Per entendre l'Iran cal remuntar-se a la seva història mil·lenària i a la seva turbulenta era contemporània. Pèrsia, durant l’Imperi Aquemènida (550-330 aC) va ser potser la primera gran superpotència de la història. Aquella era daurada es va convertir en decadència sota la dinastia Qajar, una monarquia d'origen turcman que va governar Pèrsia des de 1789 fins a 1925 i va haver d'entomar la fragmentació del país davant la pressió dels imperis britànic i rus. El pacte anglorús de 1907 i la descoberta del petroli el 1908 van segellar aquesta submissió i van convertir el territori en una colònia de facto supeditada als interessos de Londres i Moscou. El cop militar de Reza Jan Pahlavi, iniciat el 1921, va obrir un període de transició que va culminar el 1924-25 amb la instauració d'una modernització autocràtica. L'intent més seriós de sobirania real al segle XX va ser la nacionalització del petroli del primer ministre Mohammad Mossadegh, els anys cinquanta del segle passat, que desafiava. En aixafar aquesta via democràtica i reformista el 1953 mitjançant un complot ordit per la CIA i l'MI6, Occident va restaurar el poder absolut del xa i va exterminar l'oposició secular. La repressió sistemàtica de la Savak, la policia política del xa, va acabar impulsant de manera irreversible la Revolució del 1979 cap al fonamentalisme religiós. No es pot oblidar, però, que els Estats Units, França i el Regne Unit va tenir un paper clau en el retorn de l'aiatol·là Ali Khomeini el 1979, com una via per oposar-se a l'avenç soviètic a la zona.