Aquests dies l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, ha presentat el Pla Barcelona Ciència, que proposa “impulsar l’ecosistema d’investigació i innovació de la ciutat per consolidar Barcelona com a capital europea en investigació i innovació amb l’ajuda de la comunitat científica, empresarial i acadèmica i la ciutadania”. La recerca és, en tots els països avançats, una activitat estratègica objecte de grans polítiques d’inversió pública i de foment de la inversió privada. I, precisament pel seu caràcter estratègic de país, aquestes polítiques formen part de les competències que es reserven el estats. En el permanent conflicte competencial que neix d’una insuficient delimitació de funcions entre l’Estat i les comunitats autònomes, a casa nostra són, parcialment, una competència compartida, encara que l’Estat es reserva el gruix de les actuacions (l’esforç públic català en recerca es duu a terme més enllà de les competències transferides).

EN TOTES LES SEVES accepcions i usos, el coneixement és bo. Aquesta mateixa edició del suplement es fa ressò de l’avançament del projecte Catalunya Sud, Regió del Coneixement. És un bon moment per reflexionar sobre aquest ús del terme; per què és tan rellevant que una regió, que la nostra regió, ho sigui del coneixement?

"La consellera ha destacat que el futur «passa per un desenvolupament del territori i del país sostenible des d’un punt de vista social, econòmic i ambiental»". He escollit aquesta frase d’entrada, extreta d’una nota de premsa del govern de la Generalitat, una nota de premsa qualsevol, perquè el que en vull assenyalar no és el contingut, sinó més aviat la forma, molt comuna i present en el llenguatge polític i mediàtic català, segons la qual la paraula 'territori' es fa servir per identificar una part del país, en una accepció que no és present en cap diccionari: segons el DIEC, 'territori' és una extensió de terra que forma una circumscripció política i administrativa; per al Merriam-Webster, 'territory' és “a geographic area belonging to or under the jurisdiction of a governmental authority”, etc. Parlant de Catalunya, el territori és tot el territori català, no només una part. Així que no seria correcte parlar del desenvolupament del territori i del país, però ens hi hem acostumat. De fet, ho sentim a dir moltes vegades, moltes més del que ho veiem escrit, és cert. I la idea va penetrant... Així, s’acaba visualitzant que Catalunya es compon de dues parts: una sempre elidida, que no cal explicitar perquè és des d’on es parla, i l’altra, el territori.

Els temps són difícils per a tothom, els efectes del desenvolupament desordenat de la globalització, les crisis de governança a tots els nivells (amb dificultats polítiques a tots els països i encara més grans en el cas supranacional) i també la crisi mediambiental lligada al canvi climàtic antropogènic, ens cobreixen d’incertesa. Als catalans, se’ns hi afegeixen les derivades de la nostra crisi de relació amb l’estat espanyol. Es fa difícil vaticinar si ho hem vist tot ja, molt condicionats anímicament com estem tots, siguem partidaris o contraris d’opcions independentistes, per la dur realitat de tenir conciutadans compromesos amb el seu poble, líders polítics i cívics, en presó preventiva per la seva actuació com a tals.

L’Europa dels estats manifesta clara incomoditat amb la crisi catalanoespanyola, que s’afegeix a la creada pel Brexit. Aquesta Europa està en crisi, i la crisi catalanespanyola o la britanicoeuropea en són diferents manifestacions, com també ho són les situacions polítiques complexes d’Alemanya, França, Àustria i tants altres països europeus. En canvi, les regions europees tenen més vitalitat que mai i, sense la responsabilitat de defensar un 'statu quo' estatal, treballen intensament pel desenvolupament de les seves societats, amb un marcat caràcter europeu que segueix les estratègies de desenvolupament intel·ligent, basat en la recerca i la innovació, que la Unió Europea ha establert, una situació digna d’estudi: una Europa política en crisi que conviu amb una Europa de les regions que avança i es desenvolupa, en la seva diversitat. El cas català en representa un escull en el doble sentit: per als estats, com a senyal del camí que indefectiblement hauran de seguir tots en el futur, desaparèixer per fondre’s en un estat europeu de caràcter federal, i per la dinàmica general de desenvolupament regional, ja que Catalunya és una de les regions més importants d’Europa (quarta en població i cinquena en PIB, entre gairebé tres-centes), i actualment no hi és prou present, pel conflicte que viu amb l’estat espanyol. Ningú pot assegurar com acabarà aquest conflicte en el curt termini. A mitjà termini serà indispensable que els estats europeus, i entre ells Espanya, dilueixin la seva sobirania (avui ja minvada) en favor de l’emergència política d’Europa (l’alternativa serà l’acceleració de la decadència europea).

EL PROCÉS QUE VA començar formalment el setembre de fa cinc anys, amb la negativa del president Rajoy a atendre les peticions que li va fer el president Mas (“Mas enterra el pacte fiscal després del no de Rajoy”, La Vanguardia, 20 de setembre de 2012), ha seguit ineluctablement les seves passes, tot i les naturals dificultats, internes però sobretot externes. Tot i l’evidència, es feia difícil imaginar que arribéssim a una situació com l’actual. D’una banda, la tossuda determinació d’una part important de la societat catalana, que ja amb la sentència de l’Estatut va dir prou, fins aquí hem arribat, i que ho ha seguit manifestant any rere any. De l’altra, l’absoluta incomprensió, sordesa i ceguesa de l’aparell de l’Estat (govern Rajoy, però també grans partits i estructures econòmiques i fins i tot la intel·liguèntsia), que ha conduït primer a menystenir totes les manifestacions multitudinàries, titllant en el millor dels casos els ciutadans de manipulables, i després a campanyes de la por (eleccions del 2015, les pensions, l’“europea”...), després a guerra bruta i manipulació informativa i finalment a un clímax d’utilització de l’aparell judicial.