<![CDATA[Ara.cat - L'Apunt]]> 10 <![CDATA[Valls té raó]]> Manuel Valls té raó. Hi ha coses que cansen. És pesat haver de parlar de l'existència de presos polítics en un estat democràtic membre de la UE que no és capaç de gestionar políticament el seu principal problema intern. De fet, és interminable, pesat i fatigós que representants públics estiguin en presó preventiva o a l'exili. També és molest, en aquest cas per al poder, que un escriptor cregui que té la llibertat de parlar obertament sense tenir en compte el políticament correcte. És fatigant que un paracaigudista candidat a l'alcaldia de Barcelona faci campanya permanent parlant del sobiranisme i no de la ciutat. Resulta carregós que pretengui donar lliçons sense saber quant val, ni com ni qui estableix el preu del transport públic a la ciutat. És insofrible que s'entretingui a fer-se l'escandalitzat de saló en comptes de parlar de l'habitatge o de com es pot arribar a tapiar una casa ocupada amb tres menors a dins. Valls té raó d'avorrir-se. De fet, això a França no passa. A França, la desigualtat galopant i la frustració amb els seus polítics es canalitza periòdicament amb vagues generals monumentals, violència i centenars de detinguts; i les protestes esporàdiques, amb alguns centenars de cotxes cremant dissabte a la nit. S'ha millorat molt col·lectivament, perquè abans recorrien a la guillotina. Manuel Valls és un home intel·ligent, que pot continuar fatigant-se com un 'gauche' caviar o intentar entendre alguna cosa de la societat on ha triat viure.

]]> <![CDATA[Poquets i alegrets]]> Poquets i alegrets o molts i lúcids? Aquesta és la disjuntiva que afronta avui el sobiranisme, temptat de tancar-se sobre si mateix i de reforçar l'emotivitat dins la bombolla dels convençuts en comptes d'anar a convèncer d'un projecte millor els que dubten al llindar de la seva frontera ideològica. Quim Torra no és home de transversalitats heterodoxes i la seva acció a la presidència de la Generalitat està quedant segrestada pel simbolisme tradicionalista. La feina de gestionar és ingrata en temps d'escassetat de recursos i pot ser més reconfortant i èpic lliurar-se al sacrifici romàntic. El sobiranisme està majoritàriament en mode defensiu, en actitud de resistència esperant el judici. Però també hi ha una part disposada a passar a l'ofensiva, inspirada en els 'armilles grogues' i en l'exitosa organització de l'1-O. Quim Torra és captiu de l'emotivitat que provoca l'existència de presos polítics, la vaga de fam i l'exili, i connecta més personalment amb l'activisme del segon grup. El resultat és que la institució s'ha desdibuixat i el sobiranisme està dividit i sense un lideratge clar més enllà dels missatges no sempre coordinats de Waterloo, Lledoners i la plaça Sant Jaume. El moviment sobiranista té sentit i pot ser majoritari si és una fórmula transversal de democratització de la democràcia, un projecte inclusiu, útil i obert per a la majoria de catalans. Si no, corre el risc d'empetitir-se i convertir-se en homogeni, però residual.

]]> <![CDATA[De vies i precipicis]]> La via serà la d'Eslovènia, Escòcia, el Quebec? Cap de les tres? Com triarà Espanya comportar-se? Com Sèrbia, com el Regne Unit o com el Canadà? Probablement la via serà la catalana si no es malbarata el capital de credibilitat que ha acumulat fins ara el sobiranisme i el suport social no es redueix i es radicalitza per la desunió i desorientació política actual. La via catalana ha sigut la de la reivindicació d'un referèndum internacionalment reconegut, la del rebuig de la violència, la de les manifestacions multitudinàries i exemplarment pacífiques i no la dels grupuscles d'encaputxats ni la de posar la policia del país a la picota. Si el sobiranisme ha crescut en pocs anys fins al 47,5% és per mèrits propis perquè ha sabut construir una alternativa de valors republicans i pels errors aliens que han alimentat el greuge amb respostes de menyspreu, violència i repressió del lideratge independentista amb causes de caràcter polític. Catalunya no ha flirtejat amb la violència i si el sobiranisme és avui un moviment creïble és precisament pel seu caràcter massiu, pacífic i democràtic en un entorn on la Unió Europea marca els estàndards del que és acceptable. Ni serem Eslovènia ni el futur pot ser "tràgic", i el president de la Generalitat té l'obligació de fer una lectura lúcida i valenta de fins on els mateixos polítics van ser capaços d'arribar el 27-O i per què, una lectura generosa posant per davant dels interessos personals i de grup els del conjunt del país i la dignitat de les institucions.

