Després de sis anys impulsant l'escena contemporània independent, la Sala Hiroshima veu com la seva continuïtat penja d'un fil. La propietat del local del barri del Poble-sec no els mantindrà el lloguer reduït perquè vol recuperar l'espai per vendre'l. Aquesta situació, sumada al fet que el suport a la sala per part de les administracions ha sigut "sempre tímid i incert", diu el director, obliga els responsables del projecte a buscar una alternativa per poder tirar endavant.

Christos Papadopoulos és un coreògraf peculiar. Va començar a fer teatre mentre estudiava ciències polítiques, i d’aquí va entrar en contacte amb la dansa. Li va agradar tant que la va abraçar com a professió, després de graduar-se en una de les escoles de referència per a la dansa contemporània, la School for New Dance Development (SNDO), a Amsterdam. Des d’allà s’ha catapultat com un dels principals valors de la dansa contemporània grega. Avui i demà, la Sala Hiroshima de Barcelona mostra la seva feina per primer cop a l’estat espanyol, a través de la seva companyia, Leon and the Wolf. Ho fa amb Opus, una peça de dansa elegant i estilitzada en què el cos i la música es fusionen de manera total. Interpretada per quatre ballarins i quatre instrumentistes (estudiants de l’Esmuc), identifica cada moviment amb una nota del pentagrama.

Pantalons oversize i dessuadora amb caputxa, cadena d’or penjada al coll, mà al paquet per col·locar-ho tot al seu lloc. I si es va en cotxe, sempre amb la finestra abaixada i la música a tot drap. La nord-irlandesa Oona Doherty s’ha fixat en la indumentària, la gestualitat i les maneres pròpies dels homes dels barris marginals del seu país i i n’ha fet un objecte artístic. Amb molt d’èxit. La seva primera creació coreogràfica, Hope Hunt & the ascension into Lazarus, molt teatral i deutora de la performance, la va catapultar a la consideració de gran valor emergent de la dansa contemporània europea. Guanyadora de prestigiosos premis, com el de millor performance al Fringe Festival d’Edimburg, el diumenge 30 es presenta davant el públic català (és el primer cop que actua a l’Estat) en una funció única a la Sala Hiroshima, on oferirà també un taller sobre el seu procés creatiu.

La cinquena temporada de la Sala Hiroshima reforçarà el que ells mateixos anomenen “espècies en extinció”. Després de sentir-se “encotillats” pel nombre de funcions que exigia formar part de la línia de subvencions de les sales privades d’exhibició, la Hiroshima ha decidit desenganxar-se’n i programar una temporada reduïda amb 15 companyies.

El repartidor de bombones de butà confia en ella. Sap que, si no li pot pagar avui, ho farà tan bon punt aconsegueixi els diners. Però en un nou barri, amb un entorn humà diferent i sense amics i coneguts de referència, ¿com s’ho farà, la dona, per tirar endavant? El testimoni d’aquesta veïna de Ciutat Vella és un dels 46 recollits a Gentry, una peça de teatre documental sobre la gentrificació. Creada per la companyia Mos Maiorum seguint la tècnica verbatim, arriba a la Sala Hiroshima del 7 al 9 de juliol dins del Grec. És un retrat de la Barcelona que es ven al millor postor i expulsa els veïns dels seus barris de sempre. L’espectador se situa al centre de l’escena, envoltat de quatre pantalles, en què es projecten imatges dels 46 entevistats i també dels carrers on viuen o d’on els han expulsat.

Se’n va començar a parlar fa un parell d’anys. De sobte, a la frondosa família de les varietats del ioga s’hi va afegir un parent amb esperit festiu, el BeerYoga. Els seus inventors en parlaven molt seriosament, embolcallant la troballa amb un mantell d’espiritualitat i transcendència. El ioga és una de les pràctiques físiques amb més seguidors a internet. Fan furor els tutorials que ensenyen la tècnica per poder-la aplicar a casa. I sí, curiosament, totes les variants tenen el seu seguici: el ioga pilates, el ioga despullat, el ioga festa... Milers de persones a tot el món segueixen fervorosament els tutorials i els donen la seva aprovació de l’única manera com ho poden fer: a través dels m’agrada. El mateix passa amb el cover dance. Legions de persones anònimes imiten els balls de famosos i en pengen els vídeos a internet. Un cop més, a canvi de likes. Aquestes pràctiques físiques amb grans audiències a la xarxa han inspirat una performance de dansa de la coreògrafa i ballarina Núria Guiu. L’ha titulat precisament Likes, i s’estrena aquest cap de setmana a la Sala Hiroshima, d’on és artista associada.

Les pel·lícules nord-americanes ens han ensenyat la tradició. Els condemnats a mort tenen el macabre privilegi d’escollir el menú de la seva última nit. Per alguna mena de curiositat morbosa ens atrau la idea de saber quines són les peticions dels reus amb un peu al patíbul. A l’espectacle The last supper, la companyia Atresbandes ofereix la possibilitat d’acostar-se als detalls de 13 menús in extremis. I també de tastar-los. El muntatge, només 39 espectadors per funció, fa asseure el públic al voltant de la taula i el fa participar d’un artefacte escènic amb un gran component performàtic. The last supper és una creació de la companyia anglesa Reckless Sleepers, que fa 15 anys que la representar pel món anglosaxó. A més, mitjançant una companyia interposada, l’ha portat també a Itàlia i a França. Atresbandes ha estat l’escollida per fer-ne l’adaptació en català i en castellà.

La van batejar Hiroshima per les connotacions de resistència, de la capacitat humana de regenerar-se. Una bona declaració de principis per a un espai que passava de fàbrica d’ascensors a escenari per a la creació emergent. Però el cas és que la sala del Poble-sec, dirigida per Gastón Core, va irrompre com un terratrèmol en el panorama d’equipaments culturals de Barcelona. Un tsunami d’energia, feina i idees clares que des dels primers dies va dinamitar prejudicis. En només tres anys, Hiroshima ha consolidat el seu lloc de referència com a espai d’exhibició per a un tipus d’espectacles molt concrets: escena alternativa de qualitat, preferentment dansa però també arts visuals, música i teatre. En els seus tres anys de vida, aquest espai de petit format ha programat 135 companyies i atret 20.000 espectadors.