“It’s the most wonderful time of the year” diu Andy Williams. Jo també. M’encanten aquestes dates per tot el que signifiquen, evidentment, i per la seva incomparable posada en escena. Nadal és una embriagadora explosió de llum i elements icònics reconeixibles arreu del planeta. És un gran espectacle amb un estilisme que s’ha anat construint i enriquint al llarg del temps. I enguany, amb el que està passant, sembla que, majoritàriament, encara ens hi volguem esmerçar més per reivindicar l’alegria de viure i la nostra forma de celebrar-la. Si més no, la meva ciutat llueix esplèndida.

MALGRAT QUE POT semblar el contrari, l’amor és una cosa força empírica. Com tots els sentiments, diríem que pertany a l’esfera immaterial i que és la sublimació de l’ànima, però a la pràctica només sabem que existeix quan es du a terme. Si no em demostres amb fets que m’estimes, el teu amor no és real. Si em dius que m’estimes molt però mai no em cuides ni ets al meu costat quan ho necessito, no tinc manera de comprovar-ho. Si proclames estimar la teva terra però mai no fas res per defensar-la o protegir-la només són parole, parole.

AQUESTA DIADA VAIG tenir el privilegi de ser convidada a fer la glosa institucional a la meva ciutat. Per desgràcia, el nostre país està en hores baixes. En molts moments sento que l’única cosa que vincula la Catalunya d’avui amb els meus mites, tret de les tradicions i expressions folklòriques i, òbviament, la terra física que trepitgem que no han pogut manllevar-nos ni esborrar o falsejar, és el català. Quan penso en Ramon Muntaner, l’únic cronista de tota l’Europa medieval que fou pròpiament el cronista d’una nació, narrador de les gestes de Jaume I i Pere el Gran –l’anomenat “hereu de Catalunya”, de tal braó, prestigi i carisma que tots uns Shakespeare, Dant i Bocaccio se’n feren ressò a les seves obres–, recupero una mica l’amor propi.

“LA VIDA EM SEMBLAVA millor quan dèiem efectivy wonder”. Llegit a Twitter la setmana passada. Dos-cents quaranta caràcters (sovint molts menys) que em poden travessar el cor com una fletxa i reconfortar-me, fer-me riure durant tot el dia cada cop que ho recordo o respirar alleujada sabent que encara hi ha vida intel·ligent al planeta. Quina màgia poder comprovar que hi ha algú altre, de vegades a l’altra punta de món, que està pensant i sentint exactament el mateix que jo. En el cas de la piulada, es tracta d’aquella nostàlgia rara que tots experimentem resumida magistralment en una sola frase que només és apta, esclar, per a boomers.

EN EL PUNT MÉS àlgid de la pandèmia, quan estàvem tots confinats en un escenari impensable feia tan sols unes setmanes, quan ja havíem entès que això anava de debò i començàvem a estar força espantats, la meva mare va patir una caiguda greu. Vam fer cap a l’Hospital Sant Joan de Reus just en el moment que la darrera cosa que es volia era anar a petar a un hospital. En aquell moment, em vaig prometre que el meu proper article, quan fos, el dedicaria al seu personal. No perquè ara toqui aplaudir i donar premis als sanitaris o perquè abans no sabés que fan una de les feines més difícils i compromeses. No per quedar bé ni per una solidaritat efímera que de seguida queda desbancada per l’adhesió a un altre col·lectiu visibilitzat per les circumstàncies o la bona causa de torn. Sinó per una necessitat personal d’expressar la meva admiració per la forma com el personal de l’Hospital de Reus –el cas concret que he conegut de primera mà– ha reaccionat a la conjuntura.

PEL QUE FA A LA darrera polèmica lingüística fabricada pels colonialistes, un exemple de manual. Entro en una botiga reusenca centenària. La llengua materna del seu propietari és el català i, com sempre, parlem en català. Mentre espero que em donin l’encàrrec, entra un client que parla castellà i ell se li adreça en castellà perquè és un comerciant que, si pot, parla amb cada client com el client parli. Fins aquí, un bon professional de l’art de vendre.