]]> <![CDATA[Els còmplices]]> Sovint les situacions es van deteriorant davant dels nostres ulls sense remei. Veiem com es van enquistant, com es van podrint, com es van perdent les ocasions d'actuar com a adults entre reaccions d'intolerància i fugides endavant disfressades d'arrogància. Espanya està en plena fugida endavant. Les crides patriòtiques a defensar l'Espanya eterna connecten cada cop amb més electors i poden ser la mort de l'Espanya moderna, que no ha sabut imposar el diàleg, el respecte a la diversitat i la política responsable que té la dignitat de no donar respostes fàcils a problemes complexos. L'ideari de Vox, que no té res a envejar al Front Nacional, ha entrat al Parlament andalús amb fanfàrria, i els partits que tant defensen la Constitució li han donat la benvinguda esperant treure'n rèdit a curt termini. Veurem els pròxims dies si en la carrera a la Moncloa que té aquesta primera etapa a la Junta d'Andalusia s'hi val tot, i em temo que el dubte quedarà convertit en una pregunta retòrica. Vox connecta amb l'augment de la ultradreta a Europa i és expressió de la por, la incertesa en temps de globalització, la reacció a l'alliberament dels costums amb actituds homòfobes i misògines, però també té una gran dosi de catalanofòbia. El PP i Ciutadans hauran de decidir quina carta de naturalesa li donen a Vox, però també ho haurà de fer el PSOE. Sánchez ha de triar si planta cara i renova el lideratge i un partit corrupte i arnat a Andalusia o es deixa acomplexar per la reacció.

]]> <![CDATA[Ens agrada la vostra mirada]]> Cada 19 de novembre vivim el mateix ritual i es produeix la mateixa excitació interna a la redacció. Un grup de nens, d’entrada una mica impressionats i després efervescents, arriben a la sala de reunions. Entre llapis de colors, dacs, plastidecors i retoladors, es posen a les ordres del cap de fotografia, Xavier Bertral, i la resta de l’equip. A poc a poc apareixen les caricatures dels articulistes -gràcies, Laia!, he quedat molt millorada- i les il·lustracions de tota mena de notícies. El diari queda colonitzat pels colors i la mirada sobre la realitat és sempre menys solemne i menys dura de l’habitual. Aquest any hem demanat als nois i noies d’esplais i centres socioeducatius federats a la Pere Tarrés que ens ajudin a pensar en la ciutat que volen, que no és difícil d’endevinar. Volen més parcs, més gronxadors, menys cotxes, que s’acabi el bullying, menys exàmens i més excursions. També volen adults cecs al seu color de pell i més cines. La portada l’ha dibuixat un nen de 10 anys que es diu Joan Sànchez, i l’arquitecte Toyo Ito, autor de l’Hotel Porta Fira de l’Hospitalet, ja pot anar-se preparant per a la competència.

