Aquest matí de dissabte farà només dues setmanes que ens vam llevar, primer i sobtadament, amb la notícia dels bombardejos sobre Caracas –prop de 100 morts impunes i ja oblidats–. De seguida, a ràdio encesa, mòbil hiperconnectat com aquells jorns en què tothom recordarà on era i què feia, amb la retransmissió en directe del segrest del president veneçolà Nicolás Maduro i la seva dona, Cilia Flores. Podien haver passat moltes coses i encara sorprèn el poc que ha passat. L’endemà, això rai, el càrtel de Los Soles desapareixia del text d’acusació de la fiscalia. Només surava petroli i ideologia al putsch de Trump. Circulin. I sí: fa només 15 dies de la Doctrina Donroe –i alhora fa dos segles de la Monroe. I tanmateix ens sembla ja una eternitat –els quinze dies i també els dos segles. A la corda fluixa de la rifa caníbal de l’any encetat, el dubte espès de qui serà el proper en rebre: Groenlàndia, l'Iran, Colòmbia, Cuba, Mèxic, Gaza de nou o Ucraïna altre cop. I la UE fent el paperina. Ha arrencat el 2026 amb el poti-poti de la confusió, el comiat del món d’ahir i traginant per diversos penya-segats que ja veurem on ens duen, perquè si ja sabem com ha començat l’any, l’important de debò és implicar-se perquè no acabi com alguns pretenen. Pornogràficament, hi ha aquesta brutal declaració del lloctinent Stephen Miller, intramurs i extramurs, que ho ha fet saltar pels aires tot plegat: "El món real està governat per la força i el poder: aquestes són les lleis de ferro del món". La brutalitat reivindicada arriba arreu: Delta Force ja és al món allò que l’ICE és a casa. Una mateixa crueltat, dins i fora, però amb resistències fora i dins. I amb Renee Nicole Good abatuda per un agent que havia combatut a l’Iraq. Quan Trump mata per igual de portes enfora que de portes endins.