EN TOTES LES SEVES accepcions i usos, el coneixement és bo. Aquesta mateixa edició del suplement es fa ressò de l’avançament del projecte Catalunya Sud, Regió del Coneixement. És un bon moment per reflexionar sobre aquest ús del terme; per què és tan rellevant que una regió, que la nostra regió, ho sigui del coneixement?

"La consellera ha destacat que el futur «passa per un desenvolupament del territori i del país sostenible des d’un punt de vista social, econòmic i ambiental»". He escollit aquesta frase d’entrada, extreta d’una nota de premsa del govern de la Generalitat, una nota de premsa qualsevol, perquè el que en vull assenyalar no és el contingut, sinó més aviat la forma, molt comuna i present en el llenguatge polític i mediàtic català, segons la qual la paraula 'territori' es fa servir per identificar una part del país, en una accepció que no és present en cap diccionari: segons el DIEC, 'territori' és una extensió de terra que forma una circumscripció política i administrativa; per al Merriam-Webster, 'territory' és “a geographic area belonging to or under the jurisdiction of a governmental authority”, etc. Parlant de Catalunya, el territori és tot el territori català, no només una part. Així que no seria correcte parlar del desenvolupament del territori i del país, però ens hi hem acostumat. De fet, ho sentim a dir moltes vegades, moltes més del que ho veiem escrit, és cert. I la idea va penetrant... Així, s’acaba visualitzant que Catalunya es compon de dues parts: una sempre elidida, que no cal explicitar perquè és des d’on es parla, i l’altra, el territori.

La periodicitat mensual d’aquesta columna i el fet de no saber descartar un dels temes d’actualitat transcendents per a la nostra regió fa que, en aquesta ocasió, la dediqui a dues qüestions ben diferents. Fa uns dies els alcaldes de Reus i Tarragona van signar un acord de posicionament conjunt sobre el desenvolupament d’infraestructures de comunicació. No cal insistir en el seu caràcter estratègic en qualsevol política de desenvolupament econòmic i social. El que és remarcable, mereix reconeixement i tindrà grans repercussions en el futur és que per primer cop les dues ciutats més grans de la nostra regió han arribat a acordar la seva posició en el desenvolupament futur de les nostres grans infraestructures, en una demostració de responsabilitat global en el desenvolupament comú, més enllà dels límits i interessos particulars del municipi respectiu. No tinguem dubtes: el seu posicionament tindrà efecte i ens mostra el camí de la governança regional, com a element clau per a la planificació i el desenvolupament Independentment del contingut concret de l’acord, cal felicitar els dos alcaldes.

Els temps són difícils per a tothom, els efectes del desenvolupament desordenat de la globalització, les crisis de governança a tots els nivells (amb dificultats polítiques a tots els països i encara més grans en el cas supranacional) i també la crisi mediambiental lligada al canvi climàtic antropogènic, ens cobreixen d’incertesa. Als catalans, se’ns hi afegeixen les derivades de la nostra crisi de relació amb l’estat espanyol. Es fa difícil vaticinar si ho hem vist tot ja, molt condicionats anímicament com estem tots, siguem partidaris o contraris d’opcions independentistes, per la dur realitat de tenir conciutadans compromesos amb el seu poble, líders polítics i cívics, en presó preventiva per la seva actuació com a tals.

L’Europa dels estats manifesta clara incomoditat amb la crisi catalanoespanyola, que s’afegeix a la creada pel Brexit. Aquesta Europa està en crisi, i la crisi catalanespanyola o la britanicoeuropea en són diferents manifestacions, com també ho són les situacions polítiques complexes d’Alemanya, França, Àustria i tants altres països europeus. En canvi, les regions europees tenen més vitalitat que mai i, sense la responsabilitat de defensar un 'statu quo' estatal, treballen intensament pel desenvolupament de les seves societats, amb un marcat caràcter europeu que segueix les estratègies de desenvolupament intel·ligent, basat en la recerca i la innovació, que la Unió Europea ha establert, una situació digna d’estudi: una Europa política en crisi que conviu amb una Europa de les regions que avança i es desenvolupa, en la seva diversitat. El cas català en representa un escull en el doble sentit: per als estats, com a senyal del camí que indefectiblement hauran de seguir tots en el futur, desaparèixer per fondre’s en un estat europeu de caràcter federal, i per la dinàmica general de desenvolupament regional, ja que Catalunya és una de les regions més importants d’Europa (quarta en població i cinquena en PIB, entre gairebé tres-centes), i actualment no hi és prou present, pel conflicte que viu amb l’estat espanyol. Ningú pot assegurar com acabarà aquest conflicte en el curt termini. A mitjà termini serà indispensable que els estats europeus, i entre ells Espanya, dilueixin la seva sobirania (avui ja minvada) en favor de l’emergència política d’Europa (l’alternativa serà l’acceleració de la decadència europea).

