Soc conscient de la insensatesa que és voler parlar d’intel·ligència artificial just la setmana del Mobile World Congress, l’any en què la IA hi és el principal centre d’interès. I més si és per dir que una de les millors coses que a hores d’ara ens aporta és que no només obliga a precisar millor el seu abast i límits, sinó sobretot a considerar què la diferencia de la intel·ligència humana. O dit sense tant d’autobombo, quina és la veritable especificitat de la condició humana. Fa uns dies, a Substrack, Ignasi Llorente sostenia, amb molta raó, que la IA necessita més filòsofs i menys informàtics. És una bona manera de plantejar-ho. Llorente ho escrivia arran de la notícia que Google busca filòsofs per incorporar-los als seus equips d’IA, i que no els hi vol pas per fer bonic.

1. En mans dels que creuen que tot els està permès i que no hi ha límits a la seva ambició, la intel·ligència artificial (IA), a la qual estan disposats a dedicar els recursos que calguin per fer-ne el marc de dominació de la societat, s’està convertint en la gran redempció que apunta a una autèntica mutació de la condició humana. Ara mateix ja hi ha qui diu que la IA pot tenir sentiments i sensibilitat, és a dir, que pot desafiar la singularitat humana. ¿És possible creure que la IA pugui substituir la complexa i arbitrària economia del desig dels humans? Una màquina, per molta capacitat de captar i combinar la informació que tingui, ¿serà capaç de viure l’amor i l’odi, el desig i la fúria, la fascinació i l’horror, el plaer i el sadisme, com és propi dels éssers vius i en particular dels humans, a través del seu complex sistema perceptiu? ¿I què seria d’aquest món si arribéssim en aquest punt, amb poders capaços d'imposar-nos, amb presumpta legitimitat científica, la manera d’estar aquí? No és nou: hi ha hagut tràgiques experiències molt barroeres d’aquestes pretensions. Sense anar gaire lluny, ¿què foren sinó, els totalitarismes del segle XX amb les seves variants nazis, feixistes i comunistes?