]]> <![CDATA[(In)seguretat pública]]> Explica un dels presos polítics a Lledoners que una de les conseqüències indesitjades de l'empresonament sobre el seu fill petit és que dibuixa "els bons a la presó i els dolents al carrer". La seva percepció infantil del bé i el mal i de les normes de convivència habituals en les societats civilitzades està alterada com la de molts ciutadans que desconfien, com mai des de la Transició, de les anomenades forces de seguretat de l'Estat. Des de les càrregues als col·legis electorals el dia 1 d'octubre, la presència al carrer de la Policia Nacional no és tranquil·litzadora per a molta gent. Per més que el ministeri de l'Interior s'esforci a dir que el miler d'efectius que desplegarà a Catalunya entra en el que és habitual, per a moltíssims ciutadans no és una presència que els faci augmentar la seva confiança. Una de les moltes conseqüències dels esdeveniments polítics viscuts ara fa un any és el deteriorament de la democràcia i la vexació dels valors més elementals de diàleg, pacte, dret a la participació i tolerància. També el deteriorament del reconeixement de la justícia com un pilar indiscutible de l'edifici social, que encara pot empitjorar amb el judici per l'1-O. Algun dia l'opinió pública espanyola serà capaç de veure les terribles conseqüències sobre la qualitat de la seva democràcia de la política del PP i l'Estat profund dels últims anys. Els grans defensors de la unitat d'Espanya l'hauran acabat asfixiant.

]]> <![CDATA[L'escuma dels dies]]> El president Torra va fer dimarts una conferència que es va moure calculadament entre l'èpica, la crida a l'acció cívica determinada i pacífica pel dret a l'autodeterminació i la falta de concreció i calendaris de l'acció política. Torra va deixar clar que la política catalana està condicionada pel judici als presos polítics, que fa impossible qualsevol negociació efectiva o canvi d'etapa. El president de la Generalitat va fer una crida, més enllà de l'independentisme, a promoure una "marxa pels drets civils socials i nacionals" a partir d'avui i fins la sentència. En què consisteix? A falta de concreció, s'interpreta com una crida a mantenir la mobilització, que previsiblement arribarà al màxim amb la indignació social que generarà el judici dels presos polítics, basat en una instrucció construïda políticament. El president Torra va recordar el paper de la ciutadania en el Procés assegurant que el "govern ve de la gent i no d'un despatx" i va agafar el testimoni del president Puigdemont passant del "referèndum o referèndum" a un "llibertat o llibertat". Torra ha reprès el relat i ha deixat clar que la conversió de la majoria a l'independentisme és un corrent de fons i no l'escuma que alguns interpreten. Però també va deixar clar que no hi ha una estratègia a mitjà termini i que les decisions es prendran escoltant el carrer a l'espera d'un judici injust i del grau d'indignació que generi.

]]> <![CDATA[En planetes diferents i amb Casado orbitant]]> La imatge de la primera reunió de la Comissió Bilateral Generalitat-Estat que se celebra en set anys es va assemblar més a un quadre d'una reunió postbèl·lica, una primera trobada per imposar les condicions d'un armistici, que a una reunió de treball per intentar posar fil a l'agulla a la sortida de la gravíssima crisi institucional que viu l'estat espanyol. La distància sideral de les posicions es va veure condicionada, a més, per la reunió que Pedro Sánchez té prevista amb el nou líder del PP, Pablo Casado. Els representants del govern central semblaven més preocupats per mostrar-se inflexibles respecte a Catalunya que per avançar ni tan sols mínimament en els temes més fàcils de l'ordre del dia. La reunió va servir per evidenciar les discrepàncies siderals entre els dos executius i marcar un calendari de treball, d'aquí al desembre, per tractar els temes ordinaris pendents des del 2010. La ministra Batet va qualificar la reunió de "franca" i el conseller Maragall hi va afegir "dura", destacant la gran diferència d'interpretació de conceptes com 'normalitat' o 'bilateralitat'. Maragall va anunciar que venen temps de resistència, "No ens expulsaran ni ens trencaran, estem especialitzats a aguantar", i amb ofici va garantir perseverança i confiança en algun avenç que ahir va ser impossible concretar. Sánchez pretén guanyar temps i mantenir el PP a ratlla, però no té tot el temps del món si vol que la tensió no el torni a desbordar a la tardor.

