Un nen puja a un autobús i s'atura davant del conductor, que li allarga la mà. Nerviós, regira les butxaques a consciència: no hi troba cap moneda, només un grapat de caramels. Obre el puny i els hi ensenya. "Només porto Sugus", diu entristit. El conductor el mira un segon, sospesa l’oferta i sentencia: "Doncs m'ho cobro amb Sugus!" Quan el nen s'asseu, la resta de passatgers s'hi abraonen per veure si també els en cau algun. Aquest era l'argument d'un dels anuncis en blanc i negre que Televisió Espanyola va emetre a finals de la dècada del 1970. Aleshores, els Sugus eren uns dels caramels més populars a les botigues de llaminadures. No eren durs, però tampoc eren xiclet; no es trencaven ni cruixien, sinó que s’estovaven lentament; tant es podien mastegar com llepar fins a desfer-se. Però el que els feia especialment reconeixibles eren la forma de cub perfecte que tenien i el sistema de colors que permetia reconèixer el gust sense necessitat de llegir res.