<![CDATA[Ara.cat - GIEC]]> 10 <![CDATA[“Fins el/al 15 d’agost inclusivament”]]>

Un defecte de l’actual norma -la de la GIEC-és que és poc normativa. La norma, per definició, ha de tendir a reduir la pluralitat de variants formals equivalents, perquè atabala i crea sensació de campi qui pugui. Obrir-se a la pluralitat té sentit i convé quan la llengua -les diferents varietats geogràfiques i socials- és plural. No en té quan no és la llengua sinó la tradició normativa la que és plural. Llavors la nova norma hauria de substituir l’antiga i no pas conviure-hi. És mal negoci -i poc cívic- facilitar la convivència dins la Filològica al preu de complicar la vida a les escoles.

]]> <![CDATA[Dues esmenes introduïdes al DIEC2 al maig]]> Entre el canvis rellevants introduïts al DIEC2 aquest maig hi ha l’admissió d’aprofitar quan vol dir usar útilment com a verb intransitiu. Fins ara podíem aprofitar X per fer Y: “Vam aprofitar la tarda per fer endreça”. Ara ja no ens cal X i podem, directament, aprofitar per fer Y: “Com que plou, aprofitarem per anar al cine”. La GIEC (p. 835) ja abonava aquest ús, en què l’OD (l’avinentesa, l’ocasió) se sobreentén. De fet, però, si dic “A la mitja part aprofitaré per anar al lavabo”, no és tant que sobreentengui avinentesa com que he anteposat l’OD en forma de circumstancial. En casos així, “Aprofitaré la mitja part per anar al lavabo” em continua semblant una frase preferible.

]]> <![CDATA[Somiar en la independència sense emparar-se en la llei]]> Si ara jo us preguntés si els independentistes es poden emparar en la Constitució, segurament em diríeu que no. Però segur que no us espereu que, a més de no poder-ho fer per raons polítiques, tampoc ho puguin fer per raons lingüístiques. Què vol dir emparar-se? En l’ús modern té dos sentits: agafar-se per no caure i valer-se de la protecció d’algú o d’alguna cosa. En canvi, el castellà ampararse només té el segon sentit. Però la diferència subtil que ens aboca a un ús no normatiu és una altra: ampararse regeix en, “ Ampararse en el secreto profesional ”, mentre que emparar-se regeix amb, “Emparar-se amb una barana”, “Emparar-se amb un paraigua”, “Emparar-se amb la llei”.

]]> <![CDATA[Alguns llaços grocs han passat a ser violetes]]> ¿Hi ha alguna incorrecció en la frase del títol? La gran majoria em direu que no, però el saberut de torn potser me la corregirà (més aviat empitjorant-la) canviant violetes per violeta. Una de les receptes dels iniciats en els secrets de la llengua diu que quan el nom d’un color prové d’un substantiu -una flor, un fruit, etc.- passa a ser invariable en gènere i nombre. Seria el cas de violeta quan s’utilitza com a adjectiu per dir que una cosa és del color de la violeta. I també el de taronja, carbassa, rosa, lila, malva, grana, panotxa, salmó, caqui, turquesa, etc. Segons aquesta recepta no podem llegir novel·les roses ni portar samarretes taronges.

]]> <![CDATA[Del canvi a l’alternança: una norma més genuïna]]> Un dels ritus iniciàtics per aprendre català és el denominat canvi de preposicions. Fent-lo menys iniciàtic, la GIEC ara l’anomena alternança, “alternança de preposicions àtones davant les subordinades d’infinitiu”. En aquest cas, el canvi de nom comporta canvi de norma. Canvi volia dir que era obligatori canviar la preposició; alternança permet canviar-la i mantenir-la. Si insistir regeix en (“Insisteix en els temes de sempre”), amb la norma de Fabra era obligatori canviar aquest en per a quan el complement, en lloc de ser un sintagma nominal (SN), era un infinitiu (“Insisteix a parlar dels temes de sempre”). Amb la norma de la GIEC passa a ser només preferible, i el manteniment (“Insisteix en parlar...”) és també adequat en registres formals i, per tant, normatiu.

