El noi que es frega els genolls sense voler amb ella, assegut davant seu, de cop toca l’ase. “Merda!”, mormola. I s’aixeca precipitadament del seient. Dret, es duu l’auricular a l’orella. Una dona amb uniforme de feina, que anava dreta –a aquestes hores el tren va com un ou– ocupa, ràpidament, el seient buit. "Mama! –fa el noi–. Que m’he saltat la parada!" Escolta explicacions, ja es veu, i de seguida diu: "Okei, doncs truco al papa! Déu-déu". La noia para l’orella. "Papa! Que m’he saltat la parada! Sí, a Pallejà. Sí, sí. Ara. –Silenci, i de nou–: Doncs mira, jo què sé... Que soc capullo integral! Estava mirant el mòbil i... Sí, fins ara".

La gran cantant Maricel Baladre té una reunió que li ha de canviar la vida. Hi ha un locutor de ràdio que li vol oferir una secció sobre revistes del cor amb el seu punt de vist fresc i desenfadat.

Aquests anuncis del RACC que fan a Catalunya Ràdio em tenen subjugada. Són tot de gent que fa viatges accidentats. L’un va anar al Vietnam i va llogar una moto, tot i que no sap conduir-ne, de manera que es va trencar la cama (sort del RACC). Una altra duia el fill a fer un Erasmus, però el cotxe va tenir pana (sort del RACC). N'hi ha un, també, que se’n va a Mèxic, diria, i té mal de panxa. No eren cagarrines. Era apendicitis (“la pendis”, que en dèiem de petits) i el van tornar a casa en un avió medicalitzat (sort del RACC).

“Hola, Montserrat, es correcto?”, pregunta la veu de dona amb accent colombià. “No, no, no es correcto”, crida la senyora Prim, mentre s’ajusta el sonotone. “Mire, le hablo en relación a la dirección de la calle Salamanca, es correcto?”, fa, llavors, la veu de dona amb accent colombià. I ella llavors li vol dir que no, que ni una, però s’atura, de cop, i en lloc de penjar diu: “Digues, digues... Entens el català?”.

Estimada Anna Manso, t’escric, mitjançant el sistema epistolar que ens sol caracteritzar als lletraferits, perquè l’altre dia escrivies un article a l’ARA que em va omplir el cor de sutge. Es deia: “Persona que no em coneixes de res, no em diguis guapa”. Hi explicaves, farta de la pressió estètica, les vegades que els homes et diuen això. Amb exemples. En una botiga de telèfons, al súper, en un restaurant... Deies que això no va de bellesa i que als homes, en canvi, no els ho diuen.

A la porta del lavabo de dones i gent d’ambdós sexes en cadira de rodes de l’empresa pública ha aparegut un adhesiu rodó de color vermell que diu: “Lavabo menstrual. Lloc apte per dipositar-hi compreses i tampons”. Vatua el woke. Gràcies, molt amables. Quina sort, tu.

Li pregunto com està la mare, perquè sé que hi ha anat, uns dies, a cuidar-la, que és molt velleta. És el treballador del banc on tinc la hipoteca, dels pocs treballadors que queden als bancs, amb taula, ordinador, papers i bolígraf. M’assec a la taula. “Deus estar cansat d’explicar-ho...”, li dic. I fa: “No, no gens. En tinc ganes...”

Un cop més, la senyora R. va dir a la família que el lavabo estava molt brut, que no podia ser això de dutxar-se i no treure els pèls del xuclador, que la tassa estava fastigosa, com la d’una pensió barata, que no podia ser. I els fills i el marit, un cop més, li van prometre que ho netejarien (dissabte, que entre setmana van molt cansats). Diumenge, la senyora R. va enviar una foto de la brutícia –augmentada– al xat familiar. Avui, abandonada tota esperança, arriba de la feina (fa de correctora en una editorial) i s’hi posa.

Quan els gats del carrer senten el soroll del cotxe, atrotinat, surten dels amagatalls, perquè ja saben que és el moment de menjar.

