David Sprüngli, un home robust i de mans aspres, sempre arriba a l’obrador abans que claregi. Allà s’hi troba el seu fill, el Rudolf. Junts preparen els pastissets que vendran a la botiga durant el dia. Té seixanta anys i li ha costat molt arribar fins allà: va quedar orfe als vuit anys, va treballar d’aprenent de flequer i va acabar fent de servent en una casa de Zúric. El 1836, finalment, es va convertir en propietari del seu propi establiment. A poc a poc, s’estava especialitzant en un producte que encara era gairebé una raresa: la xocolata. La venia desfeta, per beure. Però el 1838 va començar a produir-la en forma sòlida, compacta, manipulable. Set anys més tard, ja havia obert un altre establiment al centre neuràlgic de la capital suïssa, a Paradeplatz, envoltat d’una clientela burgesa i refinada.