1. La Trinca va ser molt generosa amb el riu Besòs quan, aprofitant el conegut vals de Johann Strauss fill, va escriure la lletra per a la seva El Danubi blau. Deia, el 1975, que “el Besòs és verd”. I prou. Es van quedar molt curts. Aleshores era un dels rius més contaminats d’Europa. No hi havia vida, ni pràcticament peixos. Les espumes tòxiques eren visibles i la pudor era molt forta molts dies a l’any. La manca de regulació ambiental durant el franquisme i l’escassa legislació efectiva permetien que contaminar sortís gairebé de franc. La industrialització sense control a la conca del riu, al Vallès i a l’àrea de Barcelona, convertia el riu en un abocador sense pràcticament depuració. El resultat era que les empreses tèxtils, químiques i metal·lúrgiques contaminaven l’aigua amb metalls pesants i tot un catàleg de productes tòxics. I no era delicte. I no hi havia consciència d'estar-se carregant la naturalesa i el paisatge. A més a més, les aigües residuals urbanes –en els temps que pobles i ciutats no tenien depuradores– convertien alguns trams del Besòs en una claveguera a cel obert. Hi podem sumar que era un riu amb poc cabal natural en el qual els contaminants quedaven molt concentrats, i que la urbanització agressiva, al costat del riu, va anar cruspint-se la vegetació pròpia de la ribera. Per tot plegat, el Besòs era la vergonya de la frontera nord de Barcelona.