El dia d’eleccions es passa de les paraules als números, de la campanya al recompte de vots. Abans de tornar a la paraula, és moment de fer parlar els números. Què ens diuen els resultats de les eleccions al Parlament a Tarragona? La pregunta demana perspectiva. I la que ha dominat la campanya, les eleccions i està dominant les discussions i negociacions és l’eix nacional. Els resultats de Tarragona, en comparació amb els del 2015, mostren que amb un creixement mínim d’electors (un 0,8%) han crescut sensiblement els votants, un 6,5%, i, per tant, la participació (un 4,2%). Per altra banda, ha disminuït força el nombre de vots a partits extraparlamentaris (per efecte de la desaparició d’Unió Democràtica). Amb tot plegat, el nombre de vots amb representació parlamentària ha augmentat força, en gairebé 39.000 persones (9,8%). Malgrat l’increment global, tres forces han perdut votants: el Partit Popular (45,4%), la CUP (42,2%) i Catalunya en Comú - Podem (un 11,8%, en relació a Catalunya Sí que es Pot). ¿I com s’han distribuït els vots perduts i els nous? 28.326 a les forces que el 2015 es van presentar sota la candidatura Junts pel Sí, 40.451 a Cs i 3.001 al PSC.

LA SOCIETAT CATALANA viu circumstàncies polítiques excepcionals, difícils, doloroses i de pronòstic incert. Des de fa uns anys, dominen tota discussió, anàlisi i decisió política. I és natural que sigui així: què hi ha de més important per a una nació que plantejar-se la seva constitució en país independent? I encara més quan aquest projecte s’enfronta amb totes les circumstàncies adverses imaginables, des de la natural resistència de l’estat espanyol fins a la manifesta incomoditat de la major part d’estats europeus, per raons diverses (inoportunitat enmig del Brexit, ressò en problemes nacionals propis, por d’inestabilitat al sud d’Europa, pes d’Espanya en el conjunt...). I també la que és, potser, la més determinant: l’extensió del desig d’independència al llarg del país, que no ha pogut ser mesurada, encara, fefaentment.

L’art i i la cultura són fortaleses d’Europa. Són font de valors i d’identitat, a més de contribuir al benestar, a la cohesió social i al sentiment de pertinença. La història ens hi ha portat i, dins la història, les civilitzacions grega, romana i àrab n’han definit els fonaments. No és d’estranyar, doncs, la concentració de riquesa cultural i artística que es dona en països europeus grans com Itàlia i Espanya, els països amb més presència a la llista Unesco del patrimoni mundial. I la nostra regió, el sud de Catalunya, hi contribueix significativament, amb Poblet, l’art rupestre i Tàrraco.

LA VIOLÈNCIA AMB què es va produir la intervenció policial durant el referèndum de l’1-O ha protagonitzat bona part de les anàlisis de l’extraordinària jornada. Una altra bona part de les anàlisis remarquen l’excepcional mobilització i actuació de tota la ciutadania, des de la matinada, custodiant col·legis electorals fins a completar els recomptes, custodiant urnes i vots. Molts fets extraordinaris que en tapen un altre que voldria remarcar: el protagonisme d’internet durant tot el dia, i el paper cabdal que van tenir milers de ciutadans anònims, la gran majoria molt joves, nadius digitals, que van guanyar la batalla de les IP.