De la mateixa manera que els turistes que s’enfilen per primer cop per l’ombrívol carrer de la Força de Girona queden enlluernats quan apareix davant seu la imponent catedral amb la força escenogràfica de la seva escalinata barroca, el públic i els músics que entren per primer cop a la sala de concerts Las Vegas, a Sant Feliu de Guíxols, poc s’imaginen que darrere una façana modesta emergirà un local d’una majestuositat retro que els transportarà als anys 80, amb tres barres ben assortides, taules i cadires d’acabats daurats amb disposició d'amfiteatre, dos escenaris interiors i una plàcida terrassa, tot plegat amb una capacitat per a gairebé 900 persones. Potser Luz de Gas (una mica més petit) és un dels pocs locals equiparables, tot i que per la seva longeva història hi ha qui compara Las Vegas amb la Sala Apolo o La Paloma. El local es va construir el 1962, però els seus orígens es remunten a una terrassa a l’aire lliure dedicada a espectacles per als primers turistes que va començar a funcionar el 1958 amb el mateix nom. L’actual director, Marc Recolons, encara va més enrere, quan explica que el seu rebesavi va ser un autèntic pioner del cinema a les comarques gironines que a principis del segle XX va començar a fer projeccions de cinema mut en una carpa de circ a Llagostera, amb un projector comprat als Lumière a l'Exposció Universal de París. El besavi i dos germans van regentar més endavant sales de cinema, entre d'altres localitats, a Calonge, Palamós, Palafrugell o Figueres (aquí també amb el nom de Las Vegas).

La gent més gran el coneix perquè va ser un seminari dels germans maristes. Els nascuts als 80 i als 90 el coneixen perquè hi van anar a passar les primeres colònies, esmolant eines i fent cabanes com si fossin prehistòrics. I per a l'escena cultural catalana s'ha convertit en els darrers vuit anys en un punt de trobada interdisciplinari. Un espai íntim on es pot tastar des de la posada en escena de grups, companyies i artistes emergents, fins a actuacions de músics de renom com Sílvia Pérez Cruz, Adrià Puntí i l'Orquestra Simfònica del Vallès.

La gran nau d’Airearte, a Sant Jordi Desvalls, és com un continent en expansió, capaç d’absorbir tot el que bull dins el cap de Lluís Mohedano. Un espai que va creixent com un dels inflables gegants que han permès al seu creador viure, literalment, de l’aire durant quaranta anys. L’edifici, un antic assecador de cebes i patates, s’ha convertit amb el temps en un artefacte difícil de classificar: galeria d’art, sala de concerts, escenari de teatre, dansa i poesia, coworking improvisat, espai per a tallers i, alhora, bar on es barregen còctels i platillos amb converses afables. Al principi obria només de tant en tant, coincidint amb alguna exposició, però des de l’estiu passat, ja amb llicència de bar, aixeca la persiana cada dia i confia que un públic creixent validi la seva original proposta en constant evolució.