]]> <![CDATA[Empenyem la porta que ens va obrir Joan Solà]]> Alguns dels nostres lectors més exigents lingüísticament ens adverteixen que a l’ARA comencen a ser freqüents estructures del tipus “Insisteix en parlar dels temes de sempre” o “Consisteix en no criminalitzar el diàleg”. Poden pensar, amb raó, que són incorreccions que se’ns escapen. I segur que, com a tots els mitjans que treballen contra rellotge, se’ns escapen incorreccions, però en aquest cas cal que el lector sàpiga que la nova gramàtica, la GIEC, considera adequada aquesta estructura en registres formals. La considera -recorrent, per simplificar, a una terminologia que ara es pretén deixar enrere- correcta.

]]> <![CDATA[La combinació ‘els hi’ a la GIEC i la GEIEC]]> La majoria dels parlants (dels no valencians) no diem “Els la donaré (la cartera, als teus germans)” sinó “Els hi donaré”, i també diem els hi (i en l’informal valencià) cal dir i escriure els la, els els, els les o els ho. La posició de la GIEC i la GEIEC -plenament coincident-és considerar que “no és adequat en el registre formal” (sí que ho seria en l’informal) aquest ús espontani de la majoria dels parlants. No cal dir que aquesta exclusió no té res a veure amb la interferència. Posats a buscar paral·lelismes són més paral·leles al castellà les “formes formals”. Té a veure amb un logicisme que no pot acceptar que la forma comodí utilitzada per la majoria de catalans sigui l’adequada per a una llengua seriosa. ¿Genera algun problema lingüístic aquest els hi? És obvi que no. ¿En genera obligar els parlants a dir i escriure els el, els la, els els, els les o els ho en frases on sempre diuen els hi? És evident que sí. En genera tants que, en la pràctica, és insòlit que fins i tot els no valencians més cultes i conscienciats facin un ús coherent d’aquestes formes en un registre formal. A l’escola potser s’aprenen, però que s’aprenguin en la teoria no vol dir en absolut que se’n faci un ús conseqüent en la pràctica. Són formes que només fan que siguin més difícils els exàmens de català.

]]> <![CDATA[El datiu plural ‘els hi’ a la GIEC i a la GEIEC]]> La majoria dels parlants no valencians no diem “Als nens els diré que vinguin” sinó “Als nens els hi diré que vinguin”. El datiu plural espontani de 3a persona de la majoria de catalanoparlants no és els sinó els hi. És un fet de llengua que va topar amb el logicisme de Fabra. En aquest cas, amb la seva incapacitat -molt comprensible a l’època- d’entendre que el clític (pronom feble) de datiu és híbrid i combina la noció d’acusatiu i locatiu.

]]> <![CDATA[Inquietants divergències entre la GIEC i l’Optimot]]> L’Optimot és un servei lingüístic en línia que depèn de la direcció general de Política Lingüística. Té l’objectiu de resoldre dubtes sobre l’ús de la llengua. I de dubtes, des de l’aparició de la nova gramàtica, no en falten, perquè la GIEC és el resultat de difícils consensos que -com sol passar- resulten més fàcils d’assolir quan la redacció, en lloc de ser clara i transparent, és una mica confusa.

]]> <![CDATA[Explicar la norma des d’un respecte flexible i didàctic]]>

En l’àmbit de la llengua, tenim a les llibreries des del març un llibre importantíssim per poder digerir el canvi substancial que suposa per a la normativa del català l’aparició, a finals del 2016, de la gramàtica de l’IEC: la GIEC (seguida sis mesos després per l’ortografia). Amb La normativa a la butxaca (Publicacions de l’Abadia de Montserrat), la professora de la UB Neus Nogué fa més fàcil, àgil i atractiu abordar la nova norma. L’obra de Nogué se suma, amb mig any de diferència, al també petit volum publicat per Jordi Ginebra amb el mateix objectiu: La nova normativa de l’Institut d’Estudis Catalans. Guia pràctica (URV), una obra -accessible via internet- que ja vam comentar al seu dia. Cal remarcar, i no és casual, que tots dos han sigut col·laboradors íntims de Joan Solà, a qui Nogué dedica el llibre.

