A principis dels anys trenta, East Aurora era un poble tranquil de l’oest de l’estat de Nova York, als Estats Units. Tothom es coneixia. En aquest llogarret de cases de fusta, Herman Fisher tenia un costum peculiar: anava de porta en porta amb una bossa plena de prototips de joguines. Saludava el veïnat, demanava entrar un moment als menjadors de les famílies amb criatures, deixava les joguines a terra i observava en silenci com els infants les arrossegaven, les feien rodar o n'estiraven les cordes. Si una peça despertava interès, ho anotava; si fallava, la recollia i tornava al taller per ajustar-la. Per a Fisher, aquell procés gairebé empíric era l’única manera de crear joguines que funcionessin de debò.