SEGUR QUE SABEU l’acudit de l’individu que queda penjat dalt d’un campanar durant unes inundacions. Cada cop que intenten rescatar-lo (primer una barca, després una llanxa, finalment un helicòpter), rebutja que l’ajudin tot dient: “No, gràcies. Tinc fe en Déu i segur que ell em salvarà”. El nivell de l’aigua continua pujant i, en acabat, s’ofega. Quan arriba al cel li pregunta a Déu per què no l’ha salvat, i Déu li respon: “¿Que no t’he intentat salvar? T’he enviat una barca, una llanxa i un helicòpter!”

L’ENCESA DE l’enllumenat de Nadal em fa pensar cada any en la importància de la llum en general i, concretament, en relació als carrers de les nostres viles i ciutats. Les embelleix i les omple de caliu durant aquestes dates però, també, les fa molt més segures. En el Londres victorià escassament il·luminat per fanals de gas, Jack l’Esbudellador hi va sembrar el terror. Mai no el van enxampar. A la capital britànica, la criminalitat només va descendir exponencialment quan va millorar l’enllumenat públic, sobretot en barris com Whitechapel, i els delinqüents van perdre la protecció de les ombres.

JA FA MOLTS ANYS QUE escric articles i participo en debats. Abans em resultava fàcil trobar temes fora de la política, però ara se’m fa gairebé impossible. Cada dia passa alguna cosa políticament i humanament rellevant: una nova detenció, una nova vulneració de drets, una nova humiliació, una campanya electoral miserable, els resultats, les primeres reaccions… Qualsevol altre tema em sembla banal (la cuina de tardor, les migranyes, els destins vacacionals de moda) perquè el Procés no és un tema llarg i tediós, com sostenen molts espanyolistes, sinó el tema. Com deia aquell, és la mare de tots els temes. La política ho engloba tot i repercuteix tan directament en les nostres vides que les determina.

PER DESGRÀCIA, atonyinar joves i persones amb aspecte antisistema surt pràcticament gratis. És terrible però cert. Estem acostumats a veure com la policia, arreu del planeta, estomaca adolescents sense immutar-nos gaire, gairebé sembla que s’ho mereixen per pertorbar la nostra sobretaula, o ens resulta tan familiar com un cartell publicitari que deixem de veure al cap d’un temps perquè l’incorporem al paisatge (per això cal canviar la publicitat exterior constantment). Tanmateix, si veiem colpejar dones de seixanta anys amb collarets de perles o executius amb corbata ens xoca extraordinàriament i es disparen les alarmes als països occidentals. Per descomptat, si a més veiem que colpegen gent gran ens indignem i se’ns trenca el cor. Això ja ho trobem completament intolerable. Al final, els grups socials i ideològics, els grups d’edat i els grups professionals s’identifiquen, com tothom, amb els seus semblants.

DARRERAMENT TINC molt poques ganes de parlar de política, i això que m’apassiona. Necessito agafar una mica d’aire. Cada cop se’ns pixen més a la cara i ens diuen que plou. Remuguem una mica però ens ho empassem. Aviat ja ni remugarem. Vivim enmig d’un bombardeig d’informació incompleta, cuinada o interessada, que fa impossible que puguem acostar-nos, mínimament, a la veritat. Ja sabem que l’objectivitat a l’hora d’explicar qualsevol fet no existeix, ja que tots tenim un biaix personal. Però entre l’entelèquia de l’objectivitat i la manca absoluta d’ètica i imparcialitat hi ha la possibilitat de ser un polític, un periodista o un opinador responsable i honrat que no manipuli la realitat constantment per fer-la encaixar en la seva ideologia i els seus interessos.

AQUESTS DIES ha sigut notícia Plácido Domingo pels seus abusos de poder (lamentable tot) i n’he estat parlant en diversos entorns. És una d’aquelles notícies safareig que agafen molta volada quan no passen gaires coses rellevants, com ara en ple agost. No obstant això, tant l’escàndol com la reacció del tenor ('excusatio non petita') donen per a força matisos i m’han fet reflexionar molt més enllà de la resposta irada i simplista immediata.

