La primera crisi del petroli, la de 1973-1974, va acabar generant, especialment en el món occidental desenvolupat, una situació que es va definir com a “estagflació”, o sigui, simultaneïtat de l’estancament econòmic i de la inflació. Es venia d’un món on els dos conceptes eren ben oposats, atès que es lluitava contra l’estancament amb polítiques expansives que eren inflacionàries i la inflació es podia reduir amb polítiques d’estabilització (o sigui, d’estancament o contracció). La repetició de polítiques expansives simultànies a l’existència d’una forta inflació de l’oferta —l’augment del preu del petroli es produïa per causes extraeconòmiques sobrevingudes—, va acabar suposant que les polítiques d’estímul de l’economia no servissin de res. Només s’obtenia el mateix estancament que es volia combatre, però amb l’afegit de la inflació.