Deixa la motxilla a terra, als peus, perquè hi duu l’ordinador i pesa molt. Es treu la jaqueta, que al tren hi fa molta calor, la plega i se la penja del bracet. S'asseuria a terra o s’ajupiria, si no fos perquè està prohibit i perquè va entrant i sortint gent. Es repenja com pot al seient del costat de la porta. Potser algú baixarà a Sarrià. Si no, fins a Sant Cugat segur que no hi haurà cap seient lliure. Baixa a Terrassa, on agafarà el tren per anar fins a Manresa. Una hora. Treu el mòbil i comença a llegir el diari. Hi ha algun article del cap de setmana –el de política, el de vins, el de llibres– que no es perd.

No és massa alt, ni massa baix, ni massa gras, ni massa prim, és l’ós del conte temperat. El que no vol la sopa ni freda, ni calenta, la cadira, ni dura, ni tova. Hom ja pot entendre que és d’aquells que, per fer servir l’expressió televisiva, “es cuida”. Com a calb, es rapa (es fa rapar) els quatre pèls del cap i de la barba, de color blanc. Duu uns pantalons texans, netíssims, i unes sabates d’esport, a les quals ja es veu que hi ha passat un drap amb alcohol, per mor de les taques. La camisa és de quadres, no li cal americana. Al braç dret, li penja la jaqueta, plegada amb cura. A l’espatlla esquerra, una motxilla, també neta, amb tot de compartiments tancats (imagino que) plens de llanternes, brúixoles, llibretes.

Des de la finestrella, un conductor li crida: “Però què fas?! És que què fas?!” I tot seguit mastega: “Tuestastonta? Eh? Tontalcul!” La dona somriu i toca l’ase. “Portem quatre dies de setembre i ja estem així i...”, es queixa. No acaba la frase, però s’entén què vol dir. Ara el conductor li toca la botzina. “Que sí, que sí...”, exclama ella com si parlés amb algú a qui se li dona la raó “com als bojos”. Tot seguit, somriu, i a través del retrovisor se’m mira. “Els colors groc i negre ja se sap, oi?”, exclama. Baixo del taxi. En una terrassa al carrer hi ha un pare que esmorza amb el fill petit. El fill petit juga amb l’entrepà (un brioix de pernil dolç i formatge) perquè diu que no té gana, encara. “Vols que demani el compte i marxem?”, crida el pare. “Perquè ho puc fer! Mira, ho faig! El compte!” El nen s’encongeix d’espatlles. Ja es veu que està acostumat als crits paterns.

“A mi és que se’m moren totes les plantes, no em duren”, diu. I ho diu amb orgull, amb una complaença que li fa fer una boqueta premuda, mig de tortuga, mig de muppet. “No sé què em passa que se’m moren totes”. I afegeix, esclar: “És que soc... Soc un desastre”.

Hola, bon dia, que pots parlar? Ah, no! Soc la Mariona Herèdia, sí, la meva mare et va enviar un e-mail, te’n recordes? Per si et podia entrevistar per al TdR. Vas dir que sí, que avui t’anava bé. Vull dir... Perdó… Va dir que sí, que li anava bé.

“Ei, hola!”, li diu l’home, alçant el braç. I s’aixeca, somrient. La dona asseguda davant d’ell també s’aixeca i li apropa la cara, per fer-li dos petons. “No ens coneixes!”, endevina l’home. “N...no...”, fa ella, que passava per allà i es mirava el bar, justament, per anar-hi a llegir una estona. “Som companys de feina del teu marit”, li diu la dona. I tot seguit rectifica: “Érem, érem... Ja fa anys que estem jubilats. Seu, seu, un moment”. I ella, doncs, s’asseu amb ells a la tauleta de marbre. Hi ha dues tasses de cafè i dos gots d’aigua. També demana un cafè, i el cambrer també li porta un got d’aigua.

Ajaçat al sofà (perquè ha dormit molt malament i està cansat des que s’ha llevat) es mira les xarxes socials al mòbil. Entre el vídeo d’un concurs de menjar frànkfurts i la notícia sobre els jugadors que podria o no podria comprar el Barça, li apareix la publicitat d’unes píndoles per reduir el “cortisol”. Hi ha la foto d’un full de paper amb un text curt escrit a mà, en bolígraf de dos colors, perquè, justament, no sembli un anunci. Hi diu: “Prou de nits donant-li voltes a tot. Prou de menjar per ansietat. Prou de saltar a la mínima”. I tot seguit, una explicació. Es veu que els nivells elevats de cortisol, que és l’hormona de l’estrès, provoquen aquests símptomes, i d’altres, com la ira, la falta de sentit de l’humor, el cansament tot i que no facis res, la pèrdua de memòria, les tremolors, la diarrea...