CADA ANY, QUAN arriba l’estiu, començo a planificar recorreguts pel nostre patrimoni. Tresors arquitectònics, meravelles naturals, museus petits o grans... Els dies són més llargs i hi ha més temps per a l’esbarjo. També s’amplia l’oferta d’horaris i es permeten més combinacions. En una terra tan turística, totes les visites haurien de fer-se en diversos idiomes, cadascun per separat. Però, massa cops, si demanes per l’hora de les visites en català et responen que la visita, en principi, se sol fer en català. Quan sento aquest “en principi” de seguida visualitzo el futur. Sempre va seguit d’un “a menys que algú demani que es faci en castellà, però això no passa quasi mai”. A la pràctica resulta, com en tants altres contextos i ocasions, que algú s’afanya a mostrar la seva preferència pel castellà. Podem ser trenta persones que la preferim en català, però si una sola la demana en castellà, la visita es fa en castellà o, com a molt, en un batibull de dos idiomes en què la guia va de corcoll i es deixa la meitat de la informació.

HI HA UNA COSA que sempre m’ha deixat perplexa, però mai com ara. En aquests moments ja no sé definir l’estat d’ànim i mental que em provoca. El comportament de la gent envers els polítics hauria de ser analitzat pel millor equip de sociòlegs, psicòlegs i terapeutes del món. Potser ja ho han fet i té un nom molt llarg inintel·ligible. Les mateixes persones que a la seva feina no toleren un company ineficient i faran mans i mànigues perquè el canviïn de lloc o el despatxin, voten polítics de manifesta i reiterada ineficiència. Les mateixes persones que se separen després d’una mentida o infidelitat de la parella, i trenquen una família i anys de convivència, voten polítics que ens han mentit i traït sistemàticament. Les mateixes persones que es cansen d’aquell parent sempre amb problemes, un pallús que tothom intenta treure’s del davant, voten polítics només per solidaritat mentre alhora desitgen que expulsin un pobre immigrant sense papers que ha travessat mars i muntanyes a la recerca d’una vida millor (abans s’anomenaven pioners i ara són la baula més feble i indefensa d’una societat).

WYATT EARP ES VA FER famós per ser un marshall implacable i alhora incorruptible. Sembla que el seu pare va ensenyar a aquesta llegenda de l’oest nord-americà que “un home ha de ser honorable i no disparar mai per l’esquena a algú que sap que té honor i que no li dispararà mai a ell per l’esquena. Però si et trobes davant un home sense honor disposat a disparar-te per l’esquena, has de disparar-li tu primer a traïció sempre que calgui”. Segurament no són les paraules exactes que ell emprava, però sí l’esperit que volien expressar. Un savi consell per a situacions de vida o mort que va marcar la llarga vida del seu fill i que fa miques alguns eufemismes.

LA PROXIMITAT DE Setmana Santa em fa pensar en els trets comuns a la majoria dels grans mites de l’antiguitat que han evolucionat en els superherois de l’actualitat. Un d’ells, extraordinàriament simbòlic, és el seu origen enigmàtic i la seva condició inicial d’orfes. Un punt de partida que sol comportar que siguin adoptats i, d’aquesta manera, caracteritzats per un arrelament familiar afectiu i no pas biològic. S’emfatitza així la importància de la voluntat humana per sobre de la consanguinitat i els determinismes. Aquests personatges, reconeguts i estimats per si mateixos i no pas per un dret o vincle de naixement, queden envoltats, a més, d’una aurèola de misteri alhora que els seus inicis infortunats permeten empatitzar més fàcilment amb ells. D’alguna forma, es converteixen en representants i defensors de tota la humanitat. Ja en l’Antic Testament, tant Moisès com Ester, grans líders i llibertadors del seu poble, foren adoptats. Jesús de Natzaret és el fill adoptiu més famós de la història. Adoptat com a propi per Josep, creix en el context legal i social de l’Imperi Romà que dominava la Palestina d’aquells dies.

