Arreplegant trossets de terrissa descolgats de terres ermes, el narrador d’aquest opuscle tan recomanable afirma: “Em recorden que l’esca de la narració és el buit. No expliquen com es van perdre les vinyes, però revelen l’existència d’un poble que ja no hi és”. L’autor no té l’ambició de recompondre, a partir dels fragments col·leccionats, el plat sencer, la gerra entera. De fet, equipat amb un quadern en què va apuntant idees, intuïcions, citacions d’altri, va seguint traces més o menys esborradisses. Es desplaça fins a Lleida, torna a Barcelona, s’arriba fins a la conca de l’Anoia, recala al seu Bages natal. En el quadern anota tot allò que ha fet desbordar la civilització, l’obra de destrucció d’un neoliberalisme depredador. El seu viatge té a veure amb el lloc, esclar, però també amb el temps. Potser encara més amb el temps. En els darrers cent anys, posem per cas, el lloc –el país– ha canviat substancialment: la fesomia de Catalunya ha esdevingut eminentment urbana. El ciment ha guanyat la terra per golejada. Abans, quan ens arribàvem a un mas per fer una calçotada amb amics, dèiem que anàvem a pagès. Aquesta expressió no sols ha perdut pistonada, sinó que l’esperit que pretén significar està amenaçat.