]]> <![CDATA[De la Ballena Alegre a la Gran Via]]> Per sisè dia consecutiu la Gran Via de Barcelona està col·lapsada per centenars de taxis que ocupen la calçada central per pressionar contra la liberalització del transport amb les companyies que tenen llicències VTC. Els taxistes no només fan vaga, i fins a aquest dimecres no han previst serveis mínims per a urgències, sinó que han transformat el centre de la ciutat en la Ballena Alegre. La professionalitat del campista ha quedat més que demostrada. Si a la cantonada amb Urgell es pot veure com tallen pernil, més enllà juguen al parxís i a cartes, ballen amb un DJ i a la cruïlla amb Balmes directament hi han instal·lat una piscina i un tendal per cobrir-la. Els turistes, sense servei de taxi i amb Cabify i Uber sota mínims per por a les agressions, s'entretenen a fer pintoresques fotografies. Els que sembla que no poden acostar-se a fer fotografies a l'espai públic són els professionals. Aquest dimarts el fotoperiodista de l'ARA Francesc Melcion ha estat agredit per un taxista quan feia la fotografia que ocupa la nostra portada. Li va clavar un cop de puny mentre la resta de vaguistes s'ho miraven amb sorpresa. Les ulleres volant, la samarreta estripada, un cop de puny i la càmera per terra. La nostra obligació és i continuarà sent explicar el que passa, i a hores d'ara el cas és que els taxistes estan negociant fent xantatge amb la seva agressivitat i ocupant l'espai públic com no es permetria a cap altre col·lectiu.

]]> <![CDATA[Fúria al taxi]]>

Quan les regles canvien sense avisar hi ha un sentiment d’injustícia entre els que participaven en el joc. Aquesta sensació d’impotència alimenta aquests dies la fúria del sector del taxi, que, un cop més, està demostrant la seva extraordinària capacitat de bronca i el potencial de col·lapsar Barcelona i arruïnar les vacances a uns quants turistes. El TSJC li ha dit a l’Àrea Metropolitana de Barcelona que no té capacitat per limitar les llicències de VTC -amb què treballen Uber i Cabify- en relació a les llicències de taxis, i la resposta del sector ha sigut mantenir la vaga i col·lapsar la ciutat i els accessos a l’aeroport. Els taxistes tenen una part de raó, perquè les seves llicències son cares i en molts casos són l’assegurança de la seva jubilació, però la lliure competència afecta tots els sectors econòmics i el servei que ofereixen és més car, i sovint pitjor, que el dels nous operadors. La normativa havia d’entrar en vigor a l’agost i preveia reduir les llicències de VTC de 1.300 a 400, contenint així l’expansió d’unes empreses que, d’altra banda, han de garantir condicions laborals dignes. Colau s’ha arremangat per dialogar, cosa que ni Foment ni la Generalitat han fet en les últimes hores. El Govern ha d’entendre que en el “mentrestant” aquest país espera ser governat, i, encara millor, que si vol que aquest país algun dia tingui una gran majoria independentista li haurà de donar raons per ser-ho amb arguments de bona gestió i d’empatia amb el ciutadà.

]]> <![CDATA[Llarena i el marxisme]]> El jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena ha hagut d'acabar aplicant el mètode marxista en la persecució dels líders independentistes."Aquests són els meus principis i si no li agraden en tinc uns altres", deia Marx, Groucho, inspirador de l'estratègia judicial espanyola, que quan no li agrada el resultat d'una decisió d'un tribunal europeu retira la causa amb posat impassible. Llarena no només ha renunciat a l'extradició de Carles Puigdemont perquè Alemanya tan sols reconeix el delicte de malversació i no el de rebel·lió, sinó que ha retirat les ordres europees i internacionals contra tots els exiliats. Llarena reconeix així la derrota del seu disseny jurídic i posa en evidència també el fracàs de l'estratègia política de la judicialització del Procés. Amb la sortida de l'expresident de la causa general es debilita l'acusació per un delicte de rebel·lió, que és fruit de la creativitat i no de la seguretat jurídica d'un país seriós, i pel qual es podria acabar jutjant els consellers i el vicepresident i no Puigdemont. El ridícul internacional és considerable, perquè els errors i l'arrogància de Llarena afecten el conjunt de l'administració de justícia i la imatge global d'Espanya. Puigdemont, en teoria, no podria tornar a Catalunya en vint anys, però la demostració de l'arbitrarietat i la politització de la justícia espanyola fan un servei impagable a la causa sobiranista, que fa un pas endavant.

