurava divendres el Festival de Sant Sebastià, aquest dissabte ha sigut Movistar+ qui presentava la primera gran pel·lícula espanyola de la competició, el thriller d’Alberto Rodríguez Los tigres. Ara per ara, les plataformes remenen les cireres de l’audiovisual, i això inclou els festivals. Los tigres és una bona pel·lícula, segurament la més rodona del seu director des de La isla mínima i, a diferència d’aquesta i de Modelo 77, no té ambicions històriques ni sociològiques i, per tant, és més sòlida en la construcció de la trama i els personatges. Els protagonistes són dos germans submarinistes de Huelva (Antonio de la Torre i Bárbara Lennie), fills i nets de submarinistes, que treballen fent reparacions o manteniment a plataformes i naus petrolieres, una mena de miners del mar que es juguen la vida cada dia per quatre duros.