]]> <![CDATA[“Sobre aquesta nova etapa, en som escèptics”]]> La frase del títol la deia dijous al Més 3/24 Carles Campuzano responent a preguntes de Xavier Graset després d’una esgotadora sessió al Congrés de Diputats. Expressava l’escepticisme del PDECat respecte a Pedro Sánchez. I em sembla pertinent comentar-la perquè no és un simple lapsus: l’he sentida diversos cops en boca de polítics i tertulians, tot i que és una clara ultracorrecció. Intento explicar-ho.

]]> <![CDATA[Els sensesostre són només una part dels sensellar]]> Des del 2016 l’ Ortografia catalana (OC) de l’IEC ens permet escriure sensepapers, sensefeina, sensellar, sensesostre o contrarellotge. Són neologismes que l’OC inclou en l’apartat “mots derivats per prefixació”, si bé el prefix és en realitat una preposició, una paraula, i per tant potser seria més exacte parlar de composició. De fet, la GIEC ja reconeix (p. 142) que “la frontera entre la composició i la prefixació no sempre és nítida”.

]]> <![CDATA[“Surt amb la noia que sortia el meu germà”]]> La frase del títol no surt ben parada de l’anàlisi d’un cap quadrat. Aquest que, ens dirà, fa de complement del verb sortir, i el complement del verb sortir és preposicional: “El meu germà surt amb una noia ”. Per a ell, doncs, la frase correcta seria “Surt amb la noia amb qui (o amb la qual ) sortia el meu germà”. Però no cal tenir gaire sensibilitat lingüística per adonar-se que mentre que la frase del títol llisca, la “correcta” embarbussa; i que per “correcta” que sigui la segona, la del títol és més viva i habitual.

]]> <![CDATA[La caiguda, silenciament o elisió és, de fet, una aparició]]> Un dels punts més conflictius de la normativa és l’anomenada caiguda de preposicions. La norma és coneguda de sobres. Quan els verbs (i també noms i adjectius) que regeixen un complement preposicional, com per exemple “S’oblida de X”, “Insisteix en X” o “S’oposa a X”, tenen com a complement una oració substantiva, “S’oblida (de) que és seu”, “Insisteix (en) que hi anirà” o “S’ha oposat (a) que el premiïn”, la preposició que regien cau, s’elideix o es silencia. La GIEC opta per parlar d’elisió, i suavitza la norma acceptant que el contacte de la preposició a (i en algun cas també de en ) i la conjunció que és habitual en els registres informals i en els estils pròxims a la llengua espontània (pàg. 1005). Com ja vam dir en l’últim tast, la GIEC avala, doncs, com a adequat (i correcte) en el diàleg informal d’una sèrie de TV3 frases del tipus “L’han obligat a que hi vagi”.

]]> <![CDATA[“Sempre li deia als seus pares que...”]]> La frase amb què titulo el tast ja no resulta detonant en la parla relaxada i comença a penetrar en el català escrit, tan pròxim al col·loquial, que propicien les TIC. El lector amb nocions de normativa no trigarà a condemnar-la. La incorrecció més òbvia és una flagrant falta de concordança: el datiu hi apareix representat, alhora, per un pronom li singular i un “als seus pares” plural. Si fila més prim, potser tampoc aprovarà que el datiu, tot i aparèixer on toca (darrere el verb), sigui duplicat amb un pronom feble.

]]> <![CDATA[¿S’ha enrigut de mi o se n’ha rigut de mi?]]> Qui coneix la norma sap que el dubte que planteja el títol d’aquest tast es resol prescrivint que, en un registre formal, cal dir i escriure “S’ha rigut de mi”. Ara bé, ¿són igual de vives -i, per tant, igual d’acceptables en registre col·loquial- les dues frases del títol?

]]> <![CDATA[Encara que s’amagui, hi ha ‘li’ inanimats i ‘hi’ animats]]> Els professors de català, per simplificar, tendeixen a dir que el pronom li substitueix un CI (o datiu) animat i el pronom hi un d’inanimat. I encara que aquesta norma en general sigui certa, presenta interessants excepcions.

]]>