]]> <![CDATA[Quin és l'objectiu, senyories?]]> La majoria parlamentària sobiranista va ser ahir incapaç de posar-se d'acord i va preferir desconvocar el ple del Parlament. Incapaç de pactar una fórmula per delegar el vot dels diputats empresonats o a l'exili, el fons de la qüestió és si Carles Puigdemont ha de rebre el mateix tracte que la resta d'encausats i ser suspès com a parlamentari. El debat es va convertir en un enfrontament intern dins de JxCat i alhora de JxCat amb ERC, donant mostres de desorientació de les forces que formen el Govern i amb dures acusacions públiques de mentiders i de fer el joc a altres interessos. L'espectacle públic va facilitar a Ciutadans i al PP representar amb habilitat el paper d'indignació democràtica que tan poc els escau. La tensió que s'ha viscut a Catalunya des de l'octubre passa factura, i l'existència de presos polítics i exiliats condiciona l'actuació política i la capacitat de retre comptes als ciutadans, però és imprescindible explicar de manera clara quins són els objectius polítics de cadascú. ¿L'objectiu comú és ampliar la base sobiranista i guanyar eleccions? ¿L'objectiu és penjar-li al president del Parlament la llufa de traïdor a la causa? ¿Ampliar el nombre d'inhabilitats? ¿L'objectiu és protegir el president Puigdemont i prometre una restitució titànica?

]]> <![CDATA[Quan és policia qui agredeix]]> Des de l'1 d'octubre, a Catalunya molts ciutadans han refrescat la memòria d'aquella Policia Nacional que repartia cops de porra pels carrers durant el franquisme i la Transició. Molts pensàvem que mai més veuríem la policia –vestida de gris, de blau o de civil– actuant contra ciutadans pacífics, però ho vam veure. També hem vist l'extrema dreta manifestant-se agressivament sense complexos amb banderes franquistes i hem observat com els agressors de Blanquerna quedaven en llibertat. L'última de tantes agressions va ser dilluns, quan al crit de "Viva España, viva Franco!" un policia va colpejar enmig del carrer un periodista especialitzat a denunciar les accions de l'extrema dreta. L'escena explica moltes coses: el jove periodista reacciona cridant la policia quan és colpejat i la resposta de l'agressor és "Jo soc policia", ensenyant-li la placa com si fos un salconduit. Jordi Borràs porta 5 anys rebent amenaces de mort de grups d'extrema dreta.

]]> <![CDATA[Una gran història]]>

Cada dia un diari s'omple de petites i grans històries. Comença i s'acaba el món quan es tanca l'edició i s'envia a impremta mentre el digital fa realitat la literària eternitat d'un dia. Algunes històries relaten a la perfecció la mesquinesa humana, la misèria, l'imperi de la ignorància, però amb dificultats, a cops de colze, de tant en tant, una gran història aconsegueix captivar-nos. Divuit dies el món ha estat pendent de la vida de dotze nois i el seu entrenador de futbol atrapats dins d'una cova amb els accessos inundats. Centenars de professionals voluntaris d'arreu del món i de l'exèrcit tailandès han treballat intensament i s'han jugat la vida per rescatar-los. Saman Gunam va ser un dels molts que van jugar-se-la traslladant bombones d'oxigen cap a l'interior i missatges escrits en papers cap a l'exterior en viatges de sis hores per dins la cova. Els nois deien a les mares i els pares que els preparessin les costelles de porc o prometien ajudar cada dia a casa a partir d'ara. L'entrenador demanava perdó als pares pel dolor provocat i ells l'hi concedien donant-li força per sortir. No coneixem els nens, ni els seus pares, però podem reconèixer el sentiment d'angoixa, la por dels nois i la necessitat de superar-se. Som capaços de compartir l'alegria d'una bona notícia de la mateixa manera que no podem deixar de preguntar-nos quantes nenes continuen en mans de Boko Haram. Volem oblidar-ho, però la condició humana només és una.