El crític de música demana un cafè amb llet en got amb posat seriós. “Uncafemlletamgot”, diu. S’asseu a la taula del racó i obre l’ordinador. A casa seva estan fent obres i no hi ha qui hi treballi, entre el soroll i la pols. “Un espectacle sense muscle”, tecleja, amb les celles corrugades i la boca com una U al revés. Són les nou del matí, i té dues hores per enviar la crònica del concert d’ahir, d’uns debutants que tenen molt d’èxit, que li semblen patètics. A la taula del costat hi ha una dona que ha demanat entrepà de formatge i que ara es mira el diari al mòbil. Dues iaies, amb el carro d’anar a comprar, esmorzen amb cava. Un home, sol –que ja es veu que és professor– menja entrepà de pernil.

Camina, amunt i avall pel carrer, i rumia. Rumia com la sorprèn sentir els tertulians de la ràdio de cap de setmana –no els de política dels dies de cada dia– tan alegres i amb aquests riures encomanadissos. Com riuen i com fan riure, també, el presentador. Semblen tan contents... Riuen per una cançó, per una notícia divertida, a la qual fan punta. Expliquen, com de passada, coses de les seves vides. Com condueix, de malament, el tertulià, i el que li va passar un dia que no recordava on havia aparcat, perquè és així de despistat. Com va rebre un paquet d’Amazon amb el tint posat al cap la tertuliana, com el gos de l’altre tertulià es va menjar els canelons del dinar... I vinga a riure.

Va amb uniforme de treball: pantalons blancs, crocs blanques, bata de ratlles blaves i blanques. Neteja el terra, netíssim, amb això que en diuen una mopa. L’establiment és de cuines i banys de luxe, però al cartell del damunt del gros aparador de vidre s’hi pot llegir, en lletres grosses, el nom d’una marca de rajoles de ceràmica. Les instruccions que la dona deu tenir són, sobretot, que el terra –que és l’emblema de la marca– estigui impecable.

El telèfon ja m’avisa: “Presumpta trucada brossa”. “Hola, pregunto por Susana”, em diu la veu femenina. Doncs no és presumpta. És brossa. El to de veu i el soroll de fons ja ho indiquen. “No, no, t’equivoques”, li dic jo, “aquí no hi viu cap Susanna”. Però la veu femenina, ràpidament, després del meu “t’equivoques”, em pregunta si està trucant al número tal, el meu. “Sí, estàs trucant a aquest número que dius. Però no em dic Susanna ni hi ha cap Susanna al meu voltant”. No m’ha entès, ni tan sols m’ha escoltat. Estava preparada per a un “no”, i ràpidament diu: “Ah, de acuerdo, pero yo llamaba a este número. ¿Con quién tengo el gusto de hablar?”. Entenc que és un truc. Diuen un nom qualsevol. El de màrqueting els ho deu haver aconsellat. “Però no vull parlar amb algú que es pensava que trucava a la Susanna. No penso ser-ne el recanvi”, li dic. Però no, no m’escolta, perquè el de màrqueting també li deu haver dit que no pari de parlar encara que la no-Susanna vagi dient que no, que no, que no vol res. Els dos monòlegs se solapen. Em costa penjar. Hi ha una part de mi que m’impedeix deixar algú amb la paraula a la boca, però al mateix temps, hi ha una part de mi que no suporta la mala educació aliena, que algú parli i no escolti, que no faci ni una pausa. Per tant, com més educada sigui jo, deixant-la parlar, més maleducada serà ella, no deixant-me parlar a mi. (I ara, per cert, em pregunto com es faria, en aquest cas, el pronom que substituís “a mi”? “No deixant-m’hi”?). Només tenen una part bona, aquestes trucades. Saps perfectament que no són una estafa telefònica. Els estafadors els reconeixes a l’instant perquè són molt amables i educats. El “bon dia” d’un estafador ja el voldrien molts.