ENS FA RIURE, plorar, emocionar, aprendre, reflexionar. Viure una gran aventura sense conseqüències, evadir-nos o remoure la nostra consciència. Tenim gravats a la retina grans moments cinematogràfics, des del blanc i negre als increïbles efectes especials actuals, l’animació o el 3D. Les sèries televisives han agafat l’envergadura de la gran pantalla i han engendrat una immensa comunitat de serioaddictes de la qual formo part. Els espots publicitaris han sigut i són micropel·lícules extraordinàries, tota una història concentrada en vint segons. Una prova d’això és que els grans directors d’anuncis fan salts reeixits al cinema i a l’inrevés. El material exposat a les xarxes fa la volta al món en qüestió d’hores. Equipaments assequibles i noves tècniques faciliten productes low cost molt dignes. La cultura de la imatge és omnipresent i la producció del setè art, amb més o menys encert i fortuna, ja no és patrimoni de Hollywood o les meques tradicionals del cel·luloide.

UNA AMIGA MOLT creient em parlava d’una profecia que anuncia l’arribada imminent de l’anticrist. Un líder amb un càrrec de màxima importància que, rere propostes seductores i un immens carisma, en realitat serà el dimoni. Vaig pensar que els anticristos ens acompanyen des del principi dels temps amb moltes disfresses, i que són els de les màscares elegants i els comportaments aparentment civilitzats els més perillosos. Sota unes formes amables i amb una alta formació són les baules d’un poder perpetuat per controlar una majoria de gent de bona voluntat que, sense la seva perversitat ni sofisticació intel·lectual, accepta unes construccions mentals, morals i legals que anul·len els nostres drets naturals per determinar, segons criteris arbitraris, a què tenim dret i a què no.

FA UNS DIES VAIG presentar el llibre Biosférica 3.0, acrònim de Biologia Espacial Atmosfèrica, una obra de divulgació del reusenc Daniel Ransanz. Quan em van fer l’encàrrec, em vaig sentir desafiada com mai. Constituïa un repte per a mi, ja que es tracta d’un tema força diferent dels que m’ocupen habitualment i que, alhora, provoca reaccions immediates: des de l’adhesió apassionada al rebuig frontal, passant per l’escepticisme foteta o la burla directa. Endinsar-m’hi em va resultar fascinant i, en molts aspectes, commovedor. Des de la primera plana, el llibre obre els ulls de bat a bat a qualsevol persona disposada a prescindir dels prejudicis una estona i a escoltar. Simplement, escoltar. Encara que sigui per decidir, al final de la lectura, que no ens ha convençut gens o suficientment. Però segur que ha esponjat la nostra ment i la nostra ànima per a una futura comprensió i assumpció dels nostres entorns més llunyans i de noves parts de l’Univers encara insondables que algun dia no ho seran.

ÉS EVIDENT QUE HI HA molts tipus de persones. Tanmateix, en estats de normalitat i bonança tots plegats ens assemblem bastant. Les grans diferències es posen de manifest en les situacions complicades i resulten abismals, tant com la vida i la mort, en les extremes. El psiquiatre francès Boris Cyrulnik, supervivent del genocici nazi, explica en el seu llibre Les vilains petits canards (traduït en castellà amb el títol Los patitos feos) que les primeres persones que morien als camps d’extermini eren, lògicament, les més vulnerables per edat o malaltia però també les que, tot i tenir molta salut, presència i preparació física, eren febles mentalment. En canvi, els individus amb més formació i creativitat (professors, metges, intel·lectuals) poc avesats a l’esforç físic i la duresa ambiental resistien contra pronòstic el fred, la gana i les condicions de treball inhumanes perquè la resistència depèn principalment de la ment. Alhora, en aquesta obra de referència sobre la resiliència, Cyrulnik també sosté que no són les millors persones les que millor sobreviuen a circumstàncies de terrible precarietat, injustícia i misèria humana sinó, d’alguna manera, les pitjors.