]]> <![CDATA[ETA 'amaitu da']]> "Sospesa les opinions, no les comptis", deia Sèneca reivindicant el coratge de defensar el pensament i l'opinió pròpies encara que sigui un arriscat exercici en solitud. Recomanava fugir del gregarisme i la comoditat que procura l'assentiment de la majoria que t'envolta. Fugir del pensament de l'entorn i reivindicar els matisos és difícil quan les posicions es polaritzen i quan les idees es banalitzen i són qualificades, de manera simplista, com el bé i el mal. El bé per a la causa pròpia i el mal per a l'aliena, òbviament. Quan el contrincant és percebut com l'enemic i quan el diàleg esdevé impossible, o s'entén com una debilitat, s'alimenta l'odi que durant dècades es va imposar per les armes i per la força de l'Estat al País Basc. La violència no té cap utilitat ni va més enllà de l'embrutiment moral i de les idees defensades amb el dolor propi i aliè. ETA ha trigat a entendre-ho i a posar punt final a una història que va començar en un entorn de dictadura. Després de centenars de morts, milers de víctimes i dècades de terror, ETA, avui, s'ha acabat ('amaitu da'). Caldran dècades per tancar les cicatrius i reconciliar els silencis i l'odi, per recuperar els matisos i ser capaços de dialogar lliurement. El govern del PP parla de victòria, però s'equivoca si pretén traslladar la realitat basca a la catalana. Catalunya sempre ha sabut que les seves eines són la democràcia i el civisme, molt més difícils de derrotar.

]]> <![CDATA[Els llibres que no has llegit]]> Aquest dilluns t’escaparàs de la feina o dinaràs ràpid al despatx per plegar abans, sortiràs amb pressa per passar per la llibreria que estarà plena de gent i, malgrat això, faràs cua disciplinadament i somrient. Buscaràs llibres que no has llegit encara. Caminaràs a poc a poc per carrers densos i compraràs roses per a les dones que estimes. A la mare l’hi portaràs a corre-cuita. Badaràs per les parades i miraràs un poble exemplar. Parelles amb roses, llibres de tota mena conquerint les ciutats i els primers falciots anunciant la primavera. Pensaràs que aquest és el país on voldries viure sempre i que per aquest país val la pena treballar. Buscaràs algun llibre recomanat o potser triaràs un títol enigmàtic o un autor desconegut i pensaràs que diu més d’una persona la seva biblioteca que totes les seves paraules. Les biblioteques no menteixen i són la millor biografia de tots nosaltres. Per un dia tindràs dret a pensar que sempre podríem ser un poble lliure, culte i feliç. L’alegria de Sant Jordi no amagarà l’excepcionalitat política del moment i l’ambient enrarit en un país que ja no celebra al carrer que el Barça guanya 0-5. Un ambient enrarit amb una Generalitat intervinguda i 9 presos polítics. Malgrat tot, serà un dia d’alegria i civisme. El mateix civisme amb què es defensen les idees i que és la gran carta de presentació al món. Avui llibres, roses, petons i l’alegria de saber que sempre tindrem el refugi d’un llibre que amaga un misteri i encara no hem llegit.

