Blanca Busquets (Barcelona, 1961) proposa a Habitacions compartides una novel·la d’aparença discreta que treballa amb una ambició emocional considerable: explorar què passa quan les vides i les ferides s’encavalquen en espais íntims, físics i simbòlics. El títol no és només una indicació escenogràfica, sinó una declaració poètica i moral: compartir una habitació vol dir assumir la presència de l’altre, però també exposar-se, negociar silencis i redefinir els propis límits. De fet, n’hi ha dues, d’habitacions protagonistes a la planta de traumatologia de l’hospital on passa la història: la 271, on hi ha la Montserrat, i la 269, on jau en Riqui. Al començament, quan es creuen pel passadís, tots dos pensen que es coneixen, però no saben de què. El misteri està servit, i en aquest punt la novel·la adopta un mínim serrell de thriller.