La xocolata ens fa feliços. És popular, ho sap tothom i no és profecia. És ensumar-la o parlar-ne i el nostre estat anímic canvia. I és així perquè la ciència assegura que connecta amb unes molècules que fabriquem, les endorfines (les anomenades "hormones de la felicitat") i la serotonina, i aleshores generen una sensació de benestar, plaer i relaxació emocional.

El pistatxer s’ha estès com una marea verda pel camp català, concretament al canal Segarra-Garrigues i als canals d’Urgell. És un arbre de capçada ampla, d’aquelles que donen bona ombra i que són boniques de contemplar. Però no és per la seva bellesa visual que en deu anys se n’ha triplicat la producció, sinó perquè el festuc és una maragda, una pedra preciosa que només té beneficis i un únic desavantatge possible. Abans d’esmentar-los, deixeu-me que us indiqui les dades que mostren l’amor que professa la nostra pagesia pels festucs: el 2015 van produir-ne 310 tones; aquest 2025 passat, 638.

El fetge de bacallà en llauna de conserva el trobareu al costat de les llaunes de sardines, de musclos i d’escopinyes. La marca catalana Dani, amb seu a Vilassar de Mar, que la ven a 2,80 euros, és una de les que l'elabora. M’expliquen, els responsables de l’empresa, que la proposta “ha crescut en vendes de manera molt significativa” en els últims anys malgrat que "la reina indiscutible continua sent l’escopinya i, en segon lloc, el musclo". De fet, van pensar a fer-la perquè hi van veure una oportunitat de mercat per oferir "un producte de qualitat alta i amb una identitat gastronòmica molt potent". Ells mateixos em continuen explicant que, per preparar-la, "fan ús exclusivament del bacallà de l'Atlàntic Nord, conegut científicament com a Gadus morhua", i que és "l'espècie per excel·lència, la més apreciada en el món de la gastronomia i la que ofereix les millors característiques organolèptiques i nutricionals".

Els iogurts alts en proteïna són tendència. En veureu a totes les lleixes de refrigerats. Tenen un preu més alt de l'habitual, i estan dissenyats i difosos de tal manera que sembla que siguin els més saludables del món. Però anem a pams, perquè els iogurts, per definició, sempre han aportat proteïnes al nostre organisme; per tant, si el producte en porta més quantitat, hem de pensar si realment les necessitem.

Els llegums es poden menjar com si fossin un plat de pasta italiana. A falta de botigues tradicionals que venguin els llegums cuits o a falta d’hores de què puguem disposar de temps per posar-los en remull i després bullir-los a casa, la indústria alimentària ha fet un pas endavant i ha inventat la pasta de llegums. En aquest cas, la indústria s'ajusta a les exigències que hem de fer-los com a societat perquè faci productes bons i de qualitat.

Els intolerants a la lactosa poden menjar formatges fermentats, i la gran sort que tenen és que n’hi ha molts que ho són: el serrat, el garrotxa o el blau. I més. D’estrangers, el brie, el parmesà, el gruyère, el manxego i molts altres. Si un formatge està fermentat vol dir que bacteris com el lactobacil hi han sobreviscut i han aconseguit transformar la lactosa de la llet en àcid làctic, que ja és una història ben diferent, fins al punt que els intolerants a la lactosa en poden menjar.

Durant deu anys, una marca catalana de iogurts ha fet servir el lema “Tot comença a dins” per referir-se als beneficis nutricionals d’ingerir-ne. I és cert, els iogurts són uns fermentats, i menjar-ne millora la microbiota intestinal, la fa forta, florida, com un bosc verd dens. Com més densitat, millor, perquè els virus no hi podran penetrar i, per tant, no faran mal a l’intestí. La bona notícia és que, amb les olives de les nostres oliveres, hauríem pogut fer la mateixa campanya. Les olives, com els iogurts, els quefirs, els formatges, els cogombrets, els escabetxos o els envinagrats en general, són un fermentat i, per tant, aporten mil milions de bacteris actius al nostre organisme.

L’insecte anomenat cotxinilla, que acostuma a viure a les figueres de moro, és el que fa servir la indústria alimentària com a colorant per al pernil dolç, el fuet, la mortadel·la, el xoriço i també els iogurts i caramels de maduixa. Com que si llegíssim a les etiquetes cotxinilla (Dactylopius coccus) potser ens ho pensaríem dues vegades a l’hora de comprar tots aquests productes, hi ha altres expressions, permeses, que es fan servir alternativament: E-120, àcid carmínic o bé carmí. I dit sigui dit de passada, aquest mateix component, el carmí, és el que fa servir també la cosmètica per crear els pintallavis vermells.

Si sou dels que us banyeu al mar, segur que sabeu que hi ha una por que s'estén com la calor a les nostres platges: la por a les meduses urticants, aquelles que us poden deixar una picada si hi topeu sense voler quan es traslladen pels corrents marins. A casa nostra, la cuinera Carme Ruscalleda va demanar permís per cuinar-ne a la Unió Europea el 2013 i el 2014. Ella n’havia menjat per primera vegada el 2003 al Japó en un restaurant xinès, i li havien agradat; especialment la textura, que li havia recordat el cartílag de l’aleró d’un pollastre. El gust també el va destacar, perquè era dolç. I, per si no n’hi hagués prou, Ruscalleda va investigar-ne les propietats nutricionals: menjar meduses pot reduir el colesterol i millorar el funcionament de les articulacions, a més de conservar amb salut la pell i els cabells.

És una conversa popular, de carrer, que arriba puntual quan tornen les calçotades. Hi ha prou calçots per a tantes calçotades que es fan en cases, masies i restaurants? En una època de lliure circulació d’aliments que entren als nostres mercats provinents de tot el món, la pregunta és més adequada que mai. ¿Pot ser que els nostres pagesos dobleguin l’espinada per conrear els millors calçots del món però que els que es venen als mercats procedeixin d’altres països i no hagin passat els mateixos controls de qualitat que els nostres? La resposta, si més no així ho indiquen les dades, és que no. Mengem calçots catalans.

És un debat etern, que ha enfrontat italians amb la resta del món. La pasta, poc o molt cuita? Al dente o toveta? Al martell o tipus sopeta? La ciència hi ha dit la seva, i ha desfet dubtes: com menys cuita estigui, millor, perquè aleshores serà més saludable. Clavar la dent a la pasta, mossegar-la bé per digerir-la és bo perquè aleshores l’índex glucèmic no augmenta amb rapidesa, i aquest fet és essencial per a l’organisme, i per tenir energia a llarg termini, també, afirma la nutricionista Anna Grífols.

La salsa de tomàquet és un producte molt popular. Va bé per preparar un sofregit ràpid, per posar-la per damunt d’uns macarrons que no volem menjar-los vidus, és a dir blancs, i per a qualsevol altre plat en què vulguem posar sabor. La indústria alimentària ho sap, que hi tenim tirada, per això en preparen de tots els tipus, mides, formats i gustos. I, si no, contempleu les lleixes del vostre supermercat habitual: els pots de salsa de tomàquet s’hi alineen. Per quin ens decidim? Sense mirar-nos-hi gaire, o mirant-nos-hi molt, ens fixem en el preu que més se’ns adiu a la butxaca, i probablement també en el que s’anuncia amb les paraules casolana o artesà, que ens fa pensar que serà el millor. Ara bé, segons la dietista-nutricionista Anna Grífols, hem de treure la lupa per llegir bé els ingredients. Si no, podria ser que ens emportéssim a casa un pot de tomàquet que té de tot i molt poc de l’ingredient principal: el tomàquet.