]]> <![CDATA[Puigdemont intenta aturar el rellotge]]> Si la Unió Europea sap fer alguna cosa és negociar i, entre les tècniques que ha desplegat per escriure i ampliar tractats, hi ha deixar fins al final els temes aparentment irreconciliables i aturar el rellotge, literalment, quan un termini es converteix en un escull. Aquest dimarts el president Puigdemont ha aturat el rellotge. Ha intentat rebaixar les expectatives d’immediatesa de declaració de la independència de molts ciutadans i alhora escoltar els temors de molts altres que volen explorar totes les vies de negociació. El president ha transitat per la corda del pragmatisme i ha anunciat una independència que ha durat només uns segons abans de suspendre-la "unes setmanes" per afavorir el diàleg per obtenir una solució acordada. El discurs s'ha fet amb el món mirant i després que el president del Consell Europeu, Donald Tusk, li demanés explícitament que no fes un pas que resultés irreversible per a la negociació. Puigdemont ha intentat quadrar el cercle tot i el risc que les interpretacions siguin contradictòries. D’una banda, ha reconegut l’heroic referèndum de l’1-O i el vot de 2,2 milions de persones malgrat no ser reconegut pels observadors, i, de l’altra, ha fet el gest que la comunitat internacional li reclamava. La primera reacció del govern espanyol augura una dura tempesta. Catalunya ha aconseguit estar en primera línia de les preocupacions europees i només la mirada atenta de la Unió podrà evitar que, en paraules de Tusk, Rajoy opti novament per la raó de la força i no per la força de la raó.

]]> <![CDATA[El pont del Petroli]]> Néixer en una ciutat desordenada, on el mar no fa tants anys que es va recuperar, on les fàbriques ocupaven el centre i on passejant pel carrer de Mar es podia veure que Catalunya no estava feta de catalans-de-tota-la-vida, ajuda a entendre algunes coses. Aquelles petites coses que tant els costen d’entendre a aquells que agiten una presumpta hispanofòbia o a periodistes -monolingües, per descomptat- que encara parlen de xarnegos i es pregunten com poden estar a favor del dret a decidir o directament de la independència persones de qualsevol procedència o origen familiar. ¿Com explicar-los que els catalans no parlen català per obstinació sinó per normalitat i que la majoria són bilingües i molts serien incapaços de triar un sol dels dos idiomes com a propi? ¿Com explicar-los que els vincles sentimentals, familiars, fan impossible l’aversió a la cultura veïna o considerada part d’un mateix? Per sort, Catalunya s’assembla bastant a Badalona i està plena de contradiccions, de pactes permanents, de lluita per anar endavant i per integrar-se i per mantenir les arrels. Diumenge es farà un pícnic, una manifestació o un referèndum. Però Catalunya continuarà estant formada per una societat que comparteix uns valors que no depenen exclusivament de l’origen familiar, ni de l’idioma en què es compta o es somia. Sobretot, perquè hi ha valors com la democràcia, la llibertat, una societat i una vida millors que es comparteixen. Especialment, al pont del Petroli.

]]> <![CDATA[La desmesura del poder]]> Encara hi ha qui pensa que un gran nombre de catalans viuen en un estat d’alienació mental i tornaran a la "normalitat" el dia 2 d’octubre. Rajoy parlava aquest dimarts d'"alboroto" i "d’acabar com més aviat millor amb tota aquesta història", referint-se a la crisi d’estat que viu Espanya. Per art de màgia, passi el que passi el dia 1, confien que la presència de milers de policies nacionals i guàrdies civils reconnectarà els desafectes amb l’autoritat competent. Són els mateixos polítics que han menyspreat la via del diàleg i han preferit desmuntar l’autogovern abusant de la llei. Els mateixos que, quan es reunien amb les agències de ràting, els deien que el control de les finances catalanes els convertia en els garants de l’estabilitat a Espanya i que ara s’estranyen dels riscos sobre el deute espanyol i les reputacions creuades. Els mateixos que parlaven d’un afer intern que aquest dimarts ocupava bona part de la roda de premsa a la Casa Blanca. Els mateixos que, amb cara de circumstàncies, admetien que els pressupostos generals de l’Estat no s’aprovaran perquè el PP no té prou suports al Congrés. Aquests polítics i els seus fiscals pretenen posar la policia catalana contra la paret i portar-la a actuacions que poden posar en perill l’ordre públic els pròxims dies. És el que Rajoy anomena "alboroto", i el seu portaveu, "tumulto". Ja ho diu Trump: ningú no sap si el referèndum se celebrarà, i l’argument per quedar-se és que és un país tan gran i tan bonic.

]]>