Aquest és el meu últim article a l’ARA. Me’n vaig per motius administratius - deixem-ho aquí- després d’escriure ininterrompudament i amb total llibertat -que agraeixo- des del principi.

El judici per assetjament moral i patiment a la feina que se celebra a França contra la que havia sigut una de les principals empreses públiques del país, France Télécom, ha quedat vist per a sentència després de gairebé tres mesos de sessions ininterrompudes.

Resulta, doncs, que l’acord de lliure comerç acabat de firmar amb els països de Mercasur (l’Argentina, el Brasil, l’Uruguai i el Paraguai) és una victòria en contra de l’onada de proteccionisme: “La UE es reivindica amb aquest acord com un bastió del lliure comerç en una època marcada per les polítiques proteccionistes dels Estats Units i la Xina”, llegim en un dels principals diaris d’Espanya, una opinió compartida per l’àmplia majoria de mitjans de comunicació al donar la notícia de la històrica firma.

Què hi porta a la maleta un refugiat? ¿Què és el que escull d’entre tots els seus objectes quan ha de deixar la casa a correcuita? ¿Com és aquesta primera caminada, aquesta fugida cap a un destí incert i un viatge probablement sense retorn?

L’ésser humà deu ser l’únic animal que davant la desorientació i la incertesa actua amb una excitació febril fora de tota mesura, inflada per un plaer irrefrenable a l’autodestrucció.

Un ecologista britànic, nomenat ministre dels boscos al Gabon! La notícia ha causat gran sorpresa. No només per la personalitat de l’home que ha pres la decisió, el president Ali Bongo Ondimba, fill d’un dels polítics més corruptes de l’Àfrica -i més complaents amb les xarxes de corrupció occidentals que el van mantenir al poder durant quaranta anys, i que ara fan el mateix amb el seu fill-, sinó també perquè el flamant ecologista, Lee White, nascut a Manchester, amb doble nacionalitat britànica i gabonesa, té la missió de salvar els boscos de la devastació a què estan sotmesos per la mateixa administració d’Ali Bongo.

Europa serà un espai de mobilitat de les persones o no serà.

19empleats que es van suïcidar, 22.000 que van ser acomiadats. I una frase d’una perversió premonitòria -molt ben pagada- del conseller delegat de l’empresa, Didier Lombard: “Els acomiadaments es faran d’una manera o altra, per la finestra o per la porta”.

Encara hi som a temps. Així ho ha proclamat Robert Watson, el portaveu del grup d’experts de l’ONU sobre la biodiversitat i els ecosistemes (IPBES), després de presentar el demolidor estudi sobre el futur del planeta, en què s’alerta de l’amenaça d’extinció de més d’un milió d’espècies animals i de plantes si els humans no som capaços de canviar la nostra manera de viure i de consumir.

Un dels gestos més vistosos i més esperançadors després del vot de censura que va convertir Pedro Sánchez en el nou president del govern espanyol va ser el permís que es va concedir al vaixell de rescat Aquarius per atracar a la ciutat de València i descarregar els migrants que navegaven a la deriva sense que cap país els volgués acollir.

El dia del llibre vaig estar xerrant amb estudiants de la Universitat de Girona sobre el món d’avui i els reptes de la nostra època. Cap d’ells tenia una idea clara del que havia sigut la Guerra Freda i els semblava una fantasia de la meva generació aquella esperança col·lectiva amb data dels anys noranta segons la qual els principis recollits en la Declaració Universal dels Drets Humans eren el millor de què disposàvem com a humanitat per afrontar la nova època que començava.

El senyor Borrell, ministre d’Exteriors, està posseït per l’autosatisfacció de practicar un humor narcisista que, més que orientar els grans temes, els dinamita i els anul·la. El que podria ser interessant per conversar i discutir acaba banalitzat per la seva disposició a la boutade, sempre acompanyada -som en el món de la imatge- d’una ganyota cínica de superioritat o, si escau, d’una descomunal enrabiada gestual: no li podem negar la capacitat a dir l’última paraula, cop de puny a la taula inclòs.

E l 10 de maig de 1999, quatre dones soles, la germana, la neboda, la sogra i l’esposa, enterraven Fehmi Agani al cementiri de Pristina, executat amb tres trets al cap.

una milícia armada dogon ataca un poblat peul al centre de Mali i mata 180 persones. Destrueix les cases. Roba els animals. Menys d’una setmana després, a la mateixa regió, durant la nit de dilluns a dimarts passat, una altra milícia armada entra en un poblat dogon, els pobladors fugen aterrits i aconsegueixen refugiar-se als pobles veïns, però els atacants aconsegueixen matar quatre homes i dues dones que atrapen mentre fugien. Els homes armats, amb tota seguretat peul, cremen les cases, roben els animals, destrueixen tot el que poden.

Les campanyes electorals de l’era Twitter s’han convertit en un escenari de la paraula il·legible, incomprensible. Curiosament, la paraula és l’element essencial d’aquesta comunicació telegràfica de masses del dit gros. Però la paraula -consulto el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans- no només l’hauríem d’entendre com “allò que és dit”, sinó també com a “mot en tant que serveix per expressar pensament”.

Aquest mes d’abril es compleixen 25 anys del genocidi ruandès. I encara avui, un quart de segle després, no només la justícia és “una abstracció per a les víctimes” -com va dir la fiscal Carla del Ponte quan dirigia les acusacions al TPI per a Ruanda-, sinó que ni tan sols s’han aclarit amb exactitud els mecanismes i les complicitats, internacionals i locals, que van provocar aquell gran assassinat de masses, en què prop d’un milió de persones de totes les edats, principalment tutsis, van perdre la vida en menys de quatre mesos.

La història que sembla no tenir un final i que per això provoca un dolor persistent i continuat va començar a l’aeroport de Damasc el 20 de setembre de l’any 2012.

Al sortir de la sala del cinema, a una hora en què els espectadors érem quatre gats, una senyora molt afectada va comentar amb la mirada plena de llàgrimes, acotant el cap, mentre caminàvem pel passadís del cinema: “Quin món. Quina desgràcia, ¿no li sembla?”

Què passa al Txad que últimament hi ha un pelegrinatge constant d’homes de negocis i polítics de molt alt nivell?

L’última notícia que tinc d’Abu Bakker Elassim, que va ser el pres número 283 a la presó de Guantánamo, és que regenta una pizzeria a Tirana. El dia que els nord-americans el van vendre a Albània juntament amb quatre presos uigurs, l’Abu no sabia res d’Albània, i ni tan sols podia cridar-li l’atenció el fet que precisament el país més pro-xinès d’Europa durant la guerra freda fos el que ara traficava amb els nord-americans.