El gran viatge èpic fundacional de la mitologia política i cultural nord-americana és el que durant la segona meitat del segle XIX i principis del XX va portar els pioners i els colons de l’est del país cap a l’oest. Era el periple alhora concret i simbòlic que anava de la civilització jeràrquica, formiguejant i injusta de les primeres ciutats –Filadèlfia, Nova York, Boston...– cap als deserts, les planures, els boscos, els rius i les muntanyes d’un vastíssim territori on la promesa d’una vida lliure, igualitària i pròspera era concebible i factible. A El consol de la intempèrie, una autoficció de Gretel Ehrlich (1946) publicada originàriament el 1985 i ara apareguda per primer cop en català en una traducció fiable de Yannick Garcia, se’ns explica un viatge individual invers a aquell viatge